Regnu de Sardigna (1324-1720)

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

Su Regnu de Sardigna at tentu cumintzu formalmente in Roma – comente Regnum Sardiniae et Corsicae – in s'antiga basìlica de Santu Pedru su 4 abrile de su 1297 cando paba Bonifàtziu VIII, pro resòlvere sa perrica intre Angious e Aragonesas subra su Regnu de Sitzìlia (chi aiat iscadenadu sos motos populares passados a s'istòria che Vèspurus Sitzilianos), pro mèdiu de sa bulla A honorem De sos onnipotentes Patris aiat investidu su re de Aragona Giagu II de su ius invadendi in Sardigna e in Còrsiga.

Su regnu nou fiat istadu a pustis realizadu giuridicamente e territorialmente dae sos Aragonesos su 19 làmpadas de su 1324 in manera limitada a sa sola Sardigna, in cantu sos Aragonesos no fiant resissidos a sutràere sa Còrsica a sos Genovesos, cun totu chi aiant fatu tentativos vàrios.

In su cursu de su de 15 sèculos fiat istada impreada sa denumenatzione de Regnum Sardiniae e sa moneda coniada fintzas de s'istitutzione de su regnu faghiat su riferimentu a sa Sardigna ebbia.[1]

S'istadu sardu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Istemma

Su Regnu de Sardigna fiat un'Istadu a berus, cun unu territòriu bene definidu, cun unu pòpulu e un'ordinamentu giurìdicu, insertadu in una cunfederatzione a su cabu de chi fiat unu soberanu solu, sos cales atos, segundu de sas situatziones, portaiant unu, unos cantosi o totu sos tìtulos de chi su soberanu e totu fiat portadore. Faghiat in comintzu parte de su complessu de istados isvariados chi formaiant sa Corona de Aragona e, dae su 1479 a in antis, sa Corona de Ispagna.

Aiat otentu su controllu totale de s'ìsula isceti in su 1420, cando sos Aragonesos, derrotadu definitivamente su Giuigadu de Arbaree, ùrtimu a capitulare, nd'ant incameradu sos territòrios.

S'unificatzione de su Regnu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Durante su de 13 sèculos, a su tempus de Pedru III de Aragona, sa corona de Aragona fiat incarada a un'ispaniadura polìtica e mercantile protuda subra totu s'àrea mediterrànea, in crara cuncurrèntzia cun sas marinerias pisanas, genovesas e venetzianas a sas cales cuntierraiat su cumandu in sos ricos mercados orientales. Gràtzias a una rota de altura narada ruta de las islas, pro mèdiu de sas ìsulas Baleares, sa Sardigna, sa Sitzìlia, sa Grètzia e Tzipru, e pro mèdiu de empòrios a longu a longu de custas tapas intermèdias, sos catalanos resissiantant a ismesare sos tempos de caminu de sas naes mercantiles, cun unu aorru mannu de costos in sa trata dae Bartzellona a Beirut. Sa Sardigna, pro more sa positzione istratègica sua, fiat una base indispensàbile pro custu progetu in cantu sos portos suos costituiant un'aprodu ideale pro sas naes chi cursaiant cussas rotas. De cando Giagu II de Aragona, retzida sa corona de su regnu de Sardigna e Còrsiga, si fiat agatadu in sa cunditzione de non pòdere sustentare economicamente sa conchista militare gastosa e si fiat agatadu in apretu de invocare s'agiudu de sos sùdditos suos, tando s'Ìsula aiat rapresentadu pro sos catalanu-aragonesos una terra chi promitiat fàtziles arrichimentos.

Mapa polìtica de Sardigna in su 1324

Respondende in manera positiva a soberanu issoro, aiant contribuidu in prima persone a su finantziamentu de sos imbios militares, ispintos dae sa tzertesa de unu acumpensu mannu. A conchista acontèssida, difatis, su Re aiat cumpensadu e aiat premiadu generosamente chi aiat contribuidu a sa resessida, distribuende càrrigas, prebendas, terras e privilègios. Sa pigada de possessu de su Regnu – comente costumadu a cussos tempos – fiat istada duncas un' operatzione militare bera e pròpia e fiat acontèssida isceti in su 1324, sutraende sos territòrios de sa Gaddura e de su Casteddaju a sos Pisanos. In cuss'annu, in sos intòrinos de s'atuale Casteddu, fiat naschidu su primu nùcleu territoriale de su regnu de Sardigna. Sas duas ìsulas in realidades fiant giai istàbilmente cunformadas polìticamente e fiat istadu in totale disprètziu de s'autonomia issoro chi su paba aiat dadu a su re de Aragona prena licentia invadendi, est a nàrrere su permissu de ddas ocupare in militarmente pro dare vida a su regnu de Sardigna e Còrsiga. Sos giuigados de Càlaris, de Arbaree, de Torres e de Gaddura fiant istados soberanos, cada de sos cales superiorem non recognoscens, sende chi si fiant formados a cunsighèntzia de s'isulamentu achi fiat istada custrinta s'Ìsula a fatu a s'ispaniadura islàmica in su Mare Mediterràneu, intre su de 8 e su de 9 sèculos, e a su cunsighente retiru a banda de sos Bizantinos. A pustis de sa conchista àraba de sa Sitzìlia, su territòriu sardu s'agataiat giai divìdidu in prus entidades autònomas, in s'ormina de sa partzidura amministrativa bizantina. Meda in presse custas entidades amministrativas aiant pigadu fisionomia in bator regnos indipendentes e sos rispetivos territòrios issoro currespondiant a sos de sos bator lociservatores chi s'amministratzione bizantina aiat lassadu in eredade. S'orìgine istòrica de sos regnos sardos medievales diat a depèndere, tando, dae s'evolutzione de sas antigas tzircuscritziones bizantinas in entidades soberanas autònomas. Sas repùblicas marineras de Pisa e de Gènova aiant agiudadu sos sardos a si liberare de sas bardanas barbarescas, ma s'agiudu imprestadu aiat tentu a cunsighèntzia semper prus mannu intremesu, fintzas a cando no dd'aiant ocupados militarmente e si fiant partzidos tres de sos bator regnos, fintzas a tando abarrados indipendentes: su Giuigadu de Càlaris, su de Gaddura e su de Torres. Àreas istèrridas a longu a longu de totu sa costa orientale, dae su Càlaris fintzas a Gaddura costituiant imbetzes sos territòrios ultremarinos de su Comunu de Pisa, mentras mannos fiant sos possedimentos de sas ricas famìlias de sos Dòrias, de sos Malaspinas e de sos Donoraticos in su chirru nord-otzidentale. Sa Còrsiga, dae su 1299 perteniat in manera istàbile a sa Repùblica de Gènova e, cun totu de sos vàrios tentativos de invasione, no fiat istada mai conchistada.

