Istòria minerària de Sardigna

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

Sa bogadura e sa traballadura de sos minerales in Sardigna andat torra a tempos remotos. Antigos mercantes e conchistadores aiant pigadu a abbitare sas costeras de s'ìsula atirados dae sas richesas formidàbiles de su sutasolu sardu. Testimonia de s'antiga traballadura de sos metallos sunt is manufatos numerosos chi andant torra a sa preistòria. In èpocas prus reghentes topònimos numerosos, ligados in carchi modu a sa faina de sa bogadura (comente pro esempru: Argentiera, Montiferru, Cabu Ferradu pro nde fentomare carchiunu), testimòngiant sa seculare continuidade de custas fainas.

A sighire s'istòria de sas fainas de bogadura in s'ìsula, partzida pro èpocas.

Preistòria[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

S'istòria minerària longa de Sardigna tenet cumintzu aprossimadamente a inghìriu a su de ses millènnios a.C. cun sa faina de bogadura de s'ossidiana, a pees de su Monte Arci in su chirru tzentru-otzidentale de s'ìsula. Su Monte Arci est istadu unu de sos prus tzentros mediterràneos importantes de bogadura e traballadura de custu bidru vulcànicu. In custa àrea, difatis, sunt istados individuados a su nessi setanta tzentros de traballadura e unos 160 aposentamentos istàbiles o temporales dae sos cales s'ossidiana fiat a fatu esportada cara a Frantza meridionale e s'Itàlia Setentrionale.

A fùrriu a su de tres millènnios a.C., cun probabilidade importados dae su lutone orientale de su Mediterràneu, fiant lòmpidos e si fiant ispaniados fintzas in Sardigna sos connoschimentos metallùrgicos, chi diant imbàtere in època nuràgica a un'elevadu livellu tècnicu. In paris tempus a sa tècnica metallùrgica, si fiat isvilupada fintzas sa tècnica minerària, permitende sa bogadura de cantidades creschende de minerales e duncas de metallos. Sa posidura geogràfica de s'ìsula, ma fintzas su patrimoniu mineràriu suo, aiant atràidu intre su de 10 e su de 8 sèculos a.C. sos mercantes fenìtzios, a fatu de sos cales, a fùrriu a sa metade de su de 6 sèculos, fiant acùdidos is cartaginesos. Fenìtzios e cartaginesos aiant isfrutadu in manera intensiva sas richesas mineràrias, mescamente in sa zona de s'atuale Igrèsias, in ue sunt istadas atzapadas rastas de iscavaduras e iscòrias de fundidura de atibiare a custu perìodu. Una faina metallùrgica intensa, siat estrativa siat de fundidura, est testimoniada dae su puntu de bista archeològicu, a manu de sos ricos giatzimentos metallìferos de su Sàrrabus, costituidos dae minerales cumpostos de òssidos e solfuros de ferru, ràmene e prumu. De època preistòrica est famada sa mina de Funtana Raminosa in sa barbàgia de Brevìe.

Època romana[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su 238 a.C. incumentzat in Sardigna s'època de sa dominatzione romana. Difatis Cartàgine a fatu de sa derrota padèssida in sa I gherra pùnica, e a sa rebellia de sos mertzenàrios istantziados in s'ìsula, fiat istada custrinta a fàghere tzèdida formale de s'ìsula a Roma. Est in su 226 a.C. chi a sa Sardigna fiat istadu atibiadu s'istatutu de provìntzia de Roma.

In suta de sos romanos sa faina minerària fiat crèschida meda, mescamente pro su chi pertocat is ricos isterrimentos de prumu e de prata. Giai dae su 269 a.C. sa repùblica romana aiat adotadu sa prata che a base monetària, mentras su prumu fiat impreadu in is prus campos isvariados de sa vida tzivile, dae sos istèrgios a sas cunduturas de s'abba. Sa Sardigna, a pustis de Ispagna e Bretagna, costituiat sa de tres regiones, intre sos domìnios de Roma, pro cantidades de metallos prodùidos. Sa produtzione minerària durante totu su perìodu de sa dominatzione romana fiat valutada in unas seschentosmìgia tonnelladas de prumu e milli tonnelladas de prata. Sa faina de sa bogadura de sos romanos non si fiat limitada petzi a su lutone de sa zona de Igrèsias (in ue non pro àteru, galu oe, esistet unu bighinadua chi ddi narant Campu Romanu, a ammentu de sos antigosaposentamentos estrativos), difatis issos aiant connotu e siguramente aiant isfrutadu sos isterrimentos de prata de Sarrabus, a sa cale importu fortzis si referiat su geògrafu Solinu iscriende: India ebore, argento Sardinia, Attica melle.[1]

