Istòria de Sardigna sennorile e comunale

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

S'istòria de Sardigna sennorile e comunale si referit a cussu perìodu de s'istòria de Sardigna chi at tentu incumentzu in sa segunda metade de su de 13 sèculos cando, a sighidu de sa ruta de sos giuigados de Càlaris (1258), Torres (1259) e Gaddura (1288), in is ex-territòrios giuigales suta de s'influèntzia pisana e genovesa, si fiat aberta una fase istòrica noa caraterizada dae unu assètiu polìticu-amministrativu sennorile e comunale nou ispiradu a is modas in vigore in s'Itàlia tzentru-setentrionale. Custa fase istòrica si fiat portada a in antis fintzas sa cumpleta conchista aragonesa de s'ìsula e a sa cunsighida unificatzione de su regnu de Sardigna. Is àteros ex-territòrios giuigales rùidos suta de s'influèntzia de su giuigadu de Arbaree aiant mantentu intames istitutziones simigiantes a is de is istados pretzedentes, in custu casu puru fintzas a sa conchista aragonesa.

Sardigna sennorile[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Is Dòrias[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Istemma de sos Dòrias

Is Dòrias, chi bantaiant carchi ligàmine de erèntzia cun sos giùighes de Torres, a pustis de s'iscontzu de su giuigadu turresu si fiant partzidos, impare a su giuigadu de Arbaree, manna parte de is curadorias suas. Aiant otentu s'Anglona, sa Nurra, Nuluaro, Nurcara, Caputabbas, Meilogu-Oppia e Nughedu[1].

Sas biddas prus importantes in possessu issoro, comente Casteddugenovesu, fiant dotadas de Istatutos o Breves. Custas biddas fiant ghiadas dae podestades cun sa curte issoro, chi rapresentaiant su sennore locale[1].

Su territòriu fiat amparadu dae unu sistema de afòrtios efitzentes costituidu dae una retza de casteddos e roca afortigadas comente S'Alighera[1].

Is avolotos antiaragonesos de is Dòrias[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su 1323 is Dòrias fiant fatos vassallos de su re de Aragona Giagu II, a pustis de àere firmadu un'atu cun s'infante Alfonsu, chi aparitzaiat sa conchista de is territòrios pisanos de Sardigna pro dare vida a su regnu de Sardigna e Còrsica, infeudadu a sos aragonesos de Paba Bonifàtziu VIII in su 1297[1].

Nointames isceti un'annu prus tardos, Branca, Bernabò e Vinciguerra Dòria aiant iscontzadu s'acòrdiu e aiant intentadu de ocupare sa tzitade de Tàtari ma aiant fallidu in s'intentu issoro[1]. Chimbe annos a pustis, in su 1329, si fiant rebellados torra, paris a is tataresos, contra de su guvernu aragonesu e fiant derrotados fintzas in custa ocasione de is ibèricos e de is arbaresos[1].

Casteddu Dòria de Tzaramonte

In su 1347 is Dòrias sardos riunidos aiant acaradu s'esèrtzitu regnìculu in localidade Àidu de Turdu (intre Giave e Bonolva) e dd'aiant derrotadu; nointames a càusa de sa pesta niedda sa gherra si fiat parada e sa vitòria fiat abarrada duncas unu casu isuladu[1]. A coa, in su 1353, is Dòrias si fiant alleadu cun su giuigadu de Arbaree, intradu issu e totu in gherra contra de sos aragonesos[1].

In su 1376 Brancalione Dòria si fiat cojuadu cun Elionora de Arbaree, uniende is possedimentos suos cun is arbaresos[1]. A pustis de vàrias batallas fiat resissidu a conchistare manna parte de Sardigna, lassende a sos aragonesos petzi sa tzitade de Casteddu de Castru e S'Alighera. A sa morte sua in su 1409, su poderiu de is Dòrias sardos si fiat fatu progressivamente semper prus dìbile a avantàgiu de is aragonesos chi aiant torradu a conchistare manna parte de is territòrios pèrdidos.