A sighire sos printzipales acontessimentos chi ant batidu a s'unificatzione de su regnu de Sardigna:

Su Regnu de Arbaree e sas gherras natzionalistas de Marianu IV[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Mapa polìtica de su Regnu de Sardigna intre 1368-1388 e 1392-1409

Su regnu de Arbaree fiat istadu su chi aiat opostu una resistèntzia prontuda e aspas fiant istadas sas gherras chi sos regnìculos aiant sustentadu pro unificare s'ìsula. Su regnu de Sardigna fiat istadu in furriadas vàrias a puntu de sucùmbere definitivamente e de s'ispèrdere. Pro perìodos longos fiat reduidu unicamente a sas tzitades afortigadas de Casteddu de Castro e de S'Alighera, mentras totu su chi abarraiat de su territòriu isulanu fiat in manu arbaresa. Paradossalmente, s'invasione de sa Sardigna fiat istada possìbile gràtzias a su contributu militare dadu pròpiu dae sos sardos arboresos a sa realizatzione de sa prima conca de ponte in s'ìsula pro contu de sos regnìculos. Imbrotadu dae unu càrculu polìticu erradu, Ugone II de Bas Serra difatis si fiat alliadu cun Giagu II de Aragona cun su pretzisu pranu de si fàghere logutenente suo in sos territòrios conchistados a sa Comuna de Pisa. Fintzas chi giai in legìtimamente soberanu de su regnu suo, punnaiat a guvernare diretamente e in manera indireta totu sa Sardigna e sa Còrsica. A pustis de sa sambenosa batalla de Lucocisterna su 29 freàrgiu 1324, sas tropas arbaresas aiant collaboradu a sa conchista de Casteddu de Castro. In su tratadu de rèndida, sutascritu dae binchidore fintzas dae Ugone II[2], sos pisanos aiant rinuntziadu a sos possedimentos issoro in su Càlaris e in Gaddura, tenende·si in fèudu sa tzitade de Casteddu, pèrdida a pustis definitivamente s'annu a sighire a pustis de sa derrota de sa flota pisana in sas abbas de su golfu de sos Ànghelos. Sos annos chi fiant sighidos a s'isbarcu in s'ìsula fiant istados pro su regnu meda turmentados. In su 1347, cun sa pigada a su tronu de Marianu IV de Arbaree, fìgiu de Ugone II, fiat incumentzadu unu longu perìodu de gherras acumpangiadu dae terrorosas epidèmias de pesta. Intelligente e collidu, in unu primu tempus alliadu de sos regnìculos, Marianu IV si fiat dadu contu in pagu tempus chi s'Ìsula fiat tropu istrinta pro duos istados soberanos. Sa gherra fiat istada decrarada dae sa Corona de Logu in su cabudanni 1353. S'esèrtzitu suo aiat invàdidu su Càlaris, aiat cassadu in un'iscontròriu Gherardo della Gherardesca[3], cumandante de sos catalanu-aragonesos e aiat acometadu Casteddu de Castro. In su norte de s'Ìsula sas tropas suas, paris cun cussas alliadas de sos Dòrias, fiant resissidos a pigare S'Alighera e aiant postu suta de assìtiu sa tzitade de Tàtari. Su re de Sardigna Pedru su Tzerimoniosu aiat reagidu mandende un'imbiu militare. Lòmpidu in s'ìsula aiat fallidu però miseramente s'intentu de firmare sos arbaresos. Su 11 trìulas 1355 fiat istada firmada sa paghe de Seddori, meda avantagiosa pro Marianu IV fintzas chi previdiat sa torradura de S'Alighera. A pustis de unos deghe annos de paghe, Marianu IV afortigadu de una licèntia invadendi emìtida dae su pontìfitze Urbanu V in cantu su re de Aragona non pagaiat a sa Crèsia in tzensu cuncordadu pro como de s'incoronamentu, su 18 santugaine 1365 aiat torradu a cumintzare sa gherra. Pedru su Tzerimoniosu aiat ordingiadu unu imbiu militare nou. Cun a cabu Pietro Martinez de Luna sos aragonesos fiant isbarcados in s'Ìsula ma fiant istados derrotados tostadamente in una batalla sambenosa in sos intorinos de Aristanis, in su mese de làmpadas 1368. Comomai mere de sa Sardigna, Marianu IV aiat portadu a in antis su disinnu suo unificatore; aiat sighidu sa gherra e aiat postu suta de assìtiu sa tzitade de Tàtari, custa borta conchistende·dda. A su regnu de Sardigna e Còrsiga abarriant sas solas tzitades de Casteddu e de S'Alighera, chi resistiant galu rifornidas bia mare. No fiat però resissidu a coronare su bisu suo: pròpiu mentras chi fiat aparitzende s'ispalada finale, in s'istiu de su 1376, a s'edade de 57 annos fiat mortu de peste. A sa morte de Marianu IV fiat artziadu a su tronu su fìgiu Ugone III. Custu aiat tentu un' annestru pretamente militare e aiat sighidu su babbu in sas numerosas campagnas militares contra de sos aragonesos. Sighende sa polìtica paterna aiat furriadu sos isfortzos suos a sa sighidura de sas ostilidades. Cun sas gherras de Marianu IV in antis e cun Ugone III a pustis sos arbaresos fiant comomai meres de s'ìsula. Su deretu a su tirannitzìdiu si su soberanu non respetaiat su giuramentu de su bannus-consensus, aiat batidu su pòpulu a ddu cundennare a morte pro nehge de sa ferotzidade sua. A fatu de sa morte de Ugone III e de s'erederi legìtimu si fiat aberta una fase de sutzessione dificultosa e sa Corona de Logu aiat cramadu a regnare Fidericu Doria Bas, primu fìgiu de Elionora de Arbaree e de Brancaleone Dòria. Sende chi però teniat 6 annos, aiat guvernadu pro contu suo sa mama Elionora chi fiat istada apompiadora fintzas pro s'àteru fìgiu, Marianu V, fatu giùighe cando fiat mortu su frade a s'edade de 10 annos. Fiat istadu su maridu Brancaleone chi aiat ghiadu sa gherra contra su regnu de Sardigna sighende su bisu unificadore de Marianu IV. Su 1º abrile 1391 aiat recusadu sa paghe de su 1388 e a sa conca de sesertzitu suo aiat ocupadu Tàtari. Impare cun su fìgiu Marianu aiat invàdidu sos territòrios aragonesos de sa costa nord-orientale, conchistende sos casteddos de sa Fava (acanta de sa bidda de Pasada), de Galtellì, de Pedreso e de Bonvenì o Santu Mighele, in sos intorinos de Casteddu. In meda pagu tempus aiat conchistadu totu sa Sardigna setentrionale, fiat abarradu in manu aragonesa petzi S'Alighera e Lungoni. In su mese de cabudanni si fiat dirìgidu cara a sud e su 3 de santugaine cun s'esèrtzitu suo fiat intradu a Igrèsias e aiat ocupadu totu s'Iglesiente: in prus pagu de ses meses, su regnu de Sardigna e Còrsiga si fiat torradu a reduire a sas solas tzitades de S'Alighera e de Casteddu.

