Istòria antropomètrica de Sardigna
Limba Sarda Comuna. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:
|
| Istòria de Sardigna |
|
Preistòria |
S'istòria antropomètrica de Sardigna pertocat s'istùdiu de s'evolutzione de is caràteres fìsicos de sa populatzione chi bivet in Sardigna dae sa preistòria fintzas a sa die de oe, cun s'obietivu de torrare a costrùere su protzessu de populamentu umanu de s'Ìsula. S'antropologia fìsica, sa disciplina chi s'òcupat de cusu tipu de istùdios, est de carchi deghe de annos a inoghe acostagiada dae sa prus eficatze genètica de is populatziones.
Caràteres ereditàrios
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]I sardos modernos si seberant pro peculiaridades fenotìpicas chi andant torra giai a su perìodu nuràgicu e prenuragico, mancari in tale sensu non costituant una populatzione omogènea.
Is antigos bividores de s'ìsula, narados in manera cunventzionale protosardos, diant àere tando lassadu un'eredade genètica piessigna chi si intretzat mescamente in is caraterìsticas antropomètricas de unas cantas populatziones de sa Sardigna tzentrale e meridionale. Intre is prus de importu, rilevadas de s'antropòlogu Carlo Maxia durante is chircas suas e derivadas de sa cunditzione de forte insularidade[1], faghent a tzitare:
- una manna fitiania de mantzas tzerùleas congènitas;
- mùsculos mìmicos de sa cara in aparèntzia reduidos;
- emogrupos cun ausèntzia de su grupu CW, comente in sos bascos;
- su prus arta perchentu de dolicotzefalia intre sas populatziones mediterràneas:
- sa prevalèntzia de su tipu brunu puru cun perchentos meda artos;
- caraterìsticas pròpias de sos dermatoglifios chirodàtiles, pramares e prantares;
- alteratziones piessignas de s'emopojesi.
Tales caraterìsticas sunt imbetzes meda prus pagu marcadas in su setentrione, a dimustratzione de una diferentziatzione acontèssida intre is duos chirros de s'ìsula giai partende dae su perìodu prenuràgicu.
Mantzas tzerùleas congènitas
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]Is mantzas tzerùleas congènitas sunt cunsideradas de importu mannu dae is chircadores. Si suponet chi dae su cumpletu connoschimentu de sa partidura geogràfica de custas, si diat pòdere andare torra a su tzentru de ispaniadura de s'Homo sapiens. Sa formatzione issoro est generada dae s'acùmulu, in antis de sa nàschida, de tzèllulas pigmentàrias (melanoblastos de Baelz) in sa pedde. In su corpus umanu sunt localizadas in sa parte de s'ossu mannu e meda raramente in sa parte de sa cara e de sa conca. In is populatziones caucàsicas (leucodermas) e in is mongòlicas (xantodermas) is mantzas tzerùleas congènitas, cando presentes, sunt visìbiles fintzas a s'edade de chimbe annos, a fatu sunt cuadas dae su pigmentu chi s'acumulat in is pìgios profundos de s'epidermide.
Is chircas fatas ant evidentziadu comente in is sardos de is regiones tzentrales e meridionales siat istada rilevada una fitiania de sas mantzas tzerùleas congènitas prus arta respetu a is unas àteras regiones de Itàlia. Is proportziones de is matessi, in is Comunas interessadas in is chircas, sunt meda vàrias e, segundu is chircadores, totu custu cunfirmat sa punna, persighida pro sèculos, a cunservare unu substratu genèticu extra-ordinàrimente omogèneu, cun una piessigna fisionomia de erèntzia chi podet èssere diferente de bidda a bidda.
Mùsculos mìmicos
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]De carchi chirca acumprida in sos tèssidos moddes de unas cantas populatziones isulanas[2], s'est pòdidu cumproare unu diàmetru minore de is mùsculos mìmicos (e duncas una reduida de sa musculadura e totu) respetu a su de unas àteras populatziones europeas.
