Jump to content

Enzu de Sardigna

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu

Enzu de Sardigna
Nàschida1224
Cremona (o Palermu)
Morte1272
Bologna
NatzionalidadeSacru Romanu Impèriu
GenitoresMama: Adelaide de Urslingen
Babbu: Fidericu II de Isvèvia
CòjubeAdelàsia de Torres
Fìgiu/a(os/as)Alena; Maddalena; Costantza; Erricu
TìtuluVicàriu imperiale de Itàlia 1239 - 1249
Giùighe de Torres 1238 - 1272 (de jure), 1238 - 1246 (de facto) e Giùighe de Gaddura 1238
Re de Sardigna 1238 - 1272

Istemma atibiadu a Enzu de Sardigna
ReligioneCristianèsimu
Contributos de importuRe de Sardigna e Giùighe de Torres de de Gaddura (jure uxoris)

Enzu de Sardigna (Cremona, 1224 – Bologna, 14 martzu 1272; in italianu Enzo o fintzas Enzio, in tedescu Heinrich naradu Heinz, in latinu Encius) in Itàlia prus che totu connotu che Enzo de Isvevia o de Hohenstaufen est istadu dae su 1238 re de Torres e de Gaddura, re titulare de Sardigna e vicàriu imperiale in Itàlia tzentru-setentrionale pro contu de su babbu, s'imperadore Fidericu II. Est istadu soberanu efetivu de su giuigadu de Torres dae su 1238 a su 1246: fiat denumenadu re, prus chi non giùighe.[1][2]

Enzu fiat su fìgiu naturale legitimadu de Fidericu II de Isvèvia e de Adelaide de Urslingen[3]. Is babbos suos si diant èssere connotos in su casteddu de Haguenau, una de is residèntzias preferidas dae s'imperadore, ma si pensat chi potzat èssere nàschidu in sa ghibellina Cremona in ue sa mama diat pòdere àere pigadu residèntzia[4]. Su nùmene a diaderus suo, Heinrich, fiat incurtzadu in Heinz (lat. Encius, italianizadu in Enzio o in Enzo), pro ddu distìnghere dae su frade concoinu Enricu, fìgiu primu e legìtimu de Costantza de Aragona. Cadderi balente, meda bellu e addotu, est istadu – cun su frade concoinu Manfredi – preferidu dae su babbu, chi de issu at àere naradu: «in sa figura e in sa cara su retratu nostru»[5]. Gistradu il Falconello pro sa gràtzia e su balore (ma mescamente pro sa lestresa, s'atza e fortzis fintzas sa cruelidade de sas atzionas militares suas), ddi agradaiat, che a su babbu, sa falconeria e teniat interèssios culturales medas[6].

  1. Mario Sanna, Su Re de Sardigna Barisone e Nostra Sennora de Bonacatu, in Limba Sarda 2.0, 12 santugaine 2016. URL consultadu s'8 nadale 2022.
  2. S'època giudicale, in Limba e Contos de Sardigna. URL consultadu s'8 nadale 2022 (archiviadu dae s'url originale s'8 nadale 2022).
  3. L. Trombetti Budriesi, 1996, pp. 210-214.
  4. A.I. Pinos, 1993
  5. E. Kantorowicz, 1988, p. 467.
  6. F.Roversi Mònacu, 2005.