Istòria de Sardigna bizantina

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna
Mapa àraba rapresentende sa Sardigna

S'edade bizantina in s'istòria sarda est fata incumentzare pro cumbènnidu cun sa reconchista a banda de Justinianu in su 534 chi aiat postu fine a pustis de unos otanta annos a s'edade vandàlica. A cussa data, però, fiat istada mantenta una continuidade sustantziale cun sa fase romana. S'invasione de sos Longobardos (568), chi aiat mudadu sa cara de s'Itàlia, no aiat tocadu sa Sardigna, cun totu chi bi sunt in s'ìsula rastas de sa presèntzia issoro documentadas dae s'agatamentu de ogetos vàrios. S'impèriu bizantinu fiat un'Istadu autocràticu e a giru a giru de sa figura de s'imperadore si moviat totu s'amministratzione. Foras de èssere cabu supremu de s'esèrtzitu fiat fintzas cabu de sa Crèsia, su tronu suo però no fiat ereditàriu si no eletivu pro acramatzione de su senadu, de s'esèrtzitu e de su pòpulu chi, chi traighidu, teniat deretu legale a si rebellare. Medas de custas istitutziones ant a èssere fatas pròpias de sos regnos giuigales.

Istòria[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Suta Justinianu (533-565)[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa Sardigna fiat istada conchistada dae Bisàntziu durante sa gherra vandàlica cumbàtida contra de sos Vàndalos pro su possessu de s'Àfrica. Derrotados sos Vàndalos in Àfrica, in Tricamaron, e agatende·si a curtzu de bìnchere, su generale bizantinu Belisàriu aiat imbiadu su generale Tzirillu a Sardigna cun una flota pro dda sutamìtere:

« [Belisàriu] at imbiadu luegus a Tzirillu cun sa conca de Zazone e cun medas sordados a Sardigna, essende·si refudados cuddos isulanos, timende a sos Vàndalos e galu no seguros de cantu fiat acontèssidu a manu de Tricamaron [sa derrota vàndala], de obedire a Justinianu. ... Tzirillu approdadu duncas in Sardigna, e espostu in logu pùblicu sa conca de Zazone, fiat resissidu onorevolmente a reduire sas duas ìsulas [Sardigna e Còrsica] tributàrias de s'impèriu comente ddu fiant unu tempus. »
(Procòpiu de Tzesarea, Sa Gherra Vandàlica, II,5.)

Pagu a pustis de sa conchista, Justinianu at istabilidu chi sa provìntzia noa de Sardigna diat fàghere[ parte de sa prefetura de su pretòriu de Àfrica:

(LA)
« Et ab ea auxiliante deo septem provinciae cum suis iudicibus disponantur, quarum zeugi, quae proconsularis antea vocabatur, carthago et byzacium ac tripolis rectores habeant consulares: reliquae beru, id est numidia et mauritaniae et sardinia, a praesidibus cum de sos auxilio gubernentur. »
(SC)
« Dae custa [prefetura], cun s'agiudu de Deus, ant a dipèndere sete provìntzias cun sos giùighes issoro, de cales Zeugi, chi in pretzedèntzia fiat narada Cartàgine Proconsolare, Byzacium e Trìpoli ant a tènnere a guvernadores unos consulares; mentras sas àteras, est a nàrrere sa Numìdia, sas Mauritànias e sa Sardigna ant a èssere, cun s'agiudu de Deus, guvernadas dae praesides»

Sos Bizantinos aiant però dèpidu lutare contra de sos Barbaritzinos chi ocupaiant sa parte de intro de s'ìsula, e su magister militum pro Africam Salomone, in sos annos 530, aiat imbiadu unos cantos duces a Sardigna pro ddos gherrare.[1] Su dux de Sardigna, chi teniat s'incàrrigu de gherrare sos barbaritzinos, teniat sa residèntzia in sos montes de sa Barbagia e totu in ue custu pòpulu, redossu a èssere sutamìtidu, biviat;[2] prus pretzisamente sa sede de su dux fiat Forum Traiani, sos cales muros fiant istados torrados a fraigare pro bòlere de Justinianu.[3]

In su 551 s'Ìsula fiat istada invàdida dae sos Ostrogotos de Tòtila e ocupada[4]; su magister militum pro Africam, Giuanne Troglita, aiat intentadu de dda recuperare, ma fiat istadu derrotadu dae sos Gotos;[5] a pustis de sa derrota de Totila e Teja (552) e sa sutamissione de sos Gotos, fiat istada comente chi siat recuperada dae s'Impèriu.