Is sistemas de s'isfrutamentu de sas minas, in època romana, cunsistiant in s'iscavu de putzos verticales funduros, fintzas a prus de chentu metros; is traballos fiant giutos, serbende·si petzi de ainas a manu e a bortas de su fogu pro ischirriare sa roca, de mineris lìberos, narados "metallaros", e dae su 190 a.C. de iscraos e presoneris narados damnati a effodienda metalla. In s'annu 369 p.C. s'imperadore Valentinianu I aiat decretadu ca onni nave chi approdaiat a Sardigna depiat pagare unu deretu de 5 dinaris pro onni metallaro carradu. A pustis is imperadores Gratzianu, Valente e Valentinianu II aiant proibidu de su totu a sos metallaros de si tramudare a s'ìsula. A custos provedimentos non depiat èssere angena sa timoria chi sa richesa etzetzionale de sos isterrimentos sardos podiat iscalabrare sas minas arghentìferas ibèricas chi fiant de propiedade imperiale.

In època romana tarda sa produtzione minerària sarda aiat basciadu meda; mentras in pagos isterrimentos sa faina sighiat, pro satisfàghere sas limitadas netzessidades de su mercadu isulanu, medas àteros fiant istados abbandonados e carchiunu de custos, comente cussos de Sarrabus, fiant istados ismentigados.

Època medievale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A fatu de sa ruta de s'Impèriu romanu de Otzidente sos fatos istòricos de Sardigna si fiant istesiados ae sos de sa penìsula italiana. A pustis de sa parèntesi curtza costituida dae s'ocupatzione vandàlica, s'ìsula fiat rùida suta de su domìniu bizantinu.

De asi, sa produtzione minerària e sa faina metallùrgica fiat unu pagu torrada a nàschere e sa prata fiat torrada a èssere unu de sos produtos printzipale de bogadura de Sardigna, mancari a inghìriu a s'annu 700 is tràficos cumertziales in su Mare Mediterràneu si fiant fatos difìtziles meda pro neghe de sas curreras de sos saraghinos. Pro sa Sardigna sas cureras sighidas de sos àrabos a longu sas costas aiant costituidu, pro unu arcu longu de tempus, unu perìgulu costante, chi aiat provocadu s'ispopoladura de àreas ampras de costeras e su càmbiu de sa populatzione cara a àreas prus internas de s'ìsula.

Semper prus isulada dae su tzentru de s'impèriu bizantinu, sa Sardigna aiat connotu in custu perìodu su afirmadura, sa prima borta in s'istòria sua de una autonomia polìticu-amministrativa a berus. S'ìsula si fiat organizada in bator regnos soberanos e indipendentes: is Giuigados de Càlaris, Arbaree, Torres e Gaddura. De s'istòria minerària de su perìodu giuigale, non s'agatat àteru che pagas documentas, est però lìtzitu pensare chi sa faina estrativa non siat istada de su totu abbandonada. In su 1131 su giùighe Gonàriu de Torres aiat donadu sa metade de s'Argentiera de sa Nurra a sa crèsia primatziale de Santa Maria de Pisa, a testimonia de sos ligàmenes polìticos semper prus istrintos intre sos dìbiles istados sardos e sa comuna toscana.

A primìtziu de su de 11 sèculos, difatis, in suta de sos augùrios de sa corte papale tando ghiada dae Beneitu XIII, fiant intervènnidas in s'istòria de Sardigna sas duas repùblicas marineras de Gènova e Pisa in unu primu momentu alliadas contra de s'emiru musulmanu Musetu (Musa) chi si fiat impadronadu de unas cantas àreas de s'ìsula, a pustis cuncurrentes pro su predomìniu in is dìbiles istados giudicales.