Sa batalla de Seddori[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Regnu de Sardigna a pustis de sa batalla de Seddori, fintzas a sa ruta in su 1420

Cara a sa fine de [su de 14 sèculos e sos cumintzos de su de 15 sèculos, sa Sardigna at subidu sos efetos devastadores de sa morte niedda chi giai aiat semenadu mortos in totu Europa. Sa epidèmia si fiat difùndida in totu s'ìsula deghinende tzitades e biddas giai a fortemente proados dae sas gherras. In totue regnaiat morte e disisperu e in custu iscenàriu apocalìticu fintzas sas operatziones militares si fiant firmadas. Fiat morta Elionora, fiat mortu fintzas su fìgiu Marianu V chentza de lassare erederis. A sa Corona de Logu no abarraiat àtera cosa chi non fidare su Regnu a sos erederis de Beatritze de Arbaree, sorre de Ugone III e de Elionora, non prus mugere de Amerigu VI, visconte de Narbona; nebode suo, Gullielmu III de Narbona, fiat istadu tando designadu giùighe. Peristantu, profitende de sos problemas de sutzessione a su tronu arboresu, su 6 santugaine 1408, unu balente esèrtzitu, a su sighidu di Pietro Torrelles, generale de Martine I su Giòvanu, re de Sitzìlia e erederi a sa corona de Aragona, fiat isbarcadu in Casteddu. Su 8 de nadale fiat arribadu in s'ìsula fintzas Gullielmu III de Narbona e su 13 ghennàrgiu 1409 fiat istadu incoronadu in Aristanis re de Arbaree. A pustis de tentativos vàrios de agatare un'acòrdiu in manera diplomàtica, non resissende a agatare niunu cumpromissu, sa gherra fiat istada inevitàbile.

Sos primos iscontròrios fiant acontèssidos in mare, cando su 1º làmpadas 1409, in su golfu de s'Asinara sa flota catalanu-aragonesa aiat distrùidu 6 galeras genovesas mandadas in agiudu a sos arbaresos, mentras su 30 làmpadas, sas campagnas de Seddori fiant istadas teatru de sa batalla[4] detzisiva intre su regnu de Sardigna e Còrsiga e su regnu de Arbaree. S'esèrtzitu de Gullielmu III de Narbona fiat cumpostu dae 17 000 fantes arbaresos, duamìgia cadderis frantzesos e milli balestrieris genovesos. S'esèrtzitu de su regnu de Sardigna e Còrsiga fiat assentadu imbetzes de otimìgia fantes e tremìgia cadderis sitzilianos, aragonesos, valentzianos e baleares. Mègius armados e organizados, aiant isfundadu sa parte tzentrale de s'ischieramentu arborense, dividinde·ddu in duos truncones. Sa batalla fiat istada tosta meda e si fiat risòlvida in una bera iscontzada pro sos sardu-giuigales. Bintighimbe dies a pustis de sa batalla, Martine su Giòvanu fiat mortu de repente de malària e a su postu suo, Pietro Torrelles, giai suo logutenente, aiat sighidu sa gherra. Su 17 austu 1409, in sos intorinos de Santa Justa, si fiat acumprida sa segunda batalla e custa borta fiant istados sos catalanu-aragonesos a subire pèrdidas a beru graes, in su campu aiant lassadu prus de 6.500 mortos. Ma mancari non s'isprichet, Pedru Cubeddu, cumandante de sos arbaresos in logu de Gulliermu de Narbona – andadu a Frantza pro chircare afòrtzios – no aiat isfrutadu a prenu s'avantàgiu militarmente achiridu e si fiat retiradu in Aristanis. Peristantu acudiant afortiamentos mannos de sa Ispagna e pagu a pustis, una borta torrados a organizare, sos ibèricos aiant conchistadu a Bosa e aiant postu suta de assìtiu Aristanis. A custu puntu de sa gherra, pro motivos disconnotos, Pedru Cubeddu, su 29 martzu 1410, si fiat rèndidu chentza de gherrare. Medas istòricos pensant a una collusione cun s'inimigu, fintzas pro ite de in cue a pagu, diat retzire in feudu – de su re de Sardigna – su Marchesadu de Aristanis.