Mosàicu cun Justinianu e sa corte sua. (Ravenna)

Su pontificadu de paba Gregòri I (590-604)[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Icona de Paba Gregori I

Durante su pontificadu de paba Gregòri I (590-604) sa Sardigna torrat un'àtera borta in una ròdia romana partetzipende de s'òpera de amparu, amministratzione e evangelizatzione de custu pontìfitze. Sas medas lìteras chi su pontìfitze aiat dedicadu a pessonàgios e problemas sardos sunt, annotamala, sa documentatzione prus rica chi s'apat cunservadu in sa Sardigna tàrdiu-antiga. Issas documentant - intre àteros - sa partzidura perdurada de sa Sardigna in un' àrea romanizada (costas e tzitades de costera, campura) e una regione interna galu barbàrica. A sa cunversione a su cristianèsimu de custas populatziones de s'internu, paba Gregòri si fiat impreadu imbiende lìteras e unos emissàrios. In piessignu, pro cunvèrtere sas populatziones de s'internu, aiat imbiadu su dux Zabarda chi in su 594 at istipuladu unu patu cun su cabu de sos Barbaritzinos Ospitone. In su 595 nointames paba Gregòri aiat iscobertu, imbiende su pìscamu Felitze a Sardigna pro sighire sa missione de cunversione, chi su Iudex Provinciae de Sardigna, pro cuberare su dinare pèrdidu pro comporare sa càrriga de guvernadore tràmite versamentu de suffragia, permitiat a sos paganos de sighire a venerare sos ìdolos de cosa issoro in càmbiu de sa pagamenta de una tassa:[6]

« Essende bennidu a connoschimentu chi medas de sos nadios de Sardigna galu ... faghent sacrifìtzios a sos ìdolos..., apo imbiadu unu de sos pìscamos de s'Itàlia, chi... at cunvèrtidu medas de sos nadios. Ma m'at contadu chi... cussos in s'ìsula chi sacrìficant sos ìdolos pagant una tassa a su guvernadore de sa provìntzia pro fàghere custu. E, cando unos sunt istados batijados e ant sessadu de sacrificare a sos ìdolos, su subranumenadu guvernadore de s'ìsula sighiat a rechèrrere de issos su pagamentu de sa tassa... E, cando su subranumenadu pìscamu at faeddadu cun issu, issu at replicadu chi aiat promìtidu unu suffragium gai mannu chi non si diat fàghere a ddu pagare si no movende·si de custa manera... Suspeto chi tales disacatos non siant lòmpidos a sas Origras Prus Pias de Fostè, pro ite si esseret istadu gai, non diant pro nudda sighire fintzas a oe. Ma est tempus chi su Prus Piu Sennore Nostru [s'Imperadore] bèngiat a connoschimentu de custu, gai chi potzat bogare unu pesu gai grae de crupa dae s'ànima sua, de s'Impèriu e de sos fìgios suos. Dd'isco ch'issu at a nàrrere chi su chi si torrat a tràere dae custas ìsulas, est impreadu in sos gastos de sas armadas pro sa defensa issoro; ma est custu fortzis su motivu de su pagu profetu chi issas balaàngiant de tales cobros, essende pigadas dae àteros non chentza de cumpartzidura de curpa... »
(Paba Gregòriu I, Epistole, V,41.)

