Istòria de Sardigna ispagnola

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

Sa istòria de Sardigna ispagnola si faghet comunemente incumentzare in su 1479. In cuss'annu, a sa morte de Giuanne II de Aragona, su de noe res de Sardigna, ddi fiat sutzèdidu su fìgiu Ferrante II, sa cale coja cun Isabella de Castìllia aiat decretadu sa nàschida, pro unione personale de is duos regnos, de sa corona de Ispagna, de chi su Regnu de Sardigna intraiat in manera automàtica a fàghere parte. Sa fine de su perìodu ispagnolu est pro cumbènnidu collocada in su momentu de su passàgiu de sa corona sarda a sos Asburgos, cun is tratados de Utrecht e Rastatt (1713 e 1714).


Dae is cadalanos a is ispagnolos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Is cadalanos fiant istados is protagonistas de sa conchista de s'Ìsula (1323-1420) e de sa realizatzione difatis de su Regnu de Sardigna. S'aristocratzia e sa manna burghesia mercantile de Bartzellona aiant imbestidu òmines e risursas in s'impresa, faghende·si, a conchista fata, sa classe ghiadora de su regnu nou. Is tzitades de Casteddu de Càlaris e S'Alighera, fiant abarradas in manu aragonesa fintzas durante sos annos de predomìniu de s'Arbaree (intre su 1355 e su 1410), fiant in etnicamente cadalanas, mentras ca is cumpàngios de ventura de is soberanos aragonesos chi aiant gherradu in s'Ìsula si fiant fatos sennores de is fèudos in sos cales su territòriu fiat istadu partzidu. A custos si depet s'intrada de sas istitutziones feudales (in sa forma de su mos italicus) in Sardigna. Cando si fiat ispèrdidu s'ereu de sos contes-res de Bartzellona, cun sa morte de Martine su Giòvanu in su 1409 e de su babbu Martine su Betzu s'annu a sighire, sa corona aragonesa est andadu a sa famìlia castilliana de sos Trastámara, disterrende sa cumponente cadalana de su regnu a rolos semper prus pagu importantes.

Tale fenòmenu s'at pònnere prus in craru cun sa nàschida de sa corona de Ispagna. Is malecuntentos de sa Catalugna ant a èssere duncas una costante de s'istòria ibèrica dae tando fintzas a oe in die. In Sardigna, imbetzes, sa cumponente printzipale de s'aristocratzia at a abarrare a longu cadalana. Cun su passàgiu a sa corona de Ispagna, nointames, sas istitutziones, is documentos ufitziales e is matessis interèssios polìticos e econòmicos sardos ant a padèssere unu mudamentu de su puntu de riferimentu de su pòdere cara a Castìllia. Su castillianu s'at a fàghere duncas, mancari a bellu e no in totue a su matessi modu, sa limba ufitziale e de sa cultura.

Situatzione econòmica, demogràfica e culturale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa longa gherra intre Aragona e Arbaree (1353-1420) e is pistulèntzias postas in fatu giai dae sa metade de su de 14 sèculos (cumintzande dae sa tremenda Peste Niedda de su 1347) aiant bisestradu su tessidu sòtziu-econòmicu de Sardigna. A custu bisòngiat agiùnghere chi is fainas cumertziales e is manìgios, froridos massimamente in is tzitades unu tempus pisanas de Bidda de Crèsia (Igrèsias) e Casteddu de Càlaris (Casteddu), sa prosperidade agrìcula de Aristanis e de is Campidanos e totu su sistema de relatos econòmicos cun s'esternu (pro esempru cun Gènova) sunt istados sutapostos a su regìmene feudale e a sos interèssios de sa corona, modifichende unas cantas istruturas fundamentales de sa sotziedade sarda, siat de su puntu de bista econòmicu siat culturale. S'imponimentu de su feudalèsimu fiat istadu una de sas prus mannas càusas de resistèntzia de is sardos a sa conchista ibèrica, tantis chi galu in su 1470 fiat bastadu a Lenardu de Alagòn de nde artziare l'antigu istendarte de su regnu de Arbaree pro si balangiare s'apògiu de sa populatzione. De su puntu de bista demogràficu, in su fùrriu de pagu prus de unu sèculu, bi fiat istada una pèrdida neta de populatzione difìtzile de cantificare, ma tzertamente abundante, sa cale mesura nos perbenit dae su nùmeru de biddas tzensidas in su 1485: 369, contra is prus de 800 chi esistiant galu unu sèculu in antis[1]. Su sistema produtivu, prostradu de su perìodu longu de crisi, aiat istentadu a si torrare a pesare galu pro deghes de annos. Is comunidades aiant fundadu sa subravivèntzia issoro in sa cunservatzione de is costumas eredadas dae is sèculos pretzedentes: impreos comunitàrios de is terras, rodiamentu de is colturas, pastoriu tramudadore.