S'ùrtimu de is Dòrias sardos fiat Nicolau Dòria, fìgiu de Brancalione, chi aiat sighidu sa gherra contra de is aragonesos ma fiat derrotadu e ochidu in su 1448 a pustis de chi aiat chircadu aprigu in Casteddugenovesu, torrada luegus a numinare Castedduaragonesu[1].

Is Malaspinas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Istemma de sa famìlia Malaspina
Casteddu de Serrabadde, de is Malaspinas, in Bosa

Is marchesos de Mulazzo, de s'antigu ereu de sos Malaspinas, de iscratza de Alberto Malaspina, Sennore de Bosa Noa, a primìtziu de dughentos fiant propietàrios partzellares in su giuigadu de Torres de sa curadoria de Pianarza cun Bosa, de sa de Montes cun Òsile puru de parte de is curadorias de Costabadde, Coros e Figulina[2].

Aiant bèndidu in su 1308 parte de is propiedade issoro (sa Pianarza, Bosa e Costabadde) a sos giùighes de Arbaree e in su 1309 si fiant fatos vassallos de is Aragonesos (atu chi fiat istadu a fatu retificadu in su 1323, cando s'infante Alfonsu giat assitiende Vidda de Crèsia)[2].

In su 1343, a sa morte chene fìgios de Giuanne Malaspina de Biddafranca, totus sos possedimentos sardos de is Malaspinas fiant passados pro testamentu a Pedru IV de Aragona, chi ddos aoat annàghidos a su regnu de Sardigna[2].

Is Della Gherardesca[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Istemma de sa famìlia Della Gherardesca.
« Bois chi res seis in Sardigna e in Pisa tzitadinos »
(Giosuè Carducci, Disamistade de Comunu)


Ugolinu e Gherardu Della Gherardesca, contes de Donoràticu, a pustis de sa fine de su giuigadu de Càlaris in su 1258 aiant otentu, pro mèritos militares, su de tres unu de su territòriu giuigale chi currispondiat a is curadorias sud-otzidentales de su Cixerri, Sulcis, Dèximu e Nora. Custu "de tres unu" fiat istadu a pustis fratzionadu in su 1282 in duos "de ses unu", su Cixerri fiat andadu a Ugolinu Della Gherardesca mentras is curadorias chi abarraiant fiant passadas in sas manos de sos erederis de Gherardu Della Gherardesca[3], giustitziadu in Nàpoli in su 1268. Prus pretzisamente a su brancu de ugolinu fiant andados is territòrios de su Cixerri in su norte de su riu omònimu prus Teulada, Nuxis, Gibba, Pula e unos àteros possedimentos mentras a su brancu de Gherardu su Sulcis, de su riu Cixerri a su riu Palmas, Santu Pedru, Dèximu Mannu, Solanas e sa zona de s'atuale Crabonaxa[4].

In su Cixerri, ricu de minas de prumu e prata, su conte Ugolinu aiat promòvidu sa nàschida de una tzitade noa chi diat assùmere nùmene de Bidda de Crèsia, s'atuale Igrèsias[5]. A pustis de sa morte de su conte Ugolinu acontèssida in su martzu de su 1289 in sa turre de sa Muda de Pisa, in ue fiat istadu impresonadu s'istiu de su 1288 pro neghe de s'acusa de seditzione e arta traitoria, is possedimentos sardos suos de su Cixerri fiant istados eredados dae su fìgiu Guelfu Della Gherardesca chi, iscampadu a s'autoridade de Pisa in su 1288, si fiat istabilidu in Bidda de Crèsia[5].