Est, comente si siat, a partire de sa ammancada invasione longobarda - atacu refudadu in su Càlaris de su 599 - chi s'istòria de Sardigna cumintzat a s'istesiare de sa de s'Otzidente romanu-barbàricu e a intrare in una fase bizantina a berus. No ant mancadu nointames àteros intentos barbàricos, un' iscritzione commemorativa bizantina de Portu Turre resat:

« Tue, triunfadore ùnicu, sennore de totu sa terra bìvida, iscagiadore de sos inimigos Longobardos e de sos àteros bàrbaros. Mentras chi s'istadu fiat corfidu dae acontessimentos dudosos, sas naes e sas armas de sos bàrbaros ant atacadu sos Romanos. Ma tue, Costantinu, armadu contra de issos cun sa sabiduria tua e cun sa prudèntzia tua as ammustradu su Verbu divinu chi apaghiat su mundu. Costantinu cònsole nòdidu a berus e dugone oferit a su sennore de sa terra sos sìmbulos de sa vitòria pro sa ruta de sos tirannos longobardos e de sos àteros bàrbaros, chi si sunt armados contra sa serbidora tua, s'ìsula de sos Sardos. »
(Gian Giacomo Ortu, Sa Sardigna de sos Giùighes p.22)


Est, antimes, dae s'acadriamentu de sa presèntzia àraba in su mediterràneu otzidentale cun data detzisiva in sa conchista islàmica de Sitzìlia - in s' 827 - chi sos cuntatos cun Bisàntziu aiant dèpidu ispannare; cun probabilidade in sos de 9 e 10 sèculos arribada a crèschere s'autonomia polìtica chi at a èssere pròpia de sa Sardigna giuigale.

Cronologia de s'edade bizantina[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • 552 Ocupatzione curtza meda a banda de sos Ostrogotos de Tòtila.
  • 565-578 A Justinianu I sutzedet Giustinu II. Polìtica fiscale prus mite.
  • 590-604 Pontificadu de paba Gregòri I. Interèssiu missionàriu in sos cunfrontos de sa Sardigna. Lìtera a Ospitone pro sa cunversione de sos Barbaritzinos.
  • 594 Paghe intre Bizantinos e Barbaritzinos.
  • 599 Est rebusadu un'atacu longobardu a sas costas de su Càlaris.
  • 603 S'imbiadu papale Vitale est incarrigadu dae sos possessores sardos de movere a s'Imperadore Foca pro pedire una mèngua de su càrrigu fiscale.
  • 642 Cumintzu de sa conchista àraba de sa Àfrica bizantina.
  • 669-673 Atacu e assìtiu àrabu de Bisàntziu.
  • 698 Sa conchista de Cartàgine est una data detzisiva de s'ocupatzione de s'Àfrica nord-otzidentale a banda de sas fortzas de su califadu omayyade e de s'islamizatzione de cussa regione.