Resistèntzia arbarersa e genovesa[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Ma su regnu de Arbaree, mancari aiat pèrdidu sa capitale sua e sos territòrios istòricos, fiat galu biu e compidaiat totu sa Sardigna nord orientale. Sa capitale fiat istada tramudada a Tàtari e Gullielmu III de Narbona, torradu in s'ìsula, manteniat bia sa cuntierra, agiudadu dae sos genovesos e de Nicolau Doria, fìgiu de Brancaleone Doria. Aiat conchistadusu casteddu de Lungoni pro a pustis minetzare diretamente Aristanis. Su 6 maju 1412, at chircadu deconchistare S'Alighera a su cumandu de un'esèrtzitu cumpostu dae frantzesos e tataresos, ma sos catalanos ddos aiant rebusados. Ma cun su colare de su tempus, su regnu s'aviaiat comomai cara a un' inesorabile decadèntzia. Bistu male dae sos sardos giuigales e discunfiadu, su 25 maju 1414, Gullielmu III aiat chircadu un'acòrdiu cun su Re de Sardigna. Ddi fiant istados ofertos 100.000 florinos de oro, ma de repente, Ferrante I de Aragona fiat mortu in antis de arribare a una congruida. A su postu suo, fiat artziadu a in su tronu de sa Corona su fìgiu Alfonsu V de Aragona. Cun isse a su pòdere, sa corona at agiuntu sa màssima istèrrida territoriale e aiat pigadu in sèriu s'idea de unificare definitivamente totu sos territòrios de su regnu de Sardigna e Còrsiga. Dae tempus in Ispagna si fiat allistrende una poderosa flota pro invàdere sa Còrsica. Chentza de istentos, aiat segadu unilateralmente sa paghe cun Gènova e sos vàrios tratados sutascritos. Aiat bòlidu comente si siat batire in antis a trèmene sas tratativas – giai intauladas dae su babbu – pro s'achistu de sos deretos in sa corona de Arbaree. Su 17 austu 1420, a S'Alighera, a pustis de prus de chimbe sèculos, pro 100.000 florinos de oro aiat finidu pro semper su Regnu de Arborea. De cue a pagu, peristantu, s'imbiu contra sa Còrsiga fiat andadu adòbiu a unu cumpletu fallimentu.

Sa tzitade de Casteddu Sardu, tando narada Casteddu Dòria o Casteddu Genovesu pro ite suta de su guvernu de sos Dòrias, aiat resistidu galu prus a longu a sa conchista catalanu-aragonesa, essende ocupada petzi in su 1448,[5] annu matessi cando fiat numenada tzitade règia. Dae su Regnu de Sardigna abarraiat gai esclùdidas petzi sas ìsulas de sa artzipelagu de sa Maddalena, chi fiant atacadas petzi in època sabàuda de Vitòriu Amedeu III de Savoja in su 1767-69, fintzas in custu casu sutraende·nde su controllu a sos genovesos.[6]

S'abbolotu de Lenardu De Alagón e sa Batalla de Macumere[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Mapa de su Regnu de Sardigna cun inditadas sas tzitades règias