De su puntu de bista de s'istòria minerària su perìodu pisanu resurtat èssere meda documentadu bene. Sa famìlia pisana de sos contes de Donoràtico, impersonada dae Ugolinu della Gherardesca, aiat dadu impulsu nou a sa faina estrativa in is domìnios suos de Sardigna, e in particulare s'atuale zona de Igrèsias. Ugolinu aiat operadu in unu territòriu de unos chimbighentos chilòmetros cuadrados, denominadu Argentaria del Sigerro pro sas richesas de su sutaterra in minerales de prata. Issu aiat favorèssidu annotamala su trasferimentu in s'ìsula de maistros toscanos, espertos in su traballu de mina, e prus generalmente aiat chircadu de ripopulare sos dòminos de cosa sua. Su printzipale resurtadu de sa polìtica demogràfica de sos Donoràtico est istadu sa fundatzione e s'isvilupu de su tzentru abitadu de Bidda de Crèsia, s'atuale Igrèsias.

In sa zona de s'Iglesiente, is pisanos aiant torradu a cumintzare sos traballos abbandonados dae sos Romanos aberende fossos numerosos e aporrende a sa lughe sas fileras antigas. Sa faina estrativa intensa, gasi comente sa vida polìtica econòmica e sotziale, fiat disciplinada pro mèdiu de una sèrie de leges,regortas in unu còdighe partzidu in bator libros connotu cun su nùmene de Breve de Bidda de Crèsia. Is delitos contra sa faina estrativa fiant punidos cun severidade manna: sa pena de morte fiat prevìdida pro sos chi sutraiant prata o minerale arghentìferu ma fintzas pro sos fundidores chi bogaiant sa prata de minerale furadu.

Chie si siat, in su territòriu de s'Argentiera podiat printzipiare sa faina estrativa; non fiat raru ca a custu fine si costituiant cumpangias sos cales partetzipadores (parsonavili) possediant cuotas (trente) de sa sotziedade. Unos cantos sòtzios de custas cumpangias, narados bistanti si limitaiant a antitzipare su capitale netzessàriu.

Is traballos s'isvilupaiant pro mèdiu de s'iscavu de fossos, e s'isvilupaiant in profundidade peri putzos (botinos) e gallerias. Fiat sighida s'andadura de sa filera o de sa lente de minerale, de manera chi s'istèrrida de sos traballos fiat meda limitada. Pro agredire sa massa pedrosa fiant impreados picos, cotzas e unos àteros ainas a manu; cando custu si faghiat pretzisu fiat impreadu su fogu pro ischirriare sas rocas prus tostas. Sa chida de traballu incumentzaiat a mesu die de su lunis e acabaiat a mesu die de su sàbadu. Is operajos traballaiant pro 12 oras a sa die e durante sa chida non podiant abbandonare su traballu. Durante s'istasone istiale sos traballos fiant parados pro neghe de s'intemperiosidade de su clima, essende mescamente sas àreas costeras fèrridas dae su flagellu de sa malària.

Est istadu carculadu chi is minas sardas apant frunidu a Pisa unas 15 tonnelladas pro annu de su metallu pretziosu in su perìodu chi andat de sa fine de su de 12 sèculos a primìtziu de su de 14 sèculos. Suta poderiu de sa comuna toscana, in su perìodu de lughidore màssimu, is minas a inghìriu a Bidda de Crèsia fiant arribadas a ocupare 6500 operajos.

In is annos a cara de su 1326 Pisa aiat pèrdidu is dòminos suos in Sardigna in favore de sa Corona de Aragona. Sa pèrdida de s'ìsula ma susetotus de is remìttias suas in prata, aiat rapresentadu su cumintzu de sa decadèntzia pro sa tzitade toscana pressada in su continente de is rivales Lucca e Firentze.

Època aragonesu-ispagnola[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa corona aragonesa aiat avocadu a sese is deretos inerentes a s'isfrutu de is setziduras de prata a su fine de evitare chi pro is richesas mineràrias de sa zona s'iscadenarent perricas intre is nòbiles aragonesos. Su livellu de sa faina estrativa in custu perìodu resurtat èssere notabilmente reduidu si postu a pare a su chi si fiat cumproadu suta de sa dominatzione pisana.