Cronologia bardanas àrabas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • 705 Prima bardana àraba documentada (fortzis in ìsula de Santu Antiogu), imbiada dae su califu Abd-el-Aziz (egitzianu).
  • 709 Bardana ordinada dae s'emiru Musâ.
  • 711 Importante bardana àraba in Sardigna, in paris tempus cun sa conchista de sa penìsula ibèrica. Mancari fallida dae prus bisuras, custa currera est rapresentativa de unu detzisivu giampu a in antis de s'ispainadura islàmica.
  • 733, 736 Àteros atacos àrabos.
  • 753 A segus de un'atacu, segundu una fonte atendìbile àraba (Alas Ibn a su-Athir), est impostu a sos Sardos sa pagamenta de sa giziah. Sighit unu perìodu de unos chimbanta annos in ue non tenimus novas de bardanas.
  • 760 S'imperadore Costantinu V preparat una flota, bastante efitzente, pro amparare su Tirrenu de s'ispaniadura àraba e de sas bardanas.
  • 807 Intentu de bardana de sos Àrabos de Ispagna (cun probabilidade a curtzu de sas costas de Aristanis), chi però est blocadu, cun graes pèrdidas intre de sos invasores (su fatu est contadu in sa Crònaca de sa Annalista Saxo e at dèpidu tènnere una tzerta risonàntzia foras de s'ìsula).
  • 810-812 Unu àteru intentu dae Ispagna fallidu, mentras – in su 812 – una bardana si lìmitat a tocare sa Còrsiga. In su matessi perìodu si preparaiat fintzas un'atacu a sa Sardigna a banda de sos Àrabos africanos, chi no est arribadu a trèmene pro ite sa flota est istada dispèrdida de una tempestada.
  • 815 Imbasciada de sardos ("ligados sardorum de Carali civitate") a manu de Ludovicu su Piu, chi recherent agiudu militare (su fatu est contadu in sos Annales de Eginardu).
  • 816 Sachìgiu de Càlaris, sa flota est però dispèrdida a sa torrada de una tempestade.
  • 821 Àtera bardana.
  • 827 Sos Àrabos incumentzant s'ocupatzione de sa Sitzìlia; custu acontessimentu est cun probabilidade de riellu in su marcare una tapa de s'ischirriada de sa Sardigna de s'impèriu bizantinu.
  • 829 Coladòrgiu in Sardigna de su conte Bonifàtziu (su feudatàriu carolìngiu prepostu a sa Toscana e a sa defensa navale in su Tirrenu) dirìgidu cara a sas costas africanas.
  • 934 A cust'annu andat torrat una bardana bènnida de sa Àfrica setentrionale; si fiat tratadu de unu fatu de una tzerta graesa; sa crònaca de Ibn-a su-Atîr allegat de unu istràliu mannu de bividoreses e de destruidura de naes fata in Sardigna dae una flota dirìgida a sachigiare Gènova.
  • 947 Tratadu de paghe intre Impèriu bizantinu e Califadu omayyade de Ispagna.
  • 972-1001 Almanzor est ministru e, de su 978, califu in Cordova. Aviat un' ambitziosa polìtica de ispaniamentu. Est libertu e amparadu suo Mujāhid, a pustis wali (prìntzipe) de Dénia.
  • 1015-16 Intentu de conchista de s'ìsula a banda de Mujāhid a su-ʿĀmirī. Sos imbios pisanu-genovesos pro sa Sardigna rebusant s'esèrtzitu de Mujāhid, e aberint sas ghennas a sas duas repùblicas marineras. Torrant a cumintzare fintzas sos cuntatos de s'ìsula cun sa Crèsia romana.
  • 1065 A cust'annu andat torra sa donatzione de duas crèsias a sa abbadia de Montecassino a banda de su giùighe de Torres Barisone de Lacon-Gunale. Si tratat de su prus antigu iscritu arribadu a nois de sa Sardigna giuigale. De custa data a in antis sos connoschimentos nostros sunt semper mègius documentadas.

Amministratzione bizantina[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sos datos essentziales in s'organizatzione amministrativa bizantina in Sardigna sunt sos sighentes:

Sa Sardigna faghiat parte de sa prefetura de su pretòriu de Àfrica, a su cale cumandu bi fiant unu cabu militare (magister militum) e unu cabu tzivile (prefetu de su pretòriu).

Sa provìntzia de Sardigna fiat guvernada dae unu praeses, naradu fintzas iudex provinciae, cun incàrrigos tziviles chi teniant sede in Càlaris e dae unu dux cun incàrrigos militares chi teniat sede, paris a sos sordados de manòbara (comitatenses), in Fordongianus (Forum Traiani) chi fiat giai dae su tempus romanu unu baluardu afortigadu contra de sos bividores de sas Barbàgias.

A longu a longu de custa antiga làcana, in fortilesas comente a sas de Austis, Samugheo, Nuragus e Armùngia, fiant istados acussorgiados sordados narados limitanei, cun probabilidade reclutados intre sas populatziones istràngias comente sos Longobardos o sos Àvaros; carchi unu de custos kaballaroi (cadderis) aiant retzidu a cumpensu de su servìtziu militare cungiados pro s'isfrutu agrìculu[7]. Sas duas prus importantes càrrigas, in su de 7 sèculos fiant istadas unificadas. Pro permìtere su cuntrollu de sas bias chi rugraiant su mare Tirrenu s'ìsula fiat sede de iscalos dae sa flota bizantina.