Rebellia e derrota de Lenardu de Alagòn[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Lenardu de Alagòn

S'annu in antis de sa nàschida de su Regnu de Ispagna, in su 1478, si concruiat duncas in Sardigna una fase de crisi incumentzada in su 1470. Pro resones de sutzessione in su patrimòniu de is marchesos de Aristanis, erederis de is possedimentos de su giuigadu de Arbaree, fiant bènnidos a sas armas su visurrè e marchesos de Chirra Nicolau Carros, suspende a s'eredade, e su chi tale eredade aiat achiridu, Lenardu de Alagòn, su cale tziu dae parte dae mama Sarbadore Cubeddu fiat istadu s'ùrtimu legìtimu marchesu de Aristanis. Tantis Lenardu comente Nicolau teniant antepassados in sa famìlia de is De Serra Bas, soberanos de Arbaree. De parte de Lenardu si fiant afilados medas sardos sufrende dae su regìmene aragonesu. Pro neghe de custas tensiones intre opostas fatziones, in Aristanis at tzocadu un'avolotu ghiadu dae Lenardu de Alagòn. Su 14 abrile 1470, s'esèrtzitu de su Visurrè - chi aparitzaiat s'ocupatzione de sa tzitade e sedaiat a sos iscussertos - fiat istadu derrotadu dae is rebelles in sa batalla de Uras.

Nicolau Carros aiat referidu a su Re de Sardigna de su perìgulu chi Lenardu de Alagòn podiat iscadenare un'avolotu generale in s'ìsula. Giuanne II tando, a pustis de àere cuntzèdidu a Lenardu s'imbestidura de su marchesadu, allarmadu, aiat sentetziadu in is cunfrontos de totu sa famìlia Alagòn - una terrorosa cundenna a morte e sa cufisca de totu is benes cuntzèdidos. A cussu puntu in su 1475, s'avolotu si fiat allargadu in manera ulteriore e Lenardu de Alagon, aiat torradu a unire totu is gentes iscuntentas de su domìniu istràngiu.

Dae s'Ispagna e dae unos àteros istados de sa Corona fiant istados imbiados afortzos, mentras in s'ìsula una violenta epidèmia de guroni de pesta bisestraiat is biddas e is tzitades. Si nche fiant pesados contra de su regnu de Sardigna is regiones de sa Barbàgia, de su Costera, su Màrghine, su Mandrolisai, su Campidanu e totu s'ìsula fiat istada isciumbullada de violentos trumbullos.

Batalla de Macumere[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa batalla detzisiva fiat istada pretzèdida dae sambenosos iscontròrios in Mores e in Àldara. Su 19 maju 1478, s'esèrtzitu de su visurrè aiat afracadu a is sardos rebellos in sos intòrrios de Macumere. S'iscontròriu fiat istadu meda tostu. Lenardu de Alagòn fiat istadu derrotadu dae is fortzas sobradas aragonesas, formadas dae contingentes de espingarderos e armadas cun artillierias balentes lòmpidas dae Sitzìlia. Artale, su fìgiu de Lenardu fiat mortu gherrende. In su campu fiat mortos intre sos 8.000 a is 10.000 òmines.

Lenardu de Alagòn si nche fiat fuidu a Bosa dae in ue s'aiat imbarcadu pro agiùnghere a Gènova. In artu mare fiat istadu però traighidu, fatu presoneri e cunsignadu a s'ammiràlliu aragonesu Giuanne Villamarì chi l'aiat portadu a Valencia. Cundennadu a morte, a fatu sa pena ddi fiat istada mudada in presonia a vida. Fiat istadu inserradu in su casteddu de Xàtiva, in ue fiat mortu su 3 de santandria 1494.

Su Chimbighentos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Corteu de morteu de Càralu V e bandera de Sardigna in mesu

Mancari sas iscobertas geogràficas e s'abertura de is noas bias otzeànicas aiant pigadu a su Mediterràneu manna parte de is mannos tràficos marìtimos, sa Sardigna fiat abarrada comente si siat un'iscalu importante in is bias intre sa penìsula ibèrica, sa penìsula italiana e s'oriente. Annotamala, su definitivu apaghiamentu internu e su poderiu esternu ammanniadu de su regnu ispagnolu, divènnidu egèmone de un'impèriu ismesuradu cun Càralu I (V) de Asburgu, aiant favorèssidu unu tzertu progressu econòmicu e culturale fintzas in s'ìsula.

Perìgulu saraghinu e frantzesu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Printzipale fatore de inseguresa si fiat fatu siat sa situatzione sighida de gherra intre s'impèriu ispagnolu e is potèntzias europeas cuncurrentes (in piessignu sa Frantza), siat is curreras saraghinas fatu·fatu. Custas ùrtimas, partiant mescamente de is sedes de Tùnisi e Algeri. Contra de issas Càralu V aiat dèpidu pònnere impare duos imbios mannos chi aiant tentu a base de partèntzia sa Sardigna (S'Alighera e Casteddu). Sos imbios si fiant però dimustrados fallimentares e su perìgulu de sa pirateria musulmana aiat dèpidu abetare sa fine de su sèculu (a pustis de sa batalla de Lepanto, 1571) pro bìdere una mèngua.

Alliados cun is frantzesos e cun is piratas tunisinos e algerinos ghiados dae Kair e-Din (naradu «Barbaruja»), is turcos de Solimanu II su Mannu aiant bardanadu in manera costante sas costas ispagnolas, italianas e sardas. In su 1509 aiant postu a ferru e fogu Crabas, in su 1514 Thiniscole padessiat sa matessi sorte e s'annu a pustis torra Crabas. In su 1527 is frantzesos aiant afracadu Casteddu Aragonesu (oe Casteddu Sardu), Sòssu e Tàtari[2].