A fatu de sa conchista totale de s'ìsula, is aragonesos aiant chircadu de dare impèllida noa a sa faina de bogadura de sa prata: fiant alligeridos is deretos, is tassas e is deretos de sa corona in is metallos. Custa polìtica però non fiat resissida a torrare is minas sardas a su lughidore de su passadu. Suta de sa dominatzione aragonesa in antis e ispagnola a pustis, sa faina minerària aiat connotu una decadèntzia sighida. Sa Sardigna, chi pro sèculos fiat istada intre is prus àreas importantes de produtzione de sa prata aiat acabadu pro importare su metallu, su cale comomai arribaiat in cantidades mannas de is possessos ispagnolos de su nou mundu. Nointames faghet a afirmare chi nimancu in custu perìodu is minas sardas aiant sessadu de su totu sa faina issoro, difatis esistiat puru semper unu mercadu domèsticu minore, a su nessi pro su prumu.

Durante sa dominatzione ispagnola fiat istadu istabilidu de subordinare s'esertzìtziu de sa faina minerària a s'assegnatzione de cuntzessiones a banda de s'amministratzione istatale. Fiant istadas assignadas a su nessi baranta cuntzessiones pro s'esploratzione e s'isfrutu de is setziduras sardas. De custas, oto fiant istadas cuntzessiones generales, est a nàrrere istèrridas a totu su territòriu de s'ìsula, e degheoto limitadas petzi a s'intòrriu de Igrèsias. Is assignatàrios de is cuntzessiones fiant tentos a bessare a s'eràriu su 10 pro chentu de su balore de su minerale bogadu. A custu perìodu andat torra su primu intentu de torrare in atividade su filone arghentìferu de su Sarrabus, abbandonadu comomai de prus de milli annos. Difatis, su 6 de làmpadas de su 1622 unu tzertu Gio. Antoni Agus aiat otentu su permissu de esecutare traballos de chirca in Monte Narba, acanta de sa bidda de Santu 'Idu.

A pustis de unos batorghentos annos su domìniu ispagnolu in Sardigna fiat acabadu che a cunsighèntzia de sos acontessimentos ligados a sa gherra de sutzessione ispagnola, e de su tentativu de riconchista portadu a in antis dae su cardinale Alberoni.

Època sabàuda[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su 1726 a fatu de su tratadu de S'Aia s'ìsula fiat passada a fàghere parte de is possedimentos de is ducas de Savoja, chi gasi achiriant su tìtulu de res de Sardigna. S'istadu sabàudu aiat dadu impèllida noa a sa faina minerària. Fintzas in suta de is piemontesos s'esertzìtziu de sa faina estrativa fiat ligada a s'assignadura de cuntzessiones generales pro s'efetuatzione de chircas e su coltivu de minas subra totu su territòriu de s'ìsula. Is primos a otènnere custu tipu de cuntzessione, de durada de binti annos, fiant istados is casteddajos Pedru Nieddu e Istèvani Durante. In su 1740 sa cuntzessione generale, pro sa durada de trinta annos, fiat istada assignada a su britànnicu Càralu Brander, a su barone Càralu de Holtzendorff e a su cònsole isvedesu in Casteddu Càralu Tastaia Mandel. In base a su cuntratu, is cuntzessionàrios diant ghetare a is règias gabellas su 12 pro chentu de sa galena bogada e su 2 pro chentu de sa prata pro is primos 4 annos, su 5 pro chentu pro is 6 annos a sighire e su 10 pro chentu pro is 20 annos chi abarraiant. Is deretos depiant èssere currispostos a s'atu de imbiu pro is materiales esportados, e ogni ses meses pro cussos bèndidos in s'ìsula. Sa sotziedade noa, massimamente peri impulsu de Mandel, aiat intradu innovatziones tecnològicas vàrias, intre is cales s'impreu de s'esplosivu durante is traballos de bogadura. Fiant istados batidos a Sardigna maistros ispertos in s'arte minerària, susetotus tedescas. Si depet a Mandel su fraigu, acanta Biddecidru, de unu iscagiatòrgiu mannu de prumu. Issu fiat istadu però acusadu dae sa Reale Intendèntziaa de discoidare s'esploratzione de minas noas limitende·si a s'isfrutu de is chi giai esistiant. Fiat istadu fintzas abertu unu indagu pro crètidas irregularidades fiscales, chi aiat batidu, in su 1758, a sa rèvoca de sa cuntzessione a Mandel.