A pustis de sa morte de Lenardu Cubeddu, marchesu de Aristanis e conte de Costera, e de su fìgiu Sarvadore (1470), su marchesadu fiat istadu pretèndidu dae Lenardu De Alagón in cantu de iscratza pro parte de mama de sos Cubeddu. Sa pretèndida de Lenardu, però, aiat adobiadu s'opositzione de su visurré Nigola Carros, de iscratza de Ugone II de Arbaree pro parte de mama. Pro neghe de custas tensiones intre opostas fatziones, in Aristanis aiat tzocadu un'abbolotu cumandadu dae Lenardu De Alagòn. Su 14 abrile 1470, s'esèrtzitu de su visurré – chi aparitzaiat s'ocupatzione de sa tzitade e a sedare sos iscussertos – fiat istadu derrotadu dae sos revoltosos in sa batalla de Uras. Nigola Carros aiat refèrridu a su re de Sardigna de su perìgulu chi su «Prìntzipe de sos sardos» rapresentaiat, timende chi poderet iscadenare una rivolutzione generale subra totu s'ìsula. Difatis su discuntentu cara a sos aragonesos creschiat intre sos arbaresos chi no aiant mai abbandonadu su bisu de un' ìsula totu indìgena. Giuanne II tando, a pustis de àere cuntzèdidu a Lenardu s'inbestitura de su marchesadu, allarmadu, aiant sententziadu in sos cunfrontos de totu sa famìlia Alagón – una terrorosa cundenna de morte e sa cunfisca de totu sos benes cuntzèdidos. A cussu puntu in su 1475, s'abbolotu si fiat allargadu in manera ulteriore e Lenardu de Alagón, torrende a s'acapiare a sas eròicas gestas de sos Giùighes de Arbaree, chi aiant gherradu contra su regnu de Sardigna in defensa de s'indipendèntzia de su regnu issoro, aiat acorradu in suta de sas insegnas de su gloriosu giudicadu totu cussas populatziones de s'Ìsulachi non podiant sufrire de su domìniu istràngiu. De s'Ispagna e de sos unos àteros istados de sa Corona fiant istados imbiados afòrtzios, mentras in s'ìsula una violenta epidèmia de pesta bisestraiat sas biddas e sas tzitades. Sa batalla detzisiva fiat istada pretzèdida dae sambenosos iscontròrios in Mores e in Àldara. Su 19 maju 1478, s'esèrtzitu de su visurré aiat afracadu a sos sardos rebellos in sos intòrinos de Macumere. S'iscontròriu fiat istadu tostu a beru. Lenardu de Alagón fiat istadu derrotadu dae sas fortzas aragonesas formadas dae contingentes de spingarderos e armadas cun balentes artillierias lòmpidas dae Sitzìlia. Artale, su fìgiu de Lenardu fiat mortu gherrende. In su campu fiant mortos de sos 8.000 a sos 10.000 òmines. Lenardu de Alagón fiat fuidu a Bosa dae in ue si fiat imbarcadu pro agiùnghere a Gènova. In artu mare fiat istadu però traidu, fatu presoneri e cunsignadu a s'ammiràlliu aragonesu Giuanne Villamarì chi dd'aiat portadu a Valencia. Cundennadu a morte, a pustis sa pena ddi fiat istada mudada in presone a vida. Fiat istadu inserradu in su casteddu de Xàtiva, in ue fiat mortu su 3 santandria 1494.

Sa Corona de Aragona[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Istemma de sa Corona de Aragona

Cun sa reconchista de Granada – su 2 ghennàrgiu 1492 – sos Cristianos aiant torradu a tènnere in manera prena su controllu de totu sa penìsula Ibèrica, est a nàrrere s'antiga Hispania romana. De cussu momentu sa penìsula fiat abarrada dividida in bator territòrios cristianos: (Castìllia — a su cale fiat istadu annessionadu su territòriu non galu irredento de su Sultanadu de Granada —, Aragona, Navarra e Portugallu)[7]. Ferrandu II de Aragona e Isabella de Castìllia si fiant cojuados in Valladolid su 17 santugaine 1469, cun un'acòrdiu connotu fintzas comente a sa cuncòrdia de Segòvia, in su 1475, sos duos soberanos aiant giuradu de non fùndere sas duas coronas in un'ùnicu Istadu e cada entidade aiat cunservadu sas istitutziones suas e sas leges suas. Ambos difatis si fiant narados: re de Castìglia, de Aragona, de León, de Sitzìlia, de Sardigna, de Cordova, de Murcia, de Jahen, de Algarve, de Algeciras de Gibilterra, de Nàpoli, contos de Bartzellona, signores de Vizcaya e de Molina, ducas de Atene e de Neopatria, contos de Rossiglione e de Serdagna, marchesos de Aristanis e contes de Costera. Castìllia e Aragona fiant divenidos su regnu de Ispagna. S'ìsula in suta de sa balente corona de Ispagna fiat fatu unu mundu prus propriamente ispagnolu. A pustis de sa derrotapatida dae Lenardu de Alagon in su 1478, sos noos arribados difatis aiant adotadu un'indiritzu polìticu miradu a arribare a su cumpletu controllu de su territòriu, siat pro mèdiu de sos feudatàrios in sas campagnas siat cun sos ufitziales riales in sas tzitades no infeudadas. Su 19 ghennàrgiu 1479, de su Supremu Cussìgiu de Aragona, sas duas ìsulas de su Tirrenu fiant ischirriadas in sas titolatziones règias e – francu pro su papadu – su «regnu de Sardigna e Còrsiga» fiat naradu in totu Europa Regnu de Sardigna ebbia.

Su feudalèsimu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Istemma de su Regnu de Sardigna in una illustratzione de su de 16 sèculos