Sa locutzione "risu sardònicu" (piessigna contratzione de is mùsculos mìmicos dae chi resurtat un'espressione befadora e trista) derivat de sa grega Σαρδόνιος γέλως (in latinu traduida cun risus sardonicus) pro inditare una ghinna inchietante e atrotze. Carchi chircadore at sustentadu chi su sardonios gelos agatet sa càusa sua in sa musculadura mìmica reduida de is Sardos, chi in piessignas ocasiones si diat mudare in sa subranumenada ingestu minetzosa; cun totu de custu una chirca realizada in su 2009 de su Universidade de su Piemonte Orientale at sugeridu chi custa famada espressione de sa cara, fentomada fintzas de Omeru in s'Odissea[3], fiat prodùida dae s'atzione tòssica de una mata, sa gai narada "erba sardònica", est a nàrrere sa Oenanthe crocata L.[4], meda difùndida in Sardigna.
Emogrupos cun ausèntzia de su grupu CW
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine](galu boidu)
Marcada dolicòtzefalia
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]Is atuales populatziones de sa Sardigna tzentru-meridionale (francu su casteddaju) ant mantentu generalmente is pròpias caraterìsticas crànicas de su perìodu neu-eneolìticu: sa tìpica cabitza allonigada, forma crànica chi in Europa si cumproat, a artas fitianias, fintzas intre is populatziones iscandìnavas, ibèricas e britànnicas (cun prevalèntzia intre is Portughesos e sos Iscotzesos). Su norte de s'ìsula est imbetzes caraterizadu dae inditos de mesotzefalia/sub-brachitzefalia.
Sa documentatzione archeològica atestat chi in Sardigna is primas cabitzas brachitzefàlicas sunt cumpàssida in is interros a cara a sa segunda metade de su de III millènnios a.C. andende a crèschere in manera progressiva fintzas a is primos sèculos de su II millènniu a.C.[5]. Si diat tratare de grupos ètnicos imbàtidos in prus undadas dae sa Europa continentale chi ant acabadu cumbivende cun sas populatziones locales, ammesturende·si cun issas.
| Perìodu | Dolicotzefalia | Brachitzefalia |
|---|---|---|
| Cultura de Otieri | 100% | 0% |
| Cultura de Abealzu-Filigosa | 100% | 0% |
| Cultura de Monte Claru | 92,3% | 7,7% |
| Cultura de su vasu campaniforme | 85%~ | 15%~ |
| Cultura de Bunnànnaru (fase A) | 66,7% | 33,3% |
(1) - Datos tirados dae F.Germanà 1995
Durante s'edade de su brunzu in s'ìsula, paris a is subranumenadas infiltratzione de gentes brachimorfas de s'esternu, est istadu reconnotu fintzas unu protzessu de brachitzefalizatzione, est a nàrrere sa punna de is cabitzas dolitzefàlicas a s'ingurtzare, fintzas assùmere formas chi tendiant a sa mesotzefalia/brachitzefalia[6]. Unu fenòmenu simigiante est in atu fintzas oe, difatis reghentes misuratziones esecutadas in su dipartimentu de Sièntzias Antropològicas de sa Universidade de Casteddu, ant cumproadu, in sas cabitzas de sos bividores, unu perchentu de dolicotzefalia minore (e tando unu cunsighente aumentu de sa brachitzefalia) respetu a su perìodu 1879-1883[7]. Segundu is chircadores, is caraterìsticas craniològicas de is sardos, sunt abarradas praticamente immudadas pro millènnios a càusa de s'endogamia, diat èssere incumentzende a bellu a bellu a cambiare, siat pro more de su prus pagu isulamentu, siat pro is mègius cunditziones sotziales chi su benistare at batidu in s'ìsula, siat pro is semper prus fitianas cojas ammesturadas.
