Beneita de Càlaris
Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:
| Beneita de Càlaris | |
|---|---|
 Ritratu de fantasia de Beneita de Càlaris | |
| Nùmene intreu | Beneita de Lacon-Massa |
| Nàschida | 1194 Santa Igia |
| Morte | 1233 Massa |
| Natzionalidade | sarda |
| Genitores | Mama: Adelàide Malaspina Babbu: Gulliermu I Salusi IV |
| Còjube | Barisone Torchitor IV;
Lambertu Visconti; Erricu de Cepola; Rinaldo Gualandi; |
| Fìgiu/a(os/as) | Gulliermu III Salusi VI |
| Perìodu de atividade | 1214-1233 |
| Tìtulu | Giuighissa de Càlaris , retzidu in su 1214 |
 Possìbile istemma de is dinastias reales de Càlaris | |
| Religione | Catolitzèsimu |
| Contributos de importu | Giuighissa de Càlaris, segunda giuighissa pro deretu pròpiu in Sardigna e una de is primas in Europa |
Beneita de Lacon-Massa o de Càlaris, narada fintzas Benedetta de Massa (Santa Igia, 1194 – Massa, 1233[1]), est istada giuighissa rennante de Càlaris (1214-1233). Fiat sa fìgia manna de su giùighe Gulliermu I Salusi IV de Lacon-Massa (mama sua fiat Giorga, fìgia minore de Costantinu II Salusi III) e de Adelàide Malaspina. Est istada sa segunda fèmina, a pustis de Elena de Gaddura, a ocupare unu tronu sardu pro deretu pròpiu, e una de is primas in Europa.
Biografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
Beneita in su 1214 a totu, a s'edade de binti annos, aiat prestadu giura in is manos de s'archipìscamu Ricu de Càlaris, a sa presèntzia de is nòbiles majores e de is prelados, assegurende de non ammenguare is territòrios de su giudicadu, de no alienare niunu casteddu e de no istrìnghere alliàntzias chentza de su cunsensu issoro. Cussu matessi annu, in su mese de trìulas, aiat cojuadu a Barisone II de Arbaree, fìgiu de su giùighe Pedru I de Arborea, chi fiat istadu impresonadu dae su babbu. Issu aiat pigadu su nùmene dinàsticu de "Torchitor IV" e is duos còjubes aiant guvernadu giuntos is rispetivos regnos, essende ambos tzitados in is currespetivos autos giudicales. Beneita, infines, aiat fatu donu de vassallàgiu a sa Santa Sede.[2]
Giuighissa de Càlaris[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
Cun s'archipìscamu Ricu, su pìscamu sulcitanu e su maridu, aiat fatu numerosas lassas a is crèsias de Santu Iroxi de Suelle e de Sulcis. Annotamala sa giuighissa aiat favoridu is sùdditos suos e s'economia locale a dannu de is pisanos, atirende·si pro custu, giai in su 1215, sa disamistade de sa repùblica.
In su 1215, aprofitende de sa debilesa de Beneita, Lambertu Visconti, giùighe de Gaddura, aiat asortadu una flota manna e fiat isbarcadu un'esèrtzitu a Casteddu de Càlaris, in ue aiat ocupadu su montigru de Santa Gilla, chi dominaiat sa tzitade e dd'aiat afortigadu. Tando aiat lassadu a su frade Ubaldu I su còmpitu de conchistare su restu de su territòriu. Sa giuighissa fiat istada tando custrinta a si nche fuire de sa capitale "sua" e chircare aprigu in s'internu de su giuigadu.
In su 1216 Beneita aiat fatu una lassa a sa catedrale de Pisa, in s'isperu de balangiare s'apògiu de sa tzitade, ma in su 1217 Ubaldu I dd'aiat costrinta a tratare. De cunsighèntzia sa sennora aiat dèpidu atzetare chi su giuigadu devenneret vassallu de sa repùblica de Pisa. In Casteddu però aiant tzocadu unos trumbullos intre is sardos e is pisanos, pro custu Beneita e su cojube, si fiant alliados cun su giùighe Comita III de Torres e cun sa repùblica de Gènova in s'isperu de eliminare s'influèntzia pisana.[3]
In opositzione a Pisa, annotamala, Beneita aiat otentu agiudu de paba Onòriu III, su cale in su 1217 aiat annulladu sa nòmina de su pisanu Marianu a archipìscamu de Càlaris, e dd'aiat remplasadu cun Ugolinu de Anagni, cardinale pìscamu de Òstia e ligadu apostòlicu in Còrsica e Sardigna. Annotamala aiat induidu a sustentare Beneita fintzas is Visconti de Milanu e su giùighe Marianu II de Torres. In cussu matessi beranu però fiat mortu su maridu de Beneita, Barisone, e in su 1218 Ubaldu I at cumbinadu sa segunda coja de sa giuighissa cun frade suo Lamberto (abarradu issu fintzas biudu de Elena de Gaddura) in s'isperu de concruire sa paghe. Is duos si fiant cojuados in su 1220, ma su Paba aiat imbalidadu deretu is nùtzias.[4]
Is cojos de sa giuighissa[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
In su mese de nadale 1224 Beneita aiat torradu a annoare su donu suo a sa Santa Sede peri su presu Goffredu, atzetende de currespòndere unu tributu annuale de binti libras de prata e de non si torrare a cojuare chentza de su cunsensu papale. Annotamala, in s'in casu de mòrrere chentza de erederi, su giuigadu diat èssere istadu eredadu dae sa Crèsia. Su 1225 e 1226 fiant istados annos paghiosos e Beneita at postu a paris su fìgiu Gulliermu II de Càlaris in numerosas lassas a vàrias crèsias. Ma a fatu fiat torrada a cumintzare sa gherra cun Ubaldu Visconti de Gaddura erederi de Lambertu.