Tres meses a pustis de sa reconchista anti-musulmana, sos res catòlicos aiant dadu cumintzu a s'impresa de Cristolu Columbu. A pustis de su 12 santugaine 1492 fiat incumentzadu pro su mare Mediterràneu su suo repentinu declassamentu a favore de s'otzèanu Atlànticu. Pròpiu mentras totu s'Europa fiat triulada dae importantes mudàntzias culturales e econòmicos, su sistema feudale comomai isparèssidu in sos àteros Istados, in su regnu de Sardigna aiat rapresentadu imbetzes unu de sos aspetos prus caraterìsticos de s'organizatzione ispagnola. Su feudu fiat istadu su mèdiu cun su cale sa Corona de Aragona aiat cumpendadu sa nobilesa aragonesa, catalana e valenzana chi, siat pro mèdiu de donativos, siat personalmente, aiant contribuidu a sa conchista de su Regnu. Ma fiat istadu fintzas – in su cuadru de s'ordinamentu costitutzionale e amministrativu – un'efetivu òrganu de guvernu e de presìdiu de su territòriu. Cun s'infeudamentu colaiant a su feudatàriu totu sos pòderes chi ispetaiant a su soberanu, siat subra sa terra siat subra sos bividores, bogados pagos deretos riservados a sa Corona, cales s'òbrigu de prestatziones militares e s'òbrigu de unu donativu annuale in proportzione a su nùmeru de sos bividores su fèudu. Una de sas primas cunsighèntzias de custu (giai tando) anticuadu sistema, fiat istadu s'ispredimentu de sas antigas classes rurales: fiant isparèssidos sos mannos propietàrios de terras gasi comente sas classes prus ùmiles chi traballaiant sa terra, cun su cunsighidu isperdimentu de sas colturas e cun s'impoberimentu generale de sas campagnas. E difatis, sos problemas prus graes e mai risòlvidos sunt abarrados pròpiu cussos chi pertocant sas cussòrgias agrìculas. Fintzas chi costantemente fiant postas a s'atentzione de sos rapresentantes ispagnolos sas chistiones relativas sa vida dificultosa tenta dae sos massajos, in sa pràtica non fiat mai fatu nudda pro megiorare sa cunditzione issoro. A sos medas istentos si fiant agiuntos a pustis fintzas sas epidèmias de pesta e de colera chi isdegumaiant s'ìsula messende vìtimas meda numerosas, paris a sas chi de annu in annu giai provocaiant sa malària e sas caristias. In cussu perìodu s'andaiat gai cumpletende meda a sa lestra su protzessu de ispopolamentu de su Regnu: a pustis de s'epidèmia de pesta de su 1680, in sos annos chi andant de su 1678 a su 1688, sa populatzione fiat basciada dae 337.000 a 253.000 bividores. Cando a fatu in Ispagna fiat istada detzìdida s'organizatzione torra de su tribunale de s'Inchisitzione, su provedimentu fiat istadu istèrridu fintzas a su Regnu de Sardigna e intre sos protzessos prus clamorosos intentados dae sos incuisidores, est de ammentare cuddu contra Sigismundu Arquer, acusadu de luteranèsimu e cundannadu a morte peri fogarone, in Toledo, in su 1571. A sa fine de su de 17 sèculos e a sos cumintzos de su de 18 sèculos, cando sa corona de Castìllia aiat perdidu su regnu, achirudu a sos soberanos sabàudos, sas cunditziones econòmicas e sotziales de s'ìsula si fiant fatas deprimidas meda.

Sas bardanas de moros[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Turre de guàrdia, Bosa

Alliados cun sos frantzesos e cun sos corsaros moros tunisinos e algerinos ghiados dae Khayr a su-Din (naradu «Barbaruja»), sos turcos de Solimanu su Magnìficu aiant bardanadu costantemente sas costas ispagnolas, italianas e sardas. In su 1509 aiant postu a ferru e a fogu Crabas, in su 1514 Thiniscole patiat sa matessi sorte e s'annu a pustis Crabas un'àtera borta. In su 1520 aiant bisestradu Santu Antiogu, Pula, Crabonaxa. In su 1520 sos frantzesos aiant afracadu Casteddaragonesu (sa de oe Casteddu Sardu), Terraba e Uras. Càralu I, tando soberanu de su regnu de Ispagna, aiat intentadu de pònnere remèdiu a su flagellu de sos piratas moros e, agrusitada a Casteddu una flota manna, in su mese de trìulas de su 1535, fiat tocadu contra sa printzipale base issoro, posta in Tùnisi, chentza però cunsighire resurtados apretziados bidu chi sas bardanas aiant sighidu torra. In su 1538 sos predones aiant sachigiadu Portu Turre, in su 1540 fiat istadu sa borta de S'Ulumedu. In s'intentu de pònnere remèdiu a custa praga, in su 1541, fiat istadu allistradu un'àteru imbiu, chi teniat a obietivu de afracare Algeri, ma sa flota fiat istada distrùida dae una terrorosa traschia galu in antis de imbàtere sa costa magrebina.

Frontera intre Islam e Cristianidade[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Don Giuanne de Àustria

A pustis de sa vitoriosa batalla de Lepanto in su 1571 contra de Alì Pascià a chi aiat pigadu parte in manera brillante su Tercio de Cerdeña – suta de su cumandu de su frade de su re de Sardigna, Don Giuanne de Àustria – e a pustis de sa temporale conchista de Tùnisi in su 1573, de su 1577 s'importante base barbaresca fiat istada torrada a conchistare dae sos musulmanos e dae tando sa pressione turca in su Mare Mediterràneu fiat crèschida in manera ulteriore. Sos ispagnolos aiant pèrdidu s'avampostu africanu prus orientale e fiant istados obrigados a torrare a coa sa frontera de defensa. Su Regnu de Sardigna, chi finas a tando aiat tentu unu ruolu segundàriu in sa tàula de iscacos difensiva de mediterràneu, dae tando a in antis si fiat fata un'avampostu contra de s'ispaniadura otomana: in s'ìsula passaiat cussa làcana invisìbile chi costituiat sa frontera intre paisos cristianos e musulmanos. Si fiat postu tando, in manera apretosa, su problema de su potentziamentu de sas defensas costeras e de sas tres prus importantes pratzafortes marìtimas: sa capitale de su Regnu, sa tzitade de S'Alighera e sa roca de Casteddaragonesu, chi costituiant s'ossadura nevràlgica de su sistema de defensa[8]. Sas curreras de moros peristantu si faghiant galu prus fitianas e non daiant trègua. Pro amparare sas populatziones, comente in sos àteros Istados de sa Corona, fintzas su regnu de Sardigna si fiat dotadu de una retza difensiva costera. Partende dae su 1572, suta de sa diretzione di Marco Antonio Camos, fiat incumentzadu su fraigu de turres de abbistada, postas in bista una de s'àtera in manera de allertare sa populatzione. A sa fine de su de 16 sèculos cussas fraigadas in su mare fiant belle 82. Mannas ischiscioneras in ferru adobbadu, postos in pitzu a sas turres, serbiant de cuntenidores pro brusiare s'ùvora isciusta e su bitùmene: si formaiat gai unu fumu densu e iscuru, bene visìbile dae tesu. Ma cun totu sos isfortzos sustentados pro afortiare sa seguresa de s'ìsula, sa defensa sighiat a èssere bastante precària fintzas pro ite sas turres teniant su còmpitu de signalare s'imminente perìgulu e dare s'allarme, ma manna parte de issas nonfiant echipagiadas de distacamentos adecuados e de armamentos grae. Si podent galu agatare a longu de sa costera sarda una chentina de custas turres: in s'ala setentrionale de Istintinu fintzas a Lungoni, de Pasada a Crabonaxa longu su chirru orientale, puru de Carluforti a S'Alighera, in sa costa otzidentale. Sunt abarradas ativas fintzas a su 1815, cando a pustis de su Cungressu de Vienna fiat impostu a sos istados moros sa fine de sa trata de sos iscraos. Fiant istadas demilitarizadas in su 1867 de su nou Regnu de Itàlia.

