Jump to content

Populismu

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.


Artìculu in LSC

Cun sa retòrica sua de "su 99%" (su pòpulu) contras a "s'1%" (s'elite), su movimentu internatzionale Occupy fiat un'esempru de movimentu sotziale pupulista.
Sa Carta Nolan ponet su populismu (e su totalitarismu) in bàsciu a manu manca.
Unu disìnniu de su 1896 in ue su sìmbulu de su Partidu Democràticu de Amèrica ingurtit a William Jennings Bryan, sustentadore mannu de su populisimu.

Su populismu est unu trèmene polìticu impretzisu pro designare positziones ideològicas eterogèneas, fatas de «promissas a is tzitadinos tenende sa tzertesa chi non s'ant a pòdere cumprire»[1]. Si distinghet pro sa contraposidura discursiva a sas èlites econòmicas, sientìficas e intelletuales, su refudu de sos partidos traditzionales, sa denùntzia de s'egoismu pro parte de sas classes privilegiadas[2] e sa costante apellatzione a su «pòpulu» che fonte de su pòdere[3], comente fintzamentas unu vagu «sentidu comunu » che critèriu superiore a sos argumentos sientìficos[4]. Si movet « prus a antis de sas ideologias chi totu ant fallidu». In unu discursu populista sos sutzessos s'ispricant che resurtados de sas «virtudes de su pòpulu». Sos problemas e fallimentos a su contràriu sunt atribuidos a sos fìtzios de sos «àteros».[5][6]

Segundu su bentu de s'època sos «àteros» podent èssere is pòpulos bighinos, sos istràngios, sos infideles, sos refugiados, unu grupu ètnicu diferente, una minoria, sos disimpreados etz Est una forma de anti-intelletualismu chi preferit ispricatziones simpres «chi su pòpulu cumprendet» a su discursu complessu de ispertos o de polìticos «traditzionales». S'agatat in medas logos de su mundu e in medas formas, bidu chi sa forma sua s'adatat a is sensibilidades locales. Su trèmene est usadu mescamente in sentidu dispretziadore, sende chi si cuntzentrat subra s'atu de s'aprofitare demagogicamente de sas aspiratziones de su pòpulu pro otènnere unu benefìtziu personale.

Chi contare a sa gente su chi issa cheret ascurtare est un'aina retòrica inerente a sa polìtica o sa publitzidade, sos populistas - pro falta de línea ideològica - impreant esclusivamente sa demagògia in is testos, in sa propaganda e in is discursos issoro.

In unu partidu traditzionale semper abarrat una tzerta lìnia ideològica sutajachida e printzìpios chi si càmbiant petzi pagu a pagu; unu partidu populista podet cambiare de una die a s'àtera segundu su chi creet chi su pòpulu chèrgiat, o sa matessi die segundu s'auditòriu, diat bènnere a èssere pro esempru unu grupu de impresàrios o de traballadores. Contat subra sa capatzidade de immentigare e punnat a chi unu messàgiu chi fatzat burdellu meda oe potzat burrare su messàgiu contraditòriu de eris. «S'ambiguidade dotrinale propassat sas barreras ideològicas e sotziològicas, istabilit unos nemigos fàtziles de identificare e proponet solutziones simpres a problemas cumplessos.»[7]


  1. Ramoneda, Josep «‘Populisme’, un mot massa ple». Ara, 5 juliol del 2016. «Tot el que incomoda el PP, Ciutadans i el PSOE és titllat de populista»
  2. Antón-Mellón, 2017.
  3. «Populisme». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Antón-Mellón, 2017.
  5. Rius, Marc «Populisme o nostàlgia?». Catalunya Plural, 4 desembre del 2012.
  6. López, Jaume «Populisme independentista i raó». El Punt Avui, 11 juliol del 2016, pàg. 5.
  7. Antón-Mellón, 2017.