Romanos de s'Africa

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search

Nùgoro-Istemma.png
Articulu in nugoresu
Nùgoro-Istemma.png

Pintura de su poete Terentziu.

Sos Romanos de s'Africa fuint sa populatzione nordafricana de cultura romanizada e de allega neolatina, intra unu tempus chi zirat dae sa conchista romana in s'anticoriu a cuss'araba in s'arta edade mèdia.

Sos romanos de s'Africa biviant totus in tzitades a probe de su mare, in tretos chi como sunt parte de sa Tunisia, sa Lìbia otzidentale e s'Algerìa orientale. Su matessi tretu sos àrabos lu aiant mutiu Ifriqiya ("Africa"), picau deretu dae su nomine de sa provintzia romana.

Sos romanos de s'Africa fint pro su prus bèrberos o punicos, ma cumprendiant peri zente accudinde dae Roma etotu o dae sas paritzas regiones de s'imperju, comente legionarios e senadores.

Istoria[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sos romanos de s'Africa aiant adotau, a su comintzu, su pantheon romanu in sas dies de sa Republica, ma prus a tardu fint sos primos provintziales a si fachere cristianos: si podent mentovare figuras che a santas Perpetua e Felicita, santu Tziprianu e santu Agostinu. A diferentzia de sos Mauros (Mauri), chi pro su prus biviant in sa parte prus a ovest de su Nordafrica e fint pacu romanizaos, sos romanos de s'Africa, comente Setimiu Severu e Aureliu Agostinu, ja ischiant su latinu e teniant peri su nomine issoro in latinu.

S'anfiteatru de El Djem, in Tunisia.

Sa provintzia romana de s'Africa fit una de sas prus ricas, e a li fachere abberu concorrentzia fint petzi s'Egitu, sa Siria e s'Itàlia etotu; no fit pro de badas ca medas istranzos acudiant a cue. Medas veteranos de s'esertzitu romanu in s'Africa nordorientale istabant in tretos chi lis aiant promissu pro su servitziu issoro.

Intames, sa presentzia militare romana in Africa fit relativamente minore, fata dae unos 28.000 soldaos e ausiliares in Numidia. A cumintzare dae su seculu de II dC, sas istatziones aiant ja acabau pro si amministrare dae sese. Una comunidade de allega latina aiat picau isvilupu dae custa comunidade multietnica, cumbivende chin sa populatzione de limba bèrbera e punica. Sas fortzas imperiales aìant gai cumintzau a recurrere a sos locales.

A sa ruta de s'Imperju Romanu de Otzidente, belle totu sa provintzia africana fit romanizada de su totu, secundu a Mommsen in su suo The Provinces of the Roman Empire, e aiat lompiu unu libellu de prosperidade artu meda, isparghendesi partzialmente fintzas a terras chi fint a foras de su limes africanu, comente a sos Garamantes e sos Getulos.

Sa populatzione romana de s'Africa at mantesu sa limba latina e sa religione catolica fintzas a sa conchista islamica, cando at cumintzau a si fachere musulmana a bellu a bellu; su cristianèsimu lu at mortu pro semper sa dinastia almohade, de erentzia marocchina, in su seculu de XII. Mancari su protzessu de assimizatzione, su latinu locale est abarrau de importu mannu in s'evolutzione de sos limbazos berberos e arabos modernos.

Sos conchistadores musulmanos in su seculu de VII soliant distinghere tres categorias de populatziones in s'Africa nordorientale: cussa istranza de Rūm (Bizantziu) in Byzacena, in ube fint sas elites amministrativas e militares de allega greca; sos Rūm Afāriqah, est a narrere, sos romanos de s'Africa, chi rapresentabant sa comunidade nordafricana de limba latina in sas tzitades; e a sa fine sos Barbar ( بربر ), sos massajos berberos chi istabant a largu dae su mare[1].

« S'atzetassione boluntaria de sa tzitadinantzia romana, dae parte de sa classe dirigente in sas tzitades africanas, at naschiu figuras che a su poete comicu Terentziu, s'oradore Frontone de Cirta, su jurista Zulianu de Adrumetu, s'iscritore Apuleiu de Madauro, s'imperadore Setimiu Severu de Leptis Magna, sos cristanos Tertullianu e Tziprianu de Cartaghine, e Arnobiu de Sicca e su dischente Latantziu; su dotore de sa cresia Agostinu de Tagaste, s'epigrammista Lussoriu de sa Cartaghine vandala, e fortzis su biografu Isvetoniu, e su poete Dracontziu. »
(Paul MacKendrick, The North African Stones Speak (1969), UNC Press, 2000, p.326)


Bibliography[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • Gibbon, Edward. Decline and Fall of the Roman Empire (1888)
  • Southern, Pat. The Roman Empire from Severus to Constantine Routledge. London, 2001

Referèntzias[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. The muslim conquest and settlement of North Africa and Spain, Abdulwahid Thanun Taha, Routledge Library Edition: Muslim Spain p21