Tentativu de invasione frantzesa de su 1637[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Incumentzada in Boèmia in su 1618 intre catòlicos e protestantes, sa gherra de sos Trinta annos fiat istada trasformada dae su cardinale Richelieu in luta polìtica contra de sa dinastia de sos Asburgos de Ispagna e de Àustria. Durante custu cunflitu, una flota de barantasete vascellos, a su cumandu de Erricu de Lorena, conte de Harcourt, su 21 freàrgiu 1637, fiat isbarcadu a curtzu de Aristanis e aiat sachigiadu sa tzitade pro una chida. Non bolende a pustis acarare sas milìtzias de su Regnu chi arribaiant in sucurru de sa tzitade atacada, sos frantzesos si fiant retirados curre·curre, abbandonende fintzas sos istendardos chi oe sunt custodidos in sa seu de Aristanis. A pustis de custu tentativu de invasione, si fiat fatu pretzisu e de apretu afortigare su regnu de una flota navale de defensa, ma sas galeas varadas in sos annos a sighire fiant istadas isceti tres.

Sa gherra de sutzessione ispagnola e sa gherra de sa cuadrùplitze alliàntzia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Tratadu de Utrecht

A sos cumintzos de su de 18 sèculos, casi totu sas domos riales in Europa fiant unidas intre issas e issas dae ligàmines de arèntzia. Cando unu soberanu moriat chentza de lassare erederis, s'aberiant chertos tostados pro sa sutzessione a su tronu, chertos chi a s'ispissu si cunvertiant in beras e pròpias gherras: una de custas fiat istada sa gherra de sutzessione ispagnola chi aiat bidu Ispagna e Frantza acarare Àustria, Prùssia, Inghilterra, Portugallu, Repùblica de sas Sete Provìntzias e sos Istados Sabàudos. Sa gherra aiat tzocadu in su 1700 cando, cun 39 annos, Càralu II de Ispagna fiat mortu chentza de fìgios chi ddi poderent sutzèdere. In antis de mòrrere, in sas ùrtimas voluntades suas, aiat inditadu a erederi su duca de Angiou, nebode suo. Custu aiat provocadu sos pessamentos de sas àteras potèntzias europeas chi timiant s'unione de sas coronas de Ispagna e Frantza e aiant propostu a erederi s'artziduca de Àustria, Càralu de Asburgu. Sa cuntierra aiat inbestidu fintzas su Regnu de Sardigna e in su 1708, una flota anglo-olandesa, cumposta dae baranta vascellos, si fiat presentada in su golfu de Casteddu. Sa capitale de su Regnu, a pustis de unu furiosu bombardamentu navale, si fiat rèndida su 13 austu, aberende sas ghennas a sa conchista de s'ìsula. Sos Alliados, a pustis de una sèrie de revessos a inghitzu, aiant bintu batallas detzisivas in Germània e in Itàlia. In su 1706 Torinu, (pro sa defensa de sa cale Pedru Micca at pèrdidu sa vida in un'eròicu gestu), fiat istadu sarvada dae s'assìtiu frantzesu de Eugèniu de Savoja. S'Inghilterra dominaiat in longu e in largu in su Mediterràneu arribende a ocupare Gibraltar e resissende a isbarcare a Bartzellona. A fatu de a sos assentamentos territoriales sighidos a sa paghe firmada a Utrecht in su 1713 su Regnu de Sardigna fiat passadu a sos Asburgos de Àustria mentras su duca de Savoja, Vitòriu Amedeu II,aiat otentu su Regnu de Sitzìlia cun su relativu tìtulu règiu. A segus, s'Ispagna aiat torradu a cumintzare sas disamistades in su tentativu de torrare a pigare possessu de Sitzìlia e de Sardigna. Cumandada dae s'ammiràlliu Stefano Mari, una flota de cchentudeghi naes aiat pigadu a cannonadas Casteddu, mentras 8000 sordados fiant isbarcados in sa marina de su Poetu. Su 29 austu 1717 sa tzitade si fiat rèndida. Un'annu a pustis de sos ispagnolos fiant resissidos a pigare fintzas sa Sitzìlia, ma sa gherra si fiat resolvida in unu disastru e fiant istados derrotados dae s'Alleàntzia assentada dae Inghilterra, Savojas, Àustria e Paisos Bàscios.