Càralu I, tando soberanu de su regnu de Ispagna, aiat intentadu de pònnere remèdiu a su fragellu de is piratas moros e, posta a paris in Casteddu una flota manna, in su trìulas de su 1535, fiat mòvidu contra de sa printzipale base issoro, posta in Tùnisi, sena però cunsighire resurtados apretziàbiles bidu chi sas iscurreras aiant sighidu torra.

In su 1538 is predones aiant sachigiadu Portu Turre, in su 1540 fiat tocadu a S'Ulumedu. In s'intentatu de pònnere remèdiu a custa liaga, in su 1541, fiat istadu tando acontzadu unu àteru imbiu, chi teniat a obietivu de afracare Algeri, ma sa flota fiat istadu iscagiada dae una terrorosa temporada galu in antis de agiunghere a sa costa magrebina.

Frontera intre Islam e Cristianidade[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A pustis de sa vitoriosa batalla de Lepanto in su 1571 contra de Alì Pascià, a chi aiat pigadu in manera baliosa parte su Tercio de Cerdeña (Tertzu de Sardigna) - in suta de su cumandu de su frade de su Re de Sardigna, Don Giuanne de Àustria - e a pustis de sa temporale conchista de Tùnisi in su 1573, de su 1577 s'importante base pirata fiat istada torrada a conchistare dae is musulmanos e dae tando sa pressione turca in su Mare Mediterràneu fiat creschida in manera ulteriore. Sos ispagnolos aiant pèrdidu s'avampostu africanu prus orientale e fiant istados obrigados a torrare a coa in sa frontera de defensa.

Su Regnu de Sardigna, chi fintzas a tando aiat tentu unu rolu de segunda in s'iscacheri difensivu mediterràneu, dae tando a in antis diat èssere fatu un'avampostu contra de s'ispaniadura otomana: in s'ìsula passaiat cussa làcana invisìbile chi costituiat sa frontera intre paisos cristianos e musulmanos. Si fiat postu tando, cun apretu, su problema de su potentziamentu de is defensas costeras e de is tres prus importantes pratzasfortes marìtimas: sa capitale de su Regnu, sa tzitade de S'Alighera e sa roca de Casteddu Aragonesu, chi costituiant s'ossadura nevràlgica de su sistema de defensa.

Turres costeras[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Is curreras de piratas in s'intertantu si faghiant de prus in prus fitianas e non daiant pàsiu. Pro amparare is populatziones, comente a in unos àteros Istados de sa Corona, fintzas su regnu de Sardigna si fiat dotadu de una retza de defensa costera.

Partende dae su 1572, in suta de sa diretzione di Marco Antonio Camos, si fiat incumentzadu su fraigu de turres de càstiu, postas in bista una de s'àtera in manera de allertare sa populatzione. A sa fine de su chimbighentos is pesadas cara a mare fiant belle che 82. Unas mannas padeddas in ferru adobbadu, collocados in pitzu a is turres, serbiant de cuntenidores pro brusiare sa tùvara infùndida e su bitùmene: si formaiat gai unu fumu carcu e iscuru, bene visìbile dae tesu.

Ma cun totu sos isfortzos sustentados pro afortiare sa seguridade de s'ìsula, sa defensa sighiat a èssere bastante precària fintzas pro ite is turres teniant su còmpitu de signalare su perìgulu imbeniente e dare s'allarme, ma manna parte de custsas non teniant de adecuadas guarnigiones e armamentos graes. Si podent galu mirare a longu de sa costera sarda una chentina de custas turres: in sa parte setentrionale de Istintinu fintzas a Lungoni, dae Pasada a sa famada turre de Barì a Crabonaxa longu sa parte orientale, puru de Carluforti a S'Alighera, in sa costa otzidentale. Sunt abarradas ativas fintzas a su 1815, cando a pustis de su Cungressu de Vienna fiat impostu a sos istados de barbarescos sa fine de sa trata de sos iscraos. Fiant istadas ismilitarizadas in su 1867 dae su Regnu de Itàlia naschende.

Recùperu culturale e Inchisitzione[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Cun su tempus, si fiat creada in Sardigna una classe aristocràtica locale, mancari in manna parte de orìgine catalana, puru unu tzetu de intelletuales e funtzionàrios sardos, impinnados in s'amministratzione de su regnu o in cussa feudale. Is tzitades (Casteddu, sa capitale, e fintzas: Igrèsias, Aristanis, Bosa, S'Alighera, Tàtari e Castelddu Aragonesu), sutràidas a su regìmene feudale, gosaiant de ampros privilègios (doganales, cumertziales, giurisditzionales), dipendiant diretamente de s'amministratzione reale (pro custu si naraiant “tzitades règias”) e mandaiant pròpios rapresentantes a is Cortes (su parlamentu)[3]. In su 1543 fiat formalizada s'aparisadura a in antis de sa lege de is sardos cun is sùdditos de orìgine ibèrica de su Regnu de Sardigna. Eventu chi decretaiat s'abbandonu a banda de is sardos de cale si siat pretendimentu de revesa e su difusu ressignu a su domìniu ibèricu. Unos cantos intelletuales sardos ant a intentare, in su cursu de su sèculu, de emantzipare sa cultura de s'Ìsula dae sa cunditzione de inferioridade in sa cale fiat istada cunfinada. Figura emblemàtica de tale rinnovamentu fiat istadu Nicolau Canelles o Canyelles in antis vicàriu obispale de Casteddu e a pustis Pìscamu de Bosa, chi in su 1566 aiat fundadu in Casteddu sa prima tipografia de Sardigna.