In su 1762 s'amministratzione de is minas sardas fiat colada in is manos de su Diretore de su distritu de is minas Pietro de Belly, chie at impedidu sa faina minerària privada cunsiderende chi èsseret prus redditìtziu pro s'Istadu isfrutare deretamente is richesas de su sutaterra sardu. Belly aiat chircadu fintzas de torrare a introduire su traballu fortzadu in is minieras e pro custu si fiat meritadu, in su 1871, una crìtica de Quintino Sella[2]..

Intre is fartas de ascriere a Belly ddoe est fintzas su mancadu isfrutu de su filone ricu de prata de Sarrabus, de su cale giai Mandel aiat intuidu is potentzialidades. Belly difatis cunsideraiat tropu ingastosu su coltivu de custu filone, dadu su terrinu àspidu e sa dificultade de is comunicatziones de sa zona. Isceti in su sèculu a sighire fiat torradu a iscobèrrere su balore mineràriu de sa regione sud-orientale de s'ìsula.

Is ùrtimos annos de su de 18 sèculos fiant istados comente si siat annos de importu pro s'indùstria minerària sarda; fiant istadas iscobertas rastas de ferru acanta de Àrthana e de antimòniu in is intòrrios de Ballau.

A cumintzu de s'Otighentos esistiant in Sardigna 59 minas, prevalentemente de prumu, ferru, ràmene e prata. In su fervore mineràriu torradu a nou aiant agatadu logu fintzas unos cantos binturieris piemontesos e de unos àteros istados europeos, intre custos fintzas su romanzieri frantzesu Honoré de Balzac chi, in su 1838, aiat dadu vida a una initziativa fllimentare cun intentu de isfrutu de iscòrias prumbìferas in sa Nurra[3].

[[Filas:SassariArgentierarovinelaveria.png|miniatura|Tàtari-ruinas de sa laveria de sa mina de s'Argentiera.

In su 1840 fiat istituida sa lege minerària noa, sa cale previdiat s'ischirriadura de sa propiedade de sa terra dae cussa de su suraterra. Segundu sa lege noa cale si siat podiat rechèrrere s'autorizatzione a fàghere chircas mineràrias; fiat recherta s'autorizatzione iscrita de su propietàriu de su fundu in ue si cheriat acumprire sa chirca ma, si su propietàriu de su fundu s'oponiat a sa chirca e su refudu non fiat retentu in manera adeguada argumentadu, su Prefetu podiat protzedire de ufìtziu a sa cuntzessione de s'autorizatzione. S'ùnicu òbligu chi cumpetiat a su cuntzessionàriu fiat sa de bessare a s'eràriu su 3 pro chentu de su balore de is minerales bogados e de ammendare is propietàrios de is fundos pro is disacatos causados. Custa disciplina fiat intrada in prenu vigore in Sardigna petzi in su 1848, a pustis de chi si fiat realizada sa "fusione perfeta" intre Sardigna e sos istados de terramanna chi parteniant a is Savoja.

Sa lege noa, chi fatzilitaiat s'otenimentu de is cuntzessiones mineràrias, aiat fatu assortire a s'ìsula imprendidores numerosos, in piessignu lìgures e piemontesos e fiant naschidas is primas Sotziedades cun su fine de isfrutare is setziduras sardas. Intre custas, sa genovesa "Sotziedade Natzionale pro su coltivu de minas in Sardigna" aiat intentadu in vanu de otènnere sa cuntzessione generale. Custa forma de cuntzessione fiat difatis formalmente proibida dae sa lege noa, a su fine de impedire chi si costituirent monopòlios in sa faina estrativa. Su progetu de sa Sotziedade Natzionale fiat rutu pro custu in su nudda; si fiat assistidu imbetzes a sa nàschida de unu nùmeru mannu de Sotziedades, compidadas dae is pròpios protagonistas de su progetu de sa Sotziedade Natzionale, a su fine de s'afiantzare comente si siat sa cuntzessione de su nùmeru prus mannu possìbile de permissos.