Sa Sardigna est a s'iscomintzu costituida cale ducadu in s'àmbitu de s'Esarcadu de Àfrica, a pustis de sa ruta de s'Esarcadu su ducadu dipendet diretamente de Costantinòpoli faghende·si a segus arcontadu in su de 10 sèculos, est a nàrrere una tzircuscritzione cun sas pròpias caraterìsticas de su thema ma prus pagu rica e territorialmente istèrrida. Sos guvernadores de s'ìsula batiant in comintzu su tìtulu de hypatos pro colare in fatu a cuddu de protospàtariu e infines a su prus importante de patrìtziu de sa metade de su de 9 sèculos.[8] Iscamus de su "De Caerimoniis" de Costantinu VII chi sos bonos raportos intre Sardigna e impèriu bizantinu aiant sighidu fintzas a su nessi a su de 10 sèculos, in s'òpera difatis si mentovat unu regimentu de sardos che guàrdia palatina in Costantinòpoli.[9]

Ordinamentos bizantinos in Sardigna[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sos istòricos ant s'ispissu evidentziadu sas afinidades de sas istitutziones bizantinas cun cussas sardas giudicales, chi faghent meda dàbile una filiatzione. Amus fatu tzinnu subra de sas caraterìsticas, derivadas dae unu cuntzetu romanu de su deretu, chi istèsiant netamente sa Sardigna giuigale dae su cuntestu de s'Europa feudale.

Unu setore importante est su de su cuntzetu de su istadu e de sas modas de esertzìtziu de sa soberania. S'est agatada un' afinidade intre sas istruturas de s'istadu bizantinu e sas sardas giudicales.

Pro esempru, Francesco Cesare Casula iscriet:

« S'impèriu bizantinu fiat un'Istadu autocràticu, pro ite totu giraiat a ròdia a sa figura de s'imperadore, chi creaiat e sostituiat sos ministros segundu su praghere suo; teniat su totale cuntrollu de sas finàntzias; sa legislatzione fiat in sas manos suas; fiat su cumandante supremu de totus sas fortzas militares e fiat, annotamala, su cabu de sa Crèsia.
Nointames, in virtude de sa lex de imperio, su tronu no fiat ereditàriu si no eletivu pro aclamatzione de su senadu, de s'esèrtzitu e de su pòpulu su cale, si trampadu in sos mandos de cosa sua, «teniat su deretu legale a s'abbolotu». Fiat ammìtidu, in sa pràtica, chi su soberanu poderet seberare peri cooptazione su sighidore suo; e podiat fintzas acontèssere chi s'agatarent in paris tempus prus imperadores, de chi però unu ebbia esertzitaiat s'efetiva autoridade (autocrator basiléus).
Medas de custas istitutziones ant a èssere assùmidas in su de 10 sèculos dae sos regnos giudicales de Càlaris, Torres, Gaddura, Arbaree»
(F. C. Casula Breve istòria de Sardigna, Delfinu, Tàtari 1994, pag. 62)

Unos àteros autores sunt meda de prus cautelados inditende analogias. Francesco Artizzu iscriet chi, in su cunsiderare sa funtzione de amparu chi sos Giùighes sardos esertzitaiant subra sa crèsia locale, si diat agiomai pòdere faeddare "de una forma – tipicamente orientale – de tzesaropapismu subra iscala reduida". Ma a pustis osservat fintzas chi

« niunu documentu, intre cussos a nois perbènnidos, referit de detzisos pigadas dae sos giùighes in matèria prus propiamente cresiàstica. S'at a èssere arribados a s'imponidura dae s'artu de unu [[capellanu]], o fortzis fintzas de unu [[pìscamu]], ma niuna testimonia nos est perbènnida, repitamus, de detzisiones pigadas de sos giùighes in matèria teològica e litùrgica. In custu, s'atitudine de sos giùighes s'istesiaiat meda de sa traditzione bizantina »
(F. Artizzu Sa Sardigna pisana e genovesa, Chiarella, Tàtari 1985, pagg. 26-27)