Casteddu aragonesu de Tàtari, sede de s'inchisitzione

S'ischidadura culturale fiat però in parte isfiadada dae s'atzione de sa Inchisitzione ispagnola, a sa cale giurisditzione sa Sardigna fiat sutaposta, a impònnere unu cuntrollu grae de sa vida culturale sarda, siat in sa classe dominadora, siat a livellu pobulare. Episòdiu sìmbulu de custa fase istòrica fiat istadu su fatu de Sigismundu Arquer, giùighe de sa Reale Udièntzia (su supremu òrganu giurisditzionale de su regnu), intelletuale e de iscratza de una famìlia nòbile. Acusadu de simpatias pro su luteranèsimu, fiat istadu protzessadu e postu a morte in sa foghera che a erèticu in Toledo in su 1571.

Istitutziones e assètios sotziales[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Cun s'istitutzione in su 1564 de sa Reale Udièntzia che a supremu òrganu giurisditzionale de su regnu, s'aiat cumpletadu s'assètiu istitutzionale de su regnu. S'organizatzione polìtica fiat sa matessi de su perìodu aragonesu.

  • In pitzu a totu b'aiat su visurrè cun is funtzionàrios guvernativos a issu sutapostos. Su Capu de subra, su cale cabulogu fiat Tàtari, fiat sutapostu a unu guvernadore, segunda càrriga, pro importu, a pustis de su visurré. A su pòdere vitzerègiu fiant naturalmente assotziadas importantes facultades in ogni àmbitu, dae cussu normativu a cussu militare, essende una direta projetzione de sa potestade regale.
  • Sa rapresentàntzia de nòbiles, eclesiàsticos e tzitades fiat afiantzada dae s'istitutzione parlamentare de is Cortes, is cales bratzos o istamentos s'atobiaiant cada deghe annos tzirca pro discutire is chistiones polìticas, econòmicas e massimamente fiscales de su regnu. In tales ocasiones fiat istabilidu, tràmite una ispètzie de acòrdiu, s'ammontare de sa tassa generale dèpida a sa corona, su gai naradu donativu.
  • In pitzu a s'aparatu giurisditzionale, a su cale primu gradu istaiat sa giurisditzione baronale, b'aiat sa Reale Udièntzia. Nointames, sa giurisditzione fiat cumplicada dae sos privilègios aristocràticos, de cussos eclesiàsticos, de sa vigèntzia comente a lege generale comuna de sa Carta de Logu de su regnu de Arberee e de sa presèntzia de su tribunale de s'Inchisitzione (sa cale sede sarda fiat in Tàtari). Sa dificultade de si mòvere intre costumas antigas meda e normativas diversas e s'ispissu cuntrastantes lassaiat ampru ispàtziu a s'arbìtriu de sa classe baronale. Issu at pòdidu èssere temperadu, cun su tempus, gràtzias a sos acòrdios chi is comunidades ant resissidu a istratzare a is rapresentantes in loco de is sennores[4].

De su puntu de bista econòmicu, sotziale e fintzas polìticu aiant achiridu manna rilevàntzia sos assòtzios de sos artisanos e de tzertos grupos de traballadores, sas corporatziones at dadu grèmios, is cales regulaiant cun pròpios istatutos sa faina de is pròpios assotziados e gestiant eventos meda rilevantes de su puntu de bista sotziale e culturale comente a is festas tzitadinas e comunitàrias mannas[5]. In is campagnas prevalessiant ancoras istruturas e ordinamentos eredados dae su passadu e adecuados a is noas cunditziones bessidas a pitzu de s'imponimentu de su regìmene feudale. Sos impreos comunitàrios, is costùmenes, su patrimoniu de creìngios e connoschimentos màgicos e simbòlicos. Contra de cust'ùrtimu si fiat incanidu in prus furriadas s'òpera de repressione de s'Inchisitzione[6].