Sa majoria de is Sotziedades mineràrias chi operaiant in Sardigna teniat duncas capitale non sardu. Una etzetzione de importu fiat rapresentada dae s'imprendidore sardu Giuanne Antoni Sanna, chi in su 1848 aiat otentu una cuntzessione perpètua subra unos 1200 ètaros situados in sa zona de Montevecchio. Non totu is Sotziedades chi fiant nàschidas in custu perìodu teniant is capatzidades tècnicas pro operare in su mercadu, medas de issas aiant fallidu, unas àteras si fiant fùndidas dende orìgine a Sotziedades prus mannas e prus sòlidas. In sa segunda metade de su '800, in su Lutone carbonìferu de Sulcis, fiant ativadas is primas fainas de bogadura de su carbone. Su 29 de maju de su 1853 tzertu Ubaldo Millo aiat otentu tres cuntzessiones carbonìferas, is de Bacu Abis, de Terra'e Colu e de Funtana de mari, intituladas a sa Sotziedade “Tirsi-Po” de Millo e Montani. In su 1854 fiant istadas bogadas 150 tonnelladas de crabone; sa mina aiat tentu una produtzione discontìnua fintzas a su 1871, annu cando sa cuntzessione fiat istada afidada a s'Ing. Anselmo Roux chi in su 1873 in Torinu, aiat costituidu sa Sotziedade anònima minas de Bacu Abis chi si diat fàghere propietària de sa mina.

In su 1858 s'èsule romagnolu Enrico Serpieri aiat fraigadu s'iscagiatòrgiu de Domunoas, pro s'isfrutu de su minerale de prumu presente in is iscòrias de traballaduras betzas, e pagu tempus a pustis de una segunda in Frùmini Majori. In su 1862 is duos iscagiatòrgios de Serpieri produsiant su 56 pro chentu de totu su prumu de òpera sardu ricavadu dae iscòrias betzas.

A pustis de s'unidade de Itàlia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Dae su 1865 a in antis, impare a su prumu e a sa prata, chi fiant istados fintzas a tando is minerales prus bogados in s'ìsula, si fiat acostagiadu su zingu, difatis in cuss'annu, in sa mina de Malfidano in Bugerru, fiant atzapadas is "calaminas" (silicados de zingu). Fache a su 1868 fia introduida in Itàlia sa dinamite, imbentada s'annu pretzedente dae su chìmicu isvedesu Alfred Nobel. Custa annoadura aiat rivolutzionadu in pagus tempus is tècnicas estrativas, permitende su coltivu a costos relativamente bàscios fintzas de cantieris ùmidos.

Sa relatzione de Quintino Sella[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Peristantu creschiat su malistare de sa Sardigna in sinu a s'Istadu italianu naschende. In su 1867 is diputados sardos aiant rechertu a su Presidente de su Cussìgiu Bettino Ricasoli un'impinnu majore de s'Istadu pro allebiare is cunditziones de misèria de is populatziones de s'ìsula. A pustis de s'avolotu de Su Connottu chi si fiat manifestadu in Nùgoro in s'abrile de su 1868, pro neghe de s'aprovatzione de una norma chi previdiat sa privatizatzione de is benes demaniales, fiat istada istituida una cummissione parlamentare de indagu presidida dae Agostino Depretis, e de sa cale faghiat parte su diputadu piemontesu Quintino Sella. Sella, ingegneri mineràriu, aiat acumpridu una relatzione subra is cunditziones de s'indùstria minerària in Sardigna, publicada in su 1871, chi costituit unu documentu de istraordinàriu importu pro su connoschimentu de s'argumentu. In su cursu de unu biàgiu duradu 18 dies Sella, acumpangiadu dae s'ingegneri Eugenio Marchese, diretore de su distretu mineràriu de Sardigna, aiat bisitadu is minieras printzipales e sos istabilimentos metallùrgicos de s'ìsula.