Eredade bizantina[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In sa Sardigna giuigale, bìvida pro sèculos angena a sa cultura e a sas istitutziones polìticas de s'Otzidente feudale, s'agatant medas rastas de s'eredade bizantina; mescamente unu cuntzetu de su deretu cun caràtere sintzillu romanu e unu cuntzetu de istadu e de sa dimensione pùblica comente netamente partzidu dae cussa privada (s'esatu contràriu de su feudalèsimu). In edade giuigale difatis fiat in vigore sa distintzione intre patrimòniu pùblicu (de rennu) e patrimòniu privadu de su giùighe (naradu de pegugiare, est a nàrrere peculiare) e annotamala, s'indivisibilidade de su regnu fintzas in sos casos - chi a bortas si sunt dados - de condomìniu intre de coerederis de sa corona de Giùighe.

Angena a su feudalesimu at a èssere fintzas s'istitutzione giudicale de sa tzerachia; in sa Sardigna giuigale su tzeracu (in gènere tales pro nàschida) fiat sugetu in sos cunfrontos de su mere (o de prus meres) a unas prestatziones de òbera, ma (a diferèntzia chi in s'Europa feudale) teniat personalidade giurìdica, podiat testimoniare o recùrrere a giudìtziu e fiat lìberu pro esempru de si cojuare o in sucomporare, bèndere, trasmìtere in eredade benes de propiedade sua (sunt documentados fintzas casos de donatziones a crèsias); si podiat fintzas rescatare tràmite pagamenta.

Medas àteros aspetos si diant pòdere agiùnghere in propòsitu de sas permanèntzias bizantinas. Tocat, però, fintzas a ammentare chi, a pustis de s'edade de paba Gregori I, custa fase nos at lassadu meda pagu documentas deretas. Un'aspetu fatu·fatu sutaliniadu negativamente est su fiscalismu: sas populatziones sugetas a s'Impèriu bizantinu sunt istadas angariadas cun su traballos e ogni sorte de tributos a sos cales s'agiunghiant sos suffragia, tassamentos agiuntivos cun chi sos ufitziales imperiales chircaiant de recoberare sos ingastos acarados pro otènnere s'incàrrigu.

Architetura cresiàstica bizantina[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa Crèsia sarda at sighidu su ritu orientale pro cale batiare e cunfirma fiant donados impare. Su batiare fiat fatu pro infusione in bartzas in ue s'abba arribaiat a sos genugos de sos catecùmenos. Fontes batesimales simigiantes s'agatant in Tharros, Partiolla, Nurachi, Cornus e Fordongianus.

In su perìodu bizantinu sunt istadas pesadasbàrias crèsias a rughe grega, cun sos bator bratzos cun tzimbòriu subra sa parte tzentrale. Intre custas sa basìlica de Santu Sadurru in Casteddu, Sennora Nostra de Mesumundu, nòdida fintzas comente a Santa Maria Bubalis, de Sìligo chi est istada fraigada a sa fine de su de 6 sèculos in sas ruinas de unu aposentamentu romanu preesistente de su segundu sèculu p.C., crèsia de Santa Sabina de Silanos, Santa Maria Iscalas de Cossoine, Sant'Uanni de Sinnis, su Santuàriu de Sennora Nostra de Bonacatu in Bonàrcadu, Santu Lussùrgiu de Fordongianus, crèsia de Santu Giuanne de Assèmini, Santa Sofia de Biddesorris, crèsia de sa Vìrgine de sos Ànghelos de Maracalagonis, Santu Elia de Nuxis, Santu Antiogu de Sulcis, Santu Sadurru de Casteddu, Santu Pedru piscadore de Giorginu, Santu Èfis in Nora (Pula), Santu Elia e Santu Enòc in Lunamatrona, crèsia de Santa Rughe de Itireddu, e su sagradu pitiu dedicadu a sa Madonna de su Remèdiu in Xiapile (atuale Siipicia, in provìntzia de Aristanis). Xiapile fiat posta in una posidura istratègica, pro bia de sa bighinàntzia cun Forum Traiani, siat in su pranu cumertziale siat in su pranu de defensa de su territòriu. Puntu nevràlgicu de atacos de sos barbaritzinos lompende de sa zona de Àllai chi calaiant dae su Monte Grighini pro calare a pustis a su biddighedda chi in sa zona fiat denominada Is Ollionis, de chi si cunservat galu unu tretu de caminu romanu.