Su Seschentos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su de 17 sèculos sa Sardigna fiat istada torra interessada in is fatos de s'Impèriu ispagnolu, padessende·nde su declinu. Is cuntierras cun sas àteras potèntzias europeas e sas curreras saraghinas e turcas, comente in su sèculu pretzedente, ant espostu s'Ìsula a una mobilitatzione militare agiomai sighida, recherende s'impreu bundante de risursas e òmines[7]. A custu si fiant agiuntas una sèrie de undadas noas de pesta, chi ant fèrridu in manera tosta sa populatzione. Tristamente famada s'agrabiamentu de su 1652, chi aiat interessadu in manera tosta s'ìsula, ispetzialmente is tzitades printzipales. S'epidèmia aiat corfidu S'Alighera, su segundu iscalu printzipale de s'ìsula, e in manera lestra fiat lòmpidu a Tàtari, degumende sa populatzione. Si fiat ispaniadu a coa cara a sud, ferrende su norte de su Campidanu, tantis chi Casteddu fiat istada afortigada cun muros de làdiri e patulliada de milli cadderis pro impeigare is cuntatos cun s'esternu, chi diant àere batidu s'epidèmia in intro de is muros. A pustis de unu abasciamentu lèbiu su male aiat torradu a apampare, afrachende fintzas Casteddu in su 1656 (sa tzitade at acollidu emissàrios de totu s'ìsula pro contare su donativu pro su re, isponende·si a su contàgiu). Is votos fatos tando pro invocare s'agiudu de is santos protetores in is tzitades e in is biddas fint a sa base de medas ritos religiosos chi si tzèlebrant totora in totu s'Ìsula, comente a sa Faradda di li candareri in Tàtari e sa prutzessione de Santu Efis in Casteddu. Dae s'ìsula s'epidèmia aiat fèrridu Nàpoli e Gènova, faghende·si nòdida comente a sa peste de su 1656. Ma sa situatzione econòmica e demogràfica aiat sufridu de su tziclu negativu. Is zonas ispobuladas de is bator ungrones de s'Ìsula (de nord-ovest in sentidu oràriu: Nurra, Gaddura, Sàrrabus, Sulcis-Igresiente) fiant istados in carchi genia torrados a pobulare, tràmite s'intzentivu de formas de colonizatzione, a bias reguladas dae s'artu, a bias de ispontu. Tale protzessu de ripobuladura at a sighire galu a longu fintzas a s'època sabàuda, cun resurtos diversos, ma in s'imparis non detzisivos[8]. Su Seschentos (el siglo de oro, su sèculu de oro, pro sa cultura e s'arte ispagnola) est però sa fase de declinu definitivu de sa potèntzia ibèrica. S'istadu de gherra sighidu, is iscàssias istruturales internas e su grae avolotu cadalanu de su 1640 aiant indebilitadu is fundamentas de un'impèriu ismesuradu, difìtzile de tènnere imparis, in prus cun mèdios e detzisos de polìtica econòmica a s'ispissu inadecuados e contraprodutzentes. Sa Sardigna, insertada a prenu tìtulu in tale cuntestu, nd'at a padèssere in bona medida sa sorte. Is prus importantes famìlias de s'aristocratzia sarda ant a èssere protagonistas de is fatos de su sèculu, boghende·nche avantàgios e tìtulos e alimentende rialias àsperas a s'internu issoro. Rialias chi ant a acabare pro tènnere resurtos polìticos meda graes in su cursu de su sèculu.

Sas universidades[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Nointames, est innegàbile s'intentu a banda de sas autoridades ibèricas de adecuare sa situatzione isulana a su mudare de is tempos. A sa netzessidade de formare funtzionàrios e impreados in s'amministratzione règia est istadu respostu pro unu tzertu perìodu cun s'emigratzione acadèmica cara a Ispagna e Itàlia (Salamanca e Pisa fiant is logos prus chircados). Infines, in sos annos binti de su sèculu, fiant fundadas is duas universidades de Tàtari e Casteddu. Dae unos cantos deghes de annos operaiant in s'Ìsula is collègios de is gesuitas, chi giai teniant rolu de tzentros de istùdiu e de formatzione pro s'intelletualidade sarda. Sa reforma issoro e istruturatzione torra aiat dadu vida a is duos ateneos. Su de issas non fiat istadu mai unu livellu de primore, ma s'aiat mantentu bonu pro medas de deghes annos, fintzas sa fine de su sèculu, cando sa crisi generale de sas istitutziones ibèricas aiat tragadu fintzas cussas sardas.

Sa noa evangelizatzione[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A primìtzios de su sèculu, aiat tzocadu intre Casteddu e Tàtari una violenta chistione pro neghe de s'agatamentu acanta su cabulogu setentrionale de is relìchias de carchi màrtire sardu. In Casteddu su archipìscamu de Esquivel aiat rispostu cun s'iscoberta (bera o ordingiada) de ossos numerosos. Sa rialia, semper forte e latente pro resones polìticas, culturales e econòmicas intre sos duos majores tzentros sardos, aiat agatadu matèria pro s'alimentare in custa perrica de caràtere religiosu. Semper in su cursu de su Seschentos, a òpera de is gesuitas (presentes in s'Ìsula dae sa fine de su sèculu pretzedente), torraiat a cumintzare s'òbera de evangelizatzione de is sardos, caraterizados dae una religiosidade meda forte, ma ancora ligada a cultos meda antigos de orìgine pre-cristiana. Tale òbera si fiat acostagiada a su cuntrollu e a sa reprimida postos in atu de s'Inchisitzione ispagnola. Is paras gesuitas, a s'ispissu sardos, fant resissidos a s'insertare a prenu tìtulu in sa vida de is comunidades, faghende·si a s'ispissu interpretes e bardianos, adecuende is ritos e sa liturgia a is connoschimentos e a sa limba de is populatziones. Susetotus in custu ùrtimu àmbitu, su de sa cunservatzione e evolutzione de sa limba sarda, s'òbera de is gesuitas in su cursu de su seschentos e de su primu Setighentos est istada chene duda relevante<nowiki>[9].