Dae sa relatzione sua bessit a pitzu s'importu creschende de s'indùstria minerària sarda in s'àmbitu de s'economia italiana. In su 1868-69, in is minas sardas, fiant impreados 9.171 addetos, tzirca su triplu a cumparàntzia de cussos de su [1860]]. Difatis, a fatu de s'isterridura a Sardigna de sa lege minerària de su Piemonte de su 1840 e a s'imbeniente mudàntzia sua de su 1859 in sentidu prus favoràbile a sos industriales mineràrios, si fiat tentu unu isvilupu lestru de is chircas e de is coltivos, un'aumentu de sa produtzione e de sa manudòpera impreada.

In su 1870 is permissos de chirca, chi a sa fine de su 1861 fiant 83, fiant artziados a 420 e is cuntzessiones dae 16 a 32. Su minerale prodùidu fiat passadu dae 9379,8 tonnelladas de su 1860 a is 127.924,6 tonnelladas de su 1868-1868, e su balore si fiat fatu chimbe bortas prus artu arribbende, semper in su 1868-1869, a sa summa de £ 13.464.780.

Dae sa relatzione de Sella resurtat annotamala chi, pro agiudare su trasportu de su minerale a is puntos de imbarcu, fintzas a su 1870 is Sotziedades mineràrias aiant fraigadu unos 30 chilòmetros de ferrovias e 181 chilòmetros de caminos.

S'isvilupu sighidu de s'indùstria estrativa aiat batidu a s'aflussu in Sardigna de tècnicos (ingegneris, geòlogos) e impreados amministrativos de sas àteras regiones de su regnu. Dadu su livellu de imparu e de preparatzione tècnica bàscios de sas maistrantzas sardas, fintzas sa majoria de sa manudòpera calificada impreada in is minieras acudiat de su continente.

Sa majoria de is sotziedades mineràrias chi aiant operadu in s'ìsula si limitaiat a isfrutare sas alas prus ricas de is filones chi coltivaiant, carrende su minerale bogadu a continente in ue fiat tratadu in impiantos postos. Is balàngios derivados de s'isfrutu de is minas non fiant torrados a inbestire in loco si non pro agiudare sa faina de s'impresa.

S'iscumbata de Sella no aiat mancadu de rilevare sas disparidades de tratamentu econòmicu intre is mineris sardos e is de orìgine continentale, puru sa netzessidade de istituire un'iscola pro cabos mineris e fundidores in Igrèsias.

Sa relatzione si concluiat racumandende chi èsserent istanziados ulteriores capitales pro agiudare s'isvilupu de s'indùstria minerària, mescamente fiat sutaliniadu s'apretu de realizare una retza de istradas de colligamentu intre is minas e de cumpletare is caminos ferrados printzipales. Fiat annotamala evidentziada sa netzessidade de realizare e isvilupare unu sistema adecuadu de comunicatziones telegràficas: Sella referit chi is cumpangias mineràrias printzipales pediant de pòdere fraigare, a ingastos pròpios, lìnias telegràficas noas pro fàghere prus lestras is telecomunicatziones. Custu propòsitu fiat però vanificadu dae sa lege chi afiantziaiat a s'istadu su monopòliu in su fraigu de custas infrastruturas de importu.

In su 1872 sa sede de su Distritu Mineràriu Sardu fiat trasladada dae Casteddu a Igrèsias.

S'annu pretzedente 1871 s'indùstria minerària italiana aiat connotu sa nàschida de unu setore nou. Difatis cun s'iscoberta definitiva, e su cumintzu de is coltivos, de su filone arghentìferu de su Sarrabus, s'aviaiat fintzas in Itàlia sa produtzione de is minerales de prata. Si fiat abertu gai unu tziclu produtivu de sa durada de unos batr'annos.

De is bìndighi tonnelladas de minerale prodùsidas in su 1871, annu de sa decraratzione de iscoberta de sa Mina de Monte Narba, si fiat arribadu in tempus curtzu a is 2000 tonnelladas annuales mèdias prodùidas durante su deghènniu intre su 1880 e su 1890, cosa chi Rolandi aiat definidu su "decennio argenteo" (deghe annos de prata) cando is produtziones fiant arribadas a su balore de duos milliones de liras. Dae is tres minas chi in su 1871 fiant istadas istabilidas in sa setzidura, si fiat imbàtidos a is deghe de binti annos pro menguare a pustis de nùmeru fintzas a nd'abarrare una sola cando fiat acontèssida sa serrada definitiva. In su Sarrabus si fiat iscadenada una bera e pròpia cursa a sa prata: acanta de is sotziedades manna, comente sa Sotziedade de Lanusèi o cussa de Monteponi, deghinas e deghinas de chircadores de metallos pretziosos improvisados aiant presentadu chentinas de rechestas de permissu pro fàghere chircas mineràrias in su territòriu de is comunas de Murera Bidda de Putzu e, in piessignu, de Santu 'Idu.