Pigmentazione
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]Segundu un'istùdiu esecutadu in is primos annos otanta in unu campione de pipios e pitzocheddos sardos dae is 6 a is 20 annos, prus de sa metade de sa populatzione sarda tenet pilos nieddos o castàngiu iscuros; is pilos castàngios (de onni tonu) prevalent in is provìntzias de Casteddu e Tàtari betzas mentras is pilos nieddos prevalent in is de Nùgoro e Aristanis[8]. Is pilos de tonos craros (iscala Fischer-Saller G-Q brundos craros e iscuros) e mèdias (iscala F.S. R-V castàngiu craros e mèdios) s'atestant in generale de pare a pare a su 1,7% e 22% e sunt prus difùndidos in su norte de s'ìsula (summados 28% tzirca) chi no in su sud (summados 20% tzirca)[8]. Un'anàlisi prus datada fata dae Ridolfo Livi in is coscritos classes 1859-63, ammustrat unu perchentu de pilos brundos chi s'atestat in su 2,4% in Sardigna tzentru-meridionale mentras in su chirru setentrionale sa fitiania vàriat dae su 2,4 a su 4,9% . Is pilos rujos sunt in totue bastante raros, cun perchentos chi andant de su 0,3% in su sud a casi 0,5% in su norte.
Pro cantu pertocat su colore de sos ogros, in is provìntzias de Tàtari, Nùgoro e Aristanis betzas su colore de is ogros predominadore est su castàngiu mèdiu mentras in sa provìntzia de Casteddu su castàngiu iscuru (iscala Martin-Schultz 12-13 e 14-16). Is tintas intermèdias (iscala M.S. 9-11 ìrides colore de nughe, ambra e castàngiu craras) s'atestant in generale in su 16%[8] mentras sas ìrides de colore craru (iscala M.S. 1-8 asulas, murras, birdes) agiunghent a una mèdia regionale de su 14%[8]. Un'anàlogu istùdiu fatu dae s'antropòlogu de s'Universidade de Casteddu Carlo Maxia at dadu is perchentos chi sighint[9]:
| Colore ogros | Mascros | Fèminas |
|---|---|---|
| Biaitos | 4,24% | 3,78% |
| Murros | 5,37% | 4,83% |
| Birdes | 6,27% | 6,03% |
| Castàngios | 75,26% | 75,67% |
| Nieddos | 8,83% | 9,66% |
| Esaminados | 15.250 | 15.167 |
Is arcos de orgu craros, comente dimustradu dae anàlisis de àteras populatziones europeas, resurtant lèbiamente prus difùndidos intre is mascros (15,88%) chi no intre is fèminas (14,64%), in su matessi tempus is fèminas ammustrant una pertzeuntuale prus arta de pilos craros e pigmentatzione cutànea bianca-rosa.
Cunsiderende su fototipu in su complessu faghet a notare unu tzertu gradu de variabilidade locale, in assolutu su majore gradu de pigmentatzione iscura (tipu "brunu puru") si registrat: intre sos òmines in Mòdolo e Abbasanta, intre sa fèminas a Nuragus e Frùmini Majori mentras sa màssima fitiania de su tipu "craru puru" (siat intre is mascros, siat intre is fèminas) a Santu Antoni de Arruinas e Arruinas in sa provìntzia de Aristanis e in Carluforti, comunu bìvidu dae populatziones de orìgine lìgure[9].
Variatziones reghentes
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]Unu istùdiu reghente de su Universidade de Casteddu in is pipios intre is 7 e is 10 annos de sa tzitade de Casteddu at dimustradu chi is pipios mesurados in su 1996 sunt prus artos, prus longilìnios e prus graes respetu a is pipios mesurados in su 1975-1976. Foras pro custu est istada annoditzada, respetu a is generatziones pretzedentes, un' atzelerada de is protzessos de crèschida e isvilupu in sos crios. Mudàntzias sunt istadas annoditzadas annotamala pro cantu pertocat s'edade mèdia de su menarca in is fèminas chi s'est abbasciada de unos 2 annos in s'ùrtimu sèculu, fatu acapiadu a unu megioru de is cunditziones alimentares e igiènicas; est istada cumproada fintzas un'alteratzione de s'edade mèdia de sa menopàusa chi sighit a artziare. Semper in is àreas urbanas s'est registradu unu aumentu majore de tamagnu mèdiu respetu a cantu registradu intre is bividores de is comunidades prus minores, a esempru is de is montes; isbividores de tzetu urbanu sunt tando mediamente prus longhinos respetu a is de tzetu rurale.