Sos mòngios basilianos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Acanta de su cleru seculare operaiant sos mòngios basilianos, chi aiant difùndidu su cristianèsimu in Barbagia fintzas a su de 11 sèculos. Non fiant eremidas (assolados), ma tzenobitas (biviant in comunidade). Fraigaiant sos monastèrios issoro in localidades de antigu cultu paganu e poniant sas càmbaras issoro a giru a giru de sas crèsias (muristenes o cumbessias). Custas non fiant noas in Sardigna, in ue sunt de ammentare su santuàriu nuràgicu de Santa Vittoria de Serri. Sunt edifìtzios de custu gènere Santa Maria de Bonàrcadu, Santu Srabadoi de Sinnis, San Màuru de Sòrgono, Sennora Nostra de Gonare, Santos Gosamu e Damianu de Mamujada, Santu Frantziscu de Lùvula, Biada Vìrgine de Ìtria de Gavoi, sos Santos Màrtires de Fonne, Santu Gaine in Portu Turre, Santu Serafinu in Bilartzi e Santu Antine de Sèdilo. Pròpiu a su cumintzu de s'impèriu de Justinianu I in su 529 santu Beneitu dae Norcia fundaiat in Montecassino su monachesimu otzidentale basadu in su motu “ora et labora”.

Sos basilianos aiant difùndidu s'evangèliu intre sos barbaritzinos e ant introduidu sa coltura de àrbores (mela, figu, olia) de sos cales frutos si nudriaiant in sos perìodos de astinèntzia e de geunu. Aiant introduidu fintzas unas bidighìngios pro sa produtzione de binos durches pro sa missa (muscadu e malvasia), praticaiant sos ritos de sa Crèsia orientale, portaiant sa barba longa e aiant dedicadu sas crèsias a sos santos de su calendàriu gregu. Intre custos notemus su Santu Sarbadore (Redentore) in Crabas, Bidda Mara, Nùgoro; sa Madonna de Ìtria (Odigitria o de sa Bona Àndala), sa Vìrgine Assùmida (dromende), sa Madonna de su Carmelu, sos Santos Profetos Elia e Enoc; intre sos apòstolos Andria e Giagu, tra sos santos normales b'ant Santu 'Asili, Santu Giuanne Battsta, Santa Sofia (Suia), Santa Reparata e Santa Barbara. Cun meda probabilidade sunt istados sos mòngios basilianos a pesare sa capedda cun una cripta dedicada a sa Madonna de su Remèdiu a Xiapile (Siipicia), pro difùndere sa veneratzione de sa Madonna, sa comunidade cristiana a Xiapile depiat èssere numerosa meda, a confortare custa ipòtesi sa presèntzia de sa cripta suterrànea, oe non visìbile. Una capedda e una cripta netzessitaiant de sa presèntzia de unu capellanu o de unu episcopus.

Vida de campagna[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In sas campagnas aiant sighidu a s'agatare sas propiedades mannas, ma fintzas propiedades minores e sas terras comunas. Sa vida rùstica fiat conduida dae lìberos (sos possesores) e tzeracos chibiviant in sas biddas o in sos vici, formados dae pagas domos. Traballaiant sos fundos privados e sas terras comunitàrias cun sa marra e s'aràdulu a puntza, paschiant su bestiàmene iscapu, piscaiant a retza e gamu. Si coltivaiant sas bìngias e paret chi s'agataiant pagos frutales.