Pro custu, in s'intentu de s'amparare de is mìrias de Ubaldu, Beneita si fiat torradu a cojuare unas àteras duas bortas, e semper chentza de s'assensu pontifìtziu. Su de tres maridos fiat istadu Erricu de Ceola, unu pisanu de sa nòbile famìlia de is Capraja, chi s'aiat ischidu balangiare s'agradessiment de su Paba. Su de bator maridos fiat istadu Rinaldu de Glandis e s'unione issoro a sa fine fiat istada cunsiderada cunforme a sa norma. Mancari custos intentos però, sa violèntzia at torradu a tzocare in su Càlaris e sa giuighissa fiat istada custrinta a agatare aprigu in antis in su casteddu de Santa Igia e pustis in Massa, terra de orìgine de is antepassados suos, in ue fiat morta, a s'edade de trintanoe annos, in su 1233.[5]
Isperdimentu de su giuigadu de Càlaris[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
In su 1233 paba Gregòriu IX aiat assignadu is terras de Massa e Potenzolo a Ugo de Procària, imbetzes su giuigadu de Càlaris fiat istadu partzidu intre is ereos de is Visconti de Gaddura, Capraja, Della Gherardesca, de Donoràtico, totus de orìgine pisana.
Su fìgiu de Beneita e erederi de bindighi annos Gulliermu II Salusi V, at regnadu petzi in manera nominale, suta de s'apòmpiu de sa tzia Agnesa, mama de Adelàsia de Torres, e de su segundu maridu Ranieri de Bolgheri.
Cun Gulliermu III Salusi VI (1257-1258), probàbile rempuddu de Maria (fìgia de Beneita), si fiat ispèrdidu su giuigadu, a pustis de s'ocupatzione de sa "capitale" Santa Igia: s'abbandonu suo aiat tentu comente cunsighèntzia su fraigu, a est, de Casteddu de Càlaris a banda de is pisanos.[6]
Santa Igia fiat istadu arrasada: su palatzu giuigale, sa seu de Santa Setzìlia, is residèntzias de Agnesa de Massa e de s'ùrtimu giùighe fiant isciuciados.
Oe abarrat petzi unu monumentu intregu de cussu perìodu: sa crèsia romànicu-gòtica de Santu Pedru de is Piscadores[7], in su bighinadu Stampaxi, fata pesare dae Costantinu I Salusiu II e dae issu donada in su 1089 a is benedetinos de Marsìglia.
Is rastas de s'antiga "capitale" sunt istadas torradas a atzapare in s'ala otzidentale de sa noa tzitade (zona de s'atuale cursu Vittorio Emanuele) e, in sa Seu de Santa Maria, petzi s'altare de Santa Setzìlia, mancari torradu a acontzare in istile barocu, est su chi s'agataiat in s'omònima crèsia de Santa Igia.
Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
- ↑ BENEDETTA di Massa, in treccani.it.
- ↑ Boscolo, I Conti..,p. 36
- ↑ Cioppi, p. 40
- ↑ Pinna, p. 46
- ↑ Fois, p. 52
- ↑ Boscolo, Sardigna, Pisa.., p. 78
- ↑ Casteddu, Necropoli e crèsia de San Pietro de sos Piscadores, in sardegnacultura.it. URL consultadu su 7 maju 2020 (archiviadu dae s'url originale su 7 martzu 2017).
Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]
- Alberto Boscolo, Agnese di Massa, in "Dizionario Biografico degli Italiani", Treccani, Roma 1966.
- Id., I Conti di Capraia, Pisa e la Sardegna'', Gallizzi, Tàtari 1966.
- Id., Sardegna, Pisa e Genova nel Medioevo, S.A.S.T.E., Gènova 1978.
- Raimondo Carta Raspi, Cagliari, Il Nuraghe, Casteddu 1929.
- Id., Castelli medievali di Sardegna, Il Nuraghe, Casteddu 1933.
- Id., Storia della Sardegna, Mursia, Milanu 1981.
- Francesco Cesare Casula, Storia della Sardegna, Carlo Deldino, Tàtari 1994.
- Alessandra Cioppi, Battaglie e protagonisti della Sardegna medioevale, AM-D, Casteddu 2008.
- B. Fois (a incuru de), S. Igia capitale giudicale, Pisa 1983.
- Anna Maria Ghisalberti, Dizionario Biografico degli Italiani, Treccani, Roma 1966.
- Anna Maria Oliva, La successione dinastica femminile nei troni giudicali sardi,in Miscellanea di studi medioevali sardo-catalani, Della Torre, Casteddu 1981.
- Gian Giacomo Ortu, La Sardegna dei Giudici, Il Maestrale, Nùgoro 2005.
- Raimondo Pinna, Santa Igia, Condaghes, Casteddu 2010.
- Arrigo Solmi, Studi storici sulle istituzioni della Sardegna nel Medioevo, Ilisso, Nùgoro 2011.