Tramas polìticas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Cunt totu ca sa Sardigna non si pesaiat in avolotu generalizadu comente aiat fatu sa Cadalugna in su 1640, sa situatzione in s'Ìsula non fiat de su totu paghiosa. A su malecuntentu isparghinadu de sa populatzione, susetotus in is momentos de crisi prus agrabiada, s'agiunghiat sa semper prus forte pretesa aristocràtica de càrrigas e postos de pòdere, a su sòlitu apannàgiu de funtzionàrios mandados dae Ispagna. In sa segunda metade de su sèculu s'aristocratzia sarda si fiat partzida in manera neta in duas fatziones, una detzisamente filo-ispagnola, s'àtera prus crìtica e disigiosa de conchistare un'ispàtziu de pòdere autònomu. Dae sa cuntierra intre is duos partidos, chi si fiat caraterizada pro congiuras e orovetos fintzas mortales, fiant cunsighidos una sèrie de eventos chi aiant minetzadu de tragare s'assètiu polìticu e istitutzionale de su regnu. In su 1668, in su cursu de sa reunione de su parlamentu chi depiat detzìdere in s'assummare de su donativu, sos istamentos, e in piessignu cussu militare (in cale setziant is rapresentantes de sa nobilesa) aiant refudadu de si carrigare su tributu, pretendende chi is càrrigas esserent fidadas a nadios de s'Ìsula. Pagu a pustis fiat ochidu in unu orovetu su capu de sa fatzione anti-guvernativa, Agostinu de Castelvì, marchesu de Làconi. Unu mese a pustis, moriat pro vengàntzia in un'àteru orovetu in is rugas de su Casteddu de Sus su matessi visurré, marchesu de Camarassa. Dae s'episòdiu, chi aiat causadu iscàndalu enorme in Madrid e fiat interpretadu che su dàbile cumintzu de un'avolotu generalizadu, fiat nàschida una domadura ferotze. Fiant istadas imbiadas tropas, istruidos protzessos, a s'ispissu summàrios, atirados in trampas e ochidos, chie in cumbata, chie de su buginu, is crètidos cabos de sa congiura. Nointames, sa batida bera de is acontessimentos fiat abarrada limitada a is fatziones internas de s'aristocratzia sarda. Non bi fiant istadas cunsighèntzias perunas pro is populatziones, chi non fiant istadas pro nudda interessadas.

Intentu de invasione frantzesa de su 1637[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Incumentzada in Boèmia in su 1618 intre catòlicos e protestantes, sa gherra de is Trinta annos fiat istada mudada dae su cardinale Richelieu in una perrica polìtica contra de sa dinastia de sos Asburgos de Ispagna e de Àustria. Durante custa cuntierra, una flota de barantasete vascellos, a su cumandu de Erricu de Lorena, conte de Harcourt, su 21 freàrgiu 1637, fiat isbarcadu in sos intòrrios de Aristanis e aiat sachigiadu sa tzitade pro una chida tzirca.

Non bolende a pustis acarare is milìtzias de su Regnu de Sardigna chi arribaiant in sucurru de sa tzitade afracada, is frantzesos si fiant retirados impressidos, abbandonende fintzas sos istendardos chi galu oe sunt custoidos in sa seu de Aristanis. A pustis de custu intentu de invasione, si fiat fatu pretzisu e apretosu afortigare su regnu de una flota navale de defensa, ma is galeas varadas in sos annos a sighire fiant istadas isceti tres.

Sa crisi finale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In s'acabu de su de 17 sèculos fiat comomai crara sa crisi generale de s'impèriu ispagnolu. Sa matessi dinastia de sos Asburgos de Ispagna fiat a curtzu de s'ispèrdere. Custas tzircustàntzias aiant mobilitadu is diplomatzias europeas e is mìrios de is potèntzias majores. In piessignu sa Frantza de Luisi XIV, potèntzia egemone de cussu perìodu, disigiaiat pònnere in su tronu ispagnolu unu Borbone, aici de assegurare unu asse privilegiadu, diplomàticu-militare, ma fintzas econòmicu, intre Frantza e s'enorme impèriu ibèricu. Sa longa crisi polìtica de Ispagna si refletiat in sa vida de is sùdditos sardos, is cales cunditziones a sa fine de su sèculu fiant detzisamente peoradas. Sas istitutziones, fintzas cuddas culturales comente sas universidades, fiant in decadèntzia; s'economia langhidessiat e abarraiat esposta a is flutuatziones produtivas tìpicas de s'Antigu Regìmene; is populatziones fiant semper prus espostas a sa prepotèntzia baronale. Cando fiat mortu s'ùrtimu rapresentante de sos Asburgos ispagnolos, si fiat aberta sa crisi diplomàtica manna chi de in cue a pagu diat batire a sa gherra de sutzessione ispagnola, unu de is prus mannos cunflitos de s'istòria, in antis de is gherras mundiales de su de 20 sèculos. In Sardigna, in propòsitu, tzirculaiant is versos populares in gadduresu segundu chi:

« Pa' noi non v'ha middori
né importa qual ha vintu
sia ellu Filippo Quintu
o Càralu imperadori  »


Chi cheriat significare s'assoluta indiferèntzia de su pòpulu cara a su resurtu de su cunflitu, chi non diat tzertus a mudare sos assètios de dominadura de su tempus. Sa nobilesa e su cleru pro banda issoro si fiant partzidos in filo-ispagnolos e filo-austrìacos.