Is fatores chi ant contribuidu a custas variatziones sunt cun probabilidade dèpidos a caàmbios in is cunditziones de vida, issèberu e movimentos migratòrios[7].
Tamagnu
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]Su tamagnu de is sardos at duncas padessidu una evolutzione cunsideràbile in is ùrtimos chentu annos. Is istùdios esecutados in is sordados de leva a s'incras de sa proclamatzione de su Regnu de Itàlia ant dimustradu chi s'artària mèdia de is sardos de classes 1859-1863 fiat inferiore a is 162 cm. Istùdios antropològicos in is antigas populatziones sardas ant dimustradu chi su tamagnu mèdiu in edade nuràgica (edade de su brunzu) fiat paris a unos 166 cm pro is òmines e unos 153 cm pro is fèminas[10]; tamagnu tando superiore a su de is sardos de 150 annos faghet chi presentaiant balores de tamagnu pretzedentes a is de època neu-eneolitica (<163 cm), in antis de su costante aumentu de tamagnu chi s'est averguadu in su II millènniu a.C., imputabile a su fenòmenu naradu Infrorida de is ìbridos[11] (o eterosi[12]).
Un' ispetzione in is reclutas sardas de su 1980 at tzertificadu ca su tamagnu mèdiu fiat de 170,2 cm[13], simigiante a sa otenta in is sordados de leva bènnidos de sa Sardigna classe 1978 (171,3 cm; mèdia natzionale 174,4 cm). In s'arcu temporale 1894-1990 sa crèschida de tamagnu in sa populatzione sarda est resurtada èssere paris a 1,13 cm/dècada, contra su 1,06 cm/dècada de su restu de Itàlia.[14]
Francas una mègius alimentatzione, s'issèberu[15] e s'eterosi (e duncas a unu minore tassu de endogamia)[13] unu àteru fatore chi at contribuidu a custa artziada de tamagnu est su binchidura de sa malària in su segundu pustis-gherra. In su cabudanne de su 2010 s'est tentu in s'àula magna de s'universidade de Casteddu unu cunvegnu intituladu “S'eliminatzione de sa malària in Sardigna. 60 annos a pustis” a chi ant partetzipadu vàrios ispetzialistas e iscientziados sardos e non sardos. Su tando assessore regionale a sa sanidade Antonello Liori at sustentadu chi “segundu is datos de is bìsitas de leva, dae is annos '50 a sighire su tamagnu mèdiu de is pitzocos sardos est su chi est crèschidu de prus respetu a su restu de Itàlia”, cunfirmende chi tale artziamentu est de atibiare in parte fintzas a s'isparessidura de sa maladia[16][17] chi si pensat siat istadu introduidu in s'ìsula de is pùnicos in su de V sèculos a.C.]][18].
| Periòdu | Tamagnu Mascros | Tamagnu Fèminas |
|---|---|---|
| 4000-3200 a.C. | 162,2 cm | 150,4 cm |
| 3200-2850 a.C. | 162,2 cm | 151,8 cm |
| 2850-1900 a.C. | 162,9 cm | 147,7 cm |
| 1900-1600 a.C. | 161,8 cm | 159,3 cm |
| 1600-1330 a.C. | 165,6 cm | 152,9 cm |
| 1200-900 a.C. (Corsos de Gaddura) |
166,3 cm | 155,5 cm |
| nàschidos in su 1859-1863 | 161,90 cm | |
| nàschidos in su 1978 | 171,31 cm |
(1) - Datos tirados dae F.Germanà 1995 pg. 201, E. Sanna 2002
Notas
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]- ↑ Carlo Maxia, Museu Sardu de Antropologia e Etnografia, in unica2.xn--nica-kra.it. URL consultadu su 9 austu 2021 (archiviadu dae s'url originale su 22 maju 2014).