Giai in su 1851 sa sotziedade genovesa "Unione Sulcis e Sarrabus", is cales majores atzionistas fiant is belgas Emilio e Elena Poinsel, aiat otentu in cuntzessione sa mina de Gibbas acanta sa comuna de Bidda de Putzu; is traballos fiant però chitzo abbandonados pro neghe de is dificultades meda dèpidas a su pesu grae de is calenturas malàricas.

In su 1870 sa genovesa "Sotziedade Anònima de is Minas de Lanusèi" aiat relevadu is permissos de chirca in sa zona de Monte Narba, in sa comuna de Santu 'Idu. In su 1885 s'ingegneri frantzesu Leon Goüin aiat fundadu in Gènova sa "Sotziedade Tacconis-Sarrabus" pro s'isfrutu de sa mina de Tacconis. In su 1888 su matessi Goüin aiat costituidu in Parigi sa "Societè des mines de Rio Ollastu".

In is perìodos de lughidore màssimu sa setzidura Sarrabesa fiat arribbada a ocupare fintzas a 1500 operajos, distribuidos intre is minas de Masaloni, Giovanni Bonu, Monte Narba, Perd'Arba, Baccu Arrodas, Tuviois, S'errat e S'Ilixi, Nicola Secci.

Pro tènnere un'idea prus pretzisa de su balore calitativu de sa setzidura arghentìfera de su Sarrabus podimus nàrrere ca, mentras in su restu de su mundu sa tenora mèdia de prata pro chintale de prumu santziaiat a unos 200/300 grammos pro chintale, in sa setzidura Sarrabesa si fiat imbàtidos a una tenora de 1 kg pro chintale. In Baccu Arrodas is tenoras fiant istados fintzas prus artas.

Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. S'Ìndia est famada pro su marfìliu, sa Sardigna pro sa prata, l'Àtica pro su mele.
  2. Quintino Sella aiat redatadu una Relatzione a sa Cummissione Parlamentare de Indagu subra is cunditziones de s'indùstria minerària in Sardigna. Sa Relatzione fiat istada cuntierrada in su Parlamentu su 3 de maju de su 1871.
  3. Honoré de Balzac, Voyage en Sardaigne, Carzeghe, 2010.

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • Marchese E., La legge sulle miniere in Sardegna, Considerazioni, Gènova 1869.
  • Quintino Sella, Relazione alla Commissione Parlamentare d'Inchiesta sulle Condizioni dell'industria mineraria nell'isola di Sardegna, Firentze, 1871.
  • Marchese E., Quintino Sella in Sardegna. Ricordi dell'ingegner Eugenio Marchese, Torinu, 1893.
  • G. Battista Traverso, Le miniere d'argento in Sardegna, Tip. Sansoldi, Alba 1909.
  • Atti della commissione parlamentare d'inchiesta sulla condizione degli operai delle miniere in Sardegna, Roma 1911, tipog. de sa Càmbara de sos diputados.
  • Frongia G., Igiene e miniere in Sardegna, Roma, 1911.
  • Girolamo Sotgiu, Casteddu, Edes, 1974.
  • Sotgiu G., Storia della Sardegna dopo l'unità, Bari 1986.
  • Manconi F., Le miniere e i minatori della Sardegna, Milanu 1986.
  • Mezzolani S., Simoncini A., La miniera d'argento di Monte Narba, storia e ricordi, Casteddu, 1989.
  • Mezzolani S., Simoncini A., Paesaggi ed architetture delle miniere in Sardegna da salvare, volùmene XIII, Tàtari, 1993.
  • Mezzolani S., Simoncini A., Storie di miniera, Unione sarda, Casteddu, 1994.
  • Cauli B., Dall'ossidiana all'oro: sintesi di storia mineraria sarda, Aristanis, 1996.