Sa Gherra de Sutzessione ispagnola e is passàgios de sa corona[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A primìtzios de su de 18 sèculos, casi totu is domos regnantes in Europa fiant unidas intre de issas de ligàmines de erèntzia. Cando unu soberanu moriat chentza de lassare erederis, s'aberiant chertos tostados pro sa sutzessione a su tronu, chi fatu·fatu si furriaiant in beras e pròpias gherras: una de custas fiat istada sa gherra de sutzessione ispagnola chi aiat bidu Ispagna e Frantza acarare Àustria, Prùssia, Regnu Unidu, Portugallu, Paisos Bàscios e sos Istados Sabàudos. Sa gherra aiat tzocadu in su 1700 cando, a 39 annos, Càralu II de Ispagna fiat mortu chentza de fìgios chi li poderent sutzèdere. In antis de mòrrere, in sas ùrtimas voluntades suas, aiat inditadu comente erederi su duca de Angiou, nebode suo. Custu aiat provocadu is pessamentos de unas àteras potèntzias europeas chi timiant s'unione de is coronas de Ispagna e Frantza e aiant propostu comente erederi s'artziduca de Àustria, Càralu de Asburgu.

Su cunflitu aiat tiradu a mesu fintzas su Regnu de Sardigna e in su 1708, una flota anglo-olandesa, cumposta dae baranta vascellos, si fiat presentada in su golfu de Casteddu. Sa capitale de su Regnu, a pustis de unu furiosu bombardamentu navale, si fiat rèndida su 13 austu, aberende is ghennas a sa conchista de s'ìsula. Sos Alliados, a pustis de una sèrie de revessos a s'inghitzu, aiant bintu batallas detzisivas in Germània e in Itàlia. In su 1706 Torinu, fiat istadu sarvada dae s'assìtiu frantzesu dae Eugèniu de Savoja. S'Inghilterra dominaiat in totue in su Mediterràneu arribende a ocupare Gibilterra e resissende a isbarcare a Bartzellona.

A segus de sos acontzos territoriales sighidos a sa paghe firmada in Utrecht in su 1713, su duca de Savoja, Vittorio Amedeo II, aiat otentu su Regnu de Sitzìlia cun su relativu tìtulu règiu. Su Regnu de Sardigna, perricadu intre Frantza e Ispagna, a sa fine de su cunflitu, a càusa de sa furriadura de sas alliàntzias initziales, cun su Tratadu de Rastatt de su 1714 fiat assignadu a sos Asburgos de Àustria, ligados dae erèntzia cun sos Asburgos ispagnolos. S'ocupatzione de s'Ìsula a banda de is fortzas armadas e de is funtzionàrios austrìacos fiat istada curtza, ma afaruncadora. S'imponimentu fiscale e su cuntrollu militare si fiant fatos tostos e capillares.

A pustis, s'Ispagna aiat torradu a cumintzare is disamistades in s'intentu de torrare a si pigare de Sitzìlia e de Sardigna. Cumandada dae s'ammiràlliu Stefano Mari, una flota de chentudeghe naves, imbiada dae su cardinale Alberoni, aiat acannonadu Casteddu, mentras chi 8000 sordados fiant isbarcados in sa marina de su Poetu. Su 29 austu 1717 sa tzitade si fiat rèndida. Un'annu a pustis de sos ispagnolos fiant resissidos a pigare fintzas sa Sitzìlia, ma sa gherra si fiat risòlvida in unu disastru e fiant istados derrotados dae s'Alliàntzia assentada dae Inghilterra, Savojas, Àustria e Paisos Bàscios.

Su Regnu de Sardigna a is Savojas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Fiat sighidu unu tratadu nou (tratadu de Londra de su 1718), in ue fiat istadu adduidu - intre àteros - chi su re Vittorio Amedeo II tzediat su [Regnu de Sitzìlia|Sitzìlia]] a su Àustria in càmbiu de sa Sardigna. In ubbidièntzia a su tratadu de Londra, fia[t istadu sutascritu in S'Aja su 8 austu 1720 s'acòrdiu chi decretaiat su passàgiu de su Regnu de Sardigna a is Savojas[10].

De tando a in antis totu sos istados chi partenent a sa domo Savoja diant formare su «Regnu de Sardigna, Tzipru e Gerusalemme»: s'amministratzione istatale at a impreare s'agetivu «sardu», in ue rechertu, pro totu sos atos de su Regnu e su pòpulu at a èssere "sùdditu de Sua Maestade su Re de Sardigna, Tzipru e Gerusalemme".

Cunsideros finales[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Mancari s'Ispagna essiat tando pro semper dae s'istòria de Sardigna, su longu cuntatu de is sardos cun sa cultura in antis cadalanu-aragonesa e a fatu ispagnola aiat lassadu rastas duràbiles. Pro medas de deghes de annos e a su nessi fintzas a s'edade de sa Restauratzione fiat istadu difìtzile pro is guvernantes sabàudos de nde bogare impreos e formas culturales a fundu raighinados, susetotus in intro de sa classe aristocràtica, ma fintzas in sa populatzione rurale. In is limbas sardas de su restu sas rastas lessicales ibèricas sunt galu ladinas, gasi comente in sos costùmenes, in is festas religiosas mannas e in is medas formas de sotzializatzione. In custu sensu, cun totu chi su perìodu ispagnolu siat ampramente cunsideradu su prus iscuru de s'istòria de s'ìsula, cheret ammìtidu chi una parte abbundante de su patrimoniu culturale sardu ancoras oe ammustrat vìnculos profundos de afinidade e cumpartzimentu cun su de sa penìsula ibèrica.[11]

Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. G. Serri, La penuria d'uomini, in F. Manconi (a incuru de), La società sarda in età spagnola, Casteddu, 1992-3; J. Day, Uomini e terre nella Sardegna coloniale, Torinu 1987
  2. Massimo Guidetti, Storia dei sardi e della Sardegna, Volùmene 3 p.55-56
  3. Su parlamentu sardu, istitutu de antigu regìmene, pro custu de non confùndere cun sos omònimos òrganos rapresentativos cuntemporàneos, fiat formadu dae tres “istamentos” (narados fintzas “bratzos”, cando fiat riunidu in sèida plenària), in rapresentàntzia de su cleru (istamentu eclesiàsticu), de sa nobilesa (istamentu militare) e de is tzitades (istamentu reale).
  4. Bie: A. Matone, sas istitutziones e sas formas de at guvernadu', in Anatra, Matone, Turtas, Letà moderna. De sos aragonesos a sa fine de su domìniu ispagnolu, Milanu, 1989; F.C. Casula, Istòria de Sardigna, Tàtari-Pisa, 1994
  5. Nd'ammentamus unos cantos chi ancoras oe iscandint su cursu de sas istasones in Sardigna: Sa Sartiglia de Aristanis, is ritos de Chida Santa, sa calada (faradda) de is Candelieris, in Tàtari
  6. Abarrant a ddu testimoniare sos atos de is sìnodos obispales sardos e de is protzessos chertados a crètidas brùscias o majàrgios. In propòsitu si bidant; D. Turcos, Maschere, miti e feste della Sardegna, Roma, 1990; Ead., Lo sciamanesimo in Sardegna, Roma, 2001
  7. In propòsitu: A. Matone, La Sardegna nel mondo mediterraneo e Id., Le istitutzioni militari in Anatra, Matone, Turtas, L'età moderna, tzit.
  8. In propòsitu: M. Le Lannou, Pastori e contadini di Sardegna, Casteddu, 1979; J. Day, Uomini e terre nella Sardegna coloniale, tzit.
  9. Si bidat in propòsitu: R. Turtas, La chiesa durante il periodo spagnolo, in Anatra, Mattone, Turtas, L'età moderna, tzit.
  10. In propòsitu: A. Matone, La cessione del regno di Sardegna, in “Rivista storica italiana”, 1992
  11. In propòsitu: J. Arce, España en Cerdeña, Madrid, 1960; G. Sotgiu, Storia della Sardegna sabauda, Roma-Bari, 1984; F. Manconi, L'”ispanizzazione” della Sardegna: un bilancio, in Brigaglia, Mastino, Ortu (a cura di), Storia della Sardegna, Roma-Bari, 2002

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • ELIAS DE TEJADA,Francisco, Sardegna ispanica, Solfanelli, Chieti 2020
  • ARCE, J., España en Cerdeña, Madrid 1960
  • BOSCOLO, A., Il feudalesimo in Sardegna, Casteddu 1967
  • LE LANNOU, M.:, Pastori e contadini di Sardegna, Della Torre, Casteddu 1979
  • SORGIA, G., La Sardegna spagnola, Chiarella, Tàtari 1982
  • ANATRA B. - DAY J. - SCARAFFIA L., La Sardegna medievale e moderna, Torinu, UTET, 1984, in AAVV. (diretzione de G. Galasso), Istòria de Itàlia, 1979-1995, vol. X
  • DAY, J., Uomini e terre nella Sardegna coloniale. XII-XVIII secolo, Einaudi, Torinu 1987
  • ANATRA, B. - MATTONE, A. - TURTAS, R., L'età moderna. Dagli aragonesi alla fine del dominio spagnolo, Jaca Book, Milanu 1989, III vol. de sa sèrie Storia dei sardi e della Sardegna, a incuru de Massimo Guidetti
  • FOIS, B., Lo stemma dei quattro mori. Breve storia dell'emblema dei sardi, G. Delfino, Tàtari 1990
  • TURCHI, D., Maschere, miti e feste della Sardegna, Newton-Compton, Roma 1990
  • MATTONE, A., La cessione del regno di Sardegna. Dal trattato di Utrecht alla presa di possesso sabauda, in “Rivista storica italiana”, 1992, fasc. I, pp. 5–89
  • AAVV. (a cura di F. Manconi), La società sarda in età spagnola, Cussìgiu Regionale de Sardigna, 2 voll., Casteddu 1992-93
  • CASULA, F.C., Storia di Sardegna, C. Delfino-ETS, Tàtari-Pisa 1994
  • TURCHI, D., Lo sciamanesimo in Sardegna, Newton-Compton, Roma 2001
  • BRIGAGLIA, M. - MASTINO, A. - ORTU, G.G., Storia della Sardegna. 1.Dalle origini al Settecento, Laterza, Roma-Bari 2002
  • SEDDA, F., La vera storia della bandiera dei sardi, Condaghes, Casteddu 2007
  • PORCU, Giancarlo, Régula castigliana. Poesia sarda e metrica spagnola dal '500 al '700, Il Maestrale, Nùgoro 2008
  • MANCONI, F., La Sardegna al tempo degli Asburgo. Secoli XVI-XVII, Il Maestrale, Nùgoro 2010
  • MANCONI F., Castigo de Diós: la grande peste barocca nella Sardegna di Filippo IV , Donzelli Editore, Roma 1994