Territòrios de su Regnu de Sardigna in una mapa de su 1839

Su Regnu de Sardigna a sos Savoja[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Fiat sighidu unu tratadu de paghe nou (tratadu de Londra de su 1718), in ue fiat istadu adduidu – intre àteros – chi su re Vitòriu Amedeu II tzederet sa Sitzìlia a s'Àustria in càmbiu de sa Sardigna. In respetu a su Tratadu de Londra, fiat istadu sutascritu in S'Aja su 8 austu 1720 s'acòrdiu chi decretaiat su passàgiu de su Regnu de Sardigna a sos Savojas. Su tìtulu règiu fiat istadu pro sa domo antiga sa realizatzione de un'obietivu meda antigu, persighidu cun costàntzia durante sos sèculos. Dae como a in antis totu sos istados chi partenent a sa domo Savoja ant a formare su «Regnu de Sardigna» o «Regnu sardu»: s'amministratzione istatale at a impreare s'agetivu «sardu», in ue rechertu, pro totu sos atos de su Regnu e sos sùdditos ant a èssere narados «sùdditos sardos».


Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. E. Piras, Sas monedas de sa Sardigna, de su de IV sèculos a.C. a su 1842, Fundatzione Bancu de Sardigna, Tàtari, 1996
  2. S'istòricu F.C. Casula iscriet in su libru Breve istòria de Sardigna a pag. 153 chi su contribuidu dadu dae Ugone II a sa realizatzione de su regnu de Sardigna e Còrsiga est istadu determinante e est imbrotadu de s'erradu càrculu polìticu de divenire s'ùnicu prìntzipe sardu, monarca in su suo giuigadu e logutenente de s'a largu soberanu de Bartzellona in sos territòrios dogados a fortza a sos Pisanos.
  3. Giuseppe Meloni, S'istàniu de Dèximu e carchi acontessimentu de s'Edade Mèdia sardu-catalanu. Su protzessu contra Gherardo de Donoratico, in "Atos de su 3º Cunvegnu internatzionale de istùdios geogràficu-istòricos (Tàtari - Portu Cherbu - Bono, 10-14 abrile 1985)", Tàtari, 1990. = "Edade Mèdia Cadalana. Istùdios (1966-1985)", Tàtari, 2012, pp. 219 sgg.
  4. In custu sitiadu benit fata una ricostrutzione de sas vàrias fases de sa batalla de Seddori
  5. Francesco Cesare Casula, S'Istòria de Sardigna, Tàtari, Carlo Delfinu Editore, martzu 1998, p. 389, ISBN 88-7741-760-9.
  6. Francesco Cesare Casula, S'Istòria de Sardigna, Tàtari, Carlo Delfinu Editore, martzu 1998, p. 464, ISBN 88-7741-760-9.
  7. Encyclopædia Britànnica, 1989: "Spain (History)", Macropædia Vol. 28, p. 27-40 passim.
  8. http://www.sardegnacultura.it/documentos/7_93_20070720115442.pdf Maria Grazia Mele, Prèsides ispagnolos, pag 108

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • CASULA F. C., Breve Storia di Sardegna. Tàtari, Carlo Delfino Editore, 1994.
  • MANNO, G., Storia di Sardegna, Torinu, 1825-7
  • TOLA, P., Codex Diplomaticus Sardiniae, Torinu, 1861-8, in Historiae Patriae Monumenta, Tomos X-XII
  • BAUDI DI VESME, C., Codex Diplomaticus Ecclesiensis, Torinu, Frades Bocca, 1877, in Historiae Patriae Monumenta, Tomu XVII
  • BOSCOLO, A., Il feudalesimo in Sardegna, Casteddu, 1967
  • SORGIA, G., La Sardegna spagnola, Tàtari, Chiarella, 1982
  • CASULA, F.C., Profilo storico della Sardegna catalano-aragonese, Casteddu, CNR, 1982
  • ANATRA B. – DAY J. – SCARAFFIA L., La Sardegna medievale e moderna, Torinu, UTET, 1984, in AAVV. (diretzione de G. Galasso), Storia d'Italia, 1979-1995, vol. X
  • DAY, J., Uomini e terre nella Sardegna coloniale. XII-XVIII secolo, Torinu, Einaudi, 1987
  • ANATRA, B. – MATTONE, A. – TURTAS, R., L'età moderna. Dagli aragonesi alla fine del dominio spagnolo, Milanu, Jaca Book, 1989, III vol. de sa sèrie Storia dei sardi e della Sardegna, a incuru de Massimo Guidetti
  • CASULA, F.C., La Sardegna aragonese. La corona d'Aragona, Tàtari, Chiarella, 1990, vol. 1
  • CASULA, F.C., La Sardegna aragonese. La nazione sarda, Tàtari, Chiarella, 1990, vol. 2
  • GINATEMPO M. – SANDRI L., L'Italia delle città. Il popolamento urbano tra Medioevo e Rinascimento (secoli XIII-XVI), Firentze, Le Lettere, 1990
  • TANGHERONI, M., Medioevo Tirrenico. Sardegna, Toscana e Pisa, Pisa, Pacini, 1992
  • MATTONE, A., La cessione del regno di Sardegna. Dal trattato di Utrecht alla presa di possesso sabauda, in “Rivista storica italiana”, 1992, fasc. I, pp. 5–89
  • AAVV. (a cura di F. Manconi), La società sarda in età spagnola, Casteddu, Cunsìgiu Regionale de Sardigna, 2 voll., 1992-3
  • CASULA, F.C., Storia di Sardegna, Tàtari-Pisa, C. Delfino-ETS, 1994
  • TURCHI, D., Lo sciamanesimo in Sardegna, Roma, Newton-Compton, 2001
  • BRIGAGLIA, M. – MASTINO, A. – ORTU, G.G., Storia della Sardegna. 1.Dalle origini al Settecento, Roma-Bari, Laterza, 2002
  • BRIGAGLIA, M. – MASTINO, A. – ORTU, G.G., Storia della Sardegna. 2.Dal Settecento a oggi, Roma-Bari, Laterza, 2002

Artìculos ligados[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Ligàmenes a foras[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]