Sas fèminas fiant obrigadas a sos traballos domèsticos graes, a s'incurare de sa domo, generalmente bàscia e cun pagu frunimentu, fraigada cun matones cruos o pedras, chentza de arrebussu e cun su pamentu in terra adobbada. Papaiant màndigos simpres e pagu nudriadores. Su cleru e sos ricos e totu papaiant petza e pische petzi sa domìniga e pro sas festas. S'annu tzivile incumentzaiat in su mese de cabudanni e tale costumàntzia abarrat galu in sos impreos atuales de sa Sardigna massaj, non prus in su nùmene de su de noe meses.

Esistiat unu sistema iscolàsticu chi, a livellu elementare, fiat fatu in sas parròchias a avantàgiu de sos chìrigos e carchi legu. Pagos a beru sighiant sos istùdios in sas iscolas obispales pro cunsighire una lissèntzia de insegnamentu o de notariadu. Sa limba ufitziale fiat su gregu bizantinu cun cale fiant iscritos sos decretos, impartidos sos òrdines militares e ofitziados sos ritos religiosos.

Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. Procòpiu, De Bello Vandàlicu, II,13.
  2. Cod. Iust. de off. praef. Africae I 27, 2, 3: In Sardinia autem iubemus ducem ordinàrios et eum iuxta montes, ubi Barbaritzinos videntur sèere, habentem milites pro tenta locorum quantos et ubi tua magnitudo providerit.
  3. Procòpiu, De aedificiis, VI,7.
  4. Gian Giacomo Ortu, p.21-22.
  5. Procòpiu, De Bello Gothico, IV,22.
  6. Paba Gregòri I, Epistolae, V,41.
  7. Pier Giorgio Spanu, La Sardegna Bizantina fra VI e VII secolo, 1998, pg.126-127-128.
  8. Storia della marineria bizantina, pp. 85-86.
  9. Giovanni Strinna e Giuseppe Zichi, S. Elia di Monte Santo. Il primo cenobio benedettino della Sardegna tra storia, arte de devozione popolare.

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • Giorgio Ravegnani, I Bizantini in Italia, Bologna, il Mulino, 2004;
  • Storia della marineria bizantina, a cura di Antonio Carile, Salvatore Cosentino, Editrice Lo Scarabeo, Bologna, 2004, ISBN 88-8478-064-0;
  • Pier Giorgio Spanu, La Sardegna bizantina tra VI e VII secolo, S'Alvure, Aristanis, 1998;
  • Letizia Pani Ermini, La Sardegna nel periodo vandalico, in AA. VV. Storia dei Sardi e della Sardegna, a cura di Massimo Guidetti, vol. I Dalle origini alla fine dell'età bizantina, Jaca Book, Milanu, 1987, pagg. 297-327;
  • André Guillou, La lunga età bizantina: politica ed economia e La diffusione della cultura bizantina, in AA. VV. Storia dei Sardi e della Sardegna cit., pag. 329-423
  • Gian Giacomo Ortu, La Sardegna dei Giudici, Il Maestrale, Nùgoro 2005;
  • Giuseppe Meloni, Il Condaghe di San Gavino: un documento unico sulla nascita dei giudicati, Casteddu, CUEC, 2005. ISBN 8884672805.
  • Giulio Paulis, Lingua e cultura nella Sardegna Bizantina, Tàtari, 1983;
  • Alberto Boscolo, La Sardegna bizantina e alto-giudicale, Tàtari, Chiarella 1978;
  • Victor Leontovitsch, Elementi di collegamento fra le istituzioni di diritto pubblico della Sardegna medioevale ed il diritto pubblico dell'Impero bizantino, in "Medioevo. Saggi e rassegne", 3, Casteddu, 1977, pagg. 9-26;
  • Piras P.G., Aspetti della Sardegna bizantina, Casteddu, 1966;
  • Michele Orrù, Le fonti greche di età bizantina per lo studio della Sardegna altomedievale (VI-XII secolo), Tesi de Dutoradu (A.A. 2012-2013), Universidade de Casteddu.

Ligàmenes esternos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]