- ↑ Carlo Maxia, Contributo all'antropologia delle parti molli di Sardi centro-meridionali. - I muscoli mimici. Estratto dalla Rivista 'Quaderni di anatomia pratica'.Serie XII - N.1-4 - 1957
- ↑ Antika, Risu sardònicu e màscaras beffadoras, in antika.it. URL consultadu s'11 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale s'11 abrile 2020).
- ↑ G. Appendino, F. Pollastro, L. Verotta, M. Ballero, A. Romano, P. Wyrembek, K. Szczuraszek, J. W. Mozrzymas, and O. Taglialatela-Scafati, Polyacetylenes from Sardinian Oenanthe fistulosa: A Molecular Clue to risus sardonicus, in Journal of Natural Products, nº 5, 2009, pp. 962–965, DOI:10.1021/np8007717, PMC 2685611, PMID 19245244.
- ↑ Franco Germanà, Fatos umanos paleosarde
- ↑ Franco Germanà, p.171.
- ↑ 7.0 7.1 Secular trend in Itàlia, Emanuele Sanna - 2002
- ↑ 8.0 8.1 8.2 8.3 G.G. Cosseddu, G.Floris, G.Vona, La pigmentazione dei capelli e degli occhi dei Sardi - Nota II - Studio su 3.775 sardi di età compresa tra i 6 e i 20 anni provenienti da diverse parti dell'isola, 1983.
- ↑ 9.0 9.1 Càralu Maxia, Le caratteristiche della pigmentazione dei capelli, delle iridi e della cute nei giovanetti dai 6 ai 14 anni in 123 comuni e frazioni della Sardegna, in Atos de su 1. cungressu de sièntzias antropològicas e de folklore, Torinu, 19-23 santandria 1961.
- ↑ Germanà (1995), p. 201.
- ↑ Germanà (1995), p. 202.
- ↑ eterosi in s'Entziclopedia Treccani[ligàmene interrùmpidu]
- ↑ 13.0 13.1 Universidades de Casteddu - Su tamagnu totale e su BMI in is reclutas de su 1980[ligàmene interrùmpidu]
- ↑ Secular trend pro su tamagnu in Europa[ligàmene interrùmpidu]
- ↑ Spouse selection by health status and physical traits. Sardinia, 1856-1925.
- ↑ Universidade de Casteddu - L'eliminazione della malaria in Sardegna[ligàmene interrùmpidu]
- ↑ L'Unione Sarda - Ambiente e territorio : La malaria forse ha favorito altre patologie, in regione.sardegna.it. URL consultadu s'11 abrile 2020 (archiviadu dae s'url originale s'11 austu 2020).
- ↑ sa-malària/ Universidade de Tàtari. In edade nuràgica sa Sardigna fiat immune de sa malària[ligàmene interrùmpidu]
Bibliografia
[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]- Luigi Luca Cavalli Sforza, AA.VV, Storia e geografia dei geni umani, 2000.
- Maxia, Le influenze dell'ereditarietà e dell'ambiente sui caratteri sociali dei sardi, in La Società in Sardegna nei secoli: Lineamenti storici, 1967.
- Carlo Maxia, Sulla trasmissione ereditaria delle macchie cerulee congenite, in Rassegna Medica Sarda' Vol. XLVII.
- Carlo Maxia, Sull'antropologia dei Protosardi. Sinossi iconografica, in Rivista di Antropologia - Vol. XXXIX, 1951.
- Franco Germanà, L'uomo in Sardegna dal paleolitico fino all'età nuragica, 1995.
- Ridolfo Livi, Antropometria militare, risultati ottenuti dallo spoglio dei fogli sanitarii dei militari delle classi 1859-63 eseguito dall'Ispettorato di sanità militare per ordine del Ministero della guerra, Volume 1 e 2, 1896, 1905.