Is torneses fatos coniare de Guelfu in sa zeca de Bidda de Crèsia

Guelfu aiat condùidu a primu una polìtica de disamistade cara a su podere tzentrale de sa [Repùblica de Pisa|repùblica]] e aiat coniadu in zeca noa de Bidda de Crèsia una moneda pròpia in prata in ue s'agataiat s'iscriidura[5]: Guelfu e Lotu contes de Donoràticu e de sa de tres partes de su regnu de Càlaris A segus aiat intentadu de si fàghere mere cun sa fortza de su "de ses unu", curadorias de su Sulcis, Nora e Dèximu, chi a pustis de sa partzidura de su 1282 fiat passadu a Gherardu Della Gherardesca, ocupende su casteddu de Gioiosaguàrdia, a curtzu de Biddamatraxa. Sa resposta de Pisa non fi fiat fata abetare e in su 1295 sas tropas de sa repùblica ghiadas dae su tziu aversàriu Ranieri Della Gherardesca e de Lupu Villani e afortiadas de sas fortzas de Marianu II de Arbaree aiant afracadu Bidda de Crèsia e dd'aiant conchistada[3].

Guelfu fiat feridu dae una verga sardesca in in intorinos de Domunoas e aiat intentadu tando de si fuire cara a Tàtari ma fiat mortu a càusa de un' infetzione in s'ispidale de Santu Lenardu de Seis Funtes postu in su territòriu de su giuigadu de Arbaree. Bidda de Crèsia fiat amministrada pro unu tempus curtzu de is arbaresos pro passare a fatu suta de su cuntrollu firmu de sa comuna de Pisa intre su 1301 e su 1302[5].

Is àteras curadorias in manu a is Della Gherardesca de cosa de Gehrardu fiant abarradas in possessu issoro fintzas a su 1355 cando a sa morte de s'ùrtimu erederi Gherardu su Giòvanu is territòrios fiant cunfiscados dae is aragonesos e atacados a su regnu de Sardigna.[6]

Sardigna comunale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Casteddu de Castru[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Castel de Castru fiat fraigada dae is mercantes pisanos in su 1216-17 in su montigru a estu de Santa Igia, capitale de su giuigadu de Càlaris, tzèdidu cun sa fortza de Beneita de Casteddu a Lambertu Visconti de Eldizio, giùighe de Gaddura. In su 1258 issa, a sighidu de s'iscagiamentu de Santa Igia, fiat fatu su primu possedimentu de sa Comuna de Pisa in Sardigna. In sa segunda metade de su de 13 sèculos Casteddu de Castru contaiat unos 12.000 bividores, e fiat costituida dae is chi sunt oe is bighinados istòricos pro primore de Casteddu, est a nàrrere su Casteddu, sa Marina cun suo porridu, su burgu de Stampaxi e su burgu de Viddanoa. Mentras in Casteddu e in sa Marina biviant massimamente pisanos, Stampaxi e Biddanoa fiant istadas pobuladas dae sos pròfugos de Santa Igia e de sos sardos aproliados de su restu de su distretu de su Càlaris chi cumprendiat, franca Casteddu de Castru, sas Biddas de Cuartu, Ceraxus, Sestu e Assémini[7].

Sa tzitade contrasemper de is comunas de s'època non fiat guvernada dae unu podestade ma de duos "castellanos" nominados de annu in annu de sa comuna de Pisa, agiudados de una sorte de parlamentu populare naradu "Cussìgiu de sos mannos". Sa lege fiat regulamentada dae su "Breve de Castel de Castru", unu còdighe amministrativu-legislativu e de su "Breve de su Portu Cagliaritano" emanadu su 15 martzu 1318, chi regulamentaiat is atributziones cumertziales[7].

Fia conchistada dae sos catalanu-aragonesos in su mese de làmpadas de su 1326.

Tàtari[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa proclamatzione de sa Repùblica tataresa (Su Cussìgiu de sa Repùblica tataresa), de Giuseppe Sciuti, 1880 tzirca. Palatzu de sa Provìntzia, Pratza de Itàlia, Tàtari.

Galu non s'ischit cun tzertesa in cale annu Tàtari, tzitade a su tempus de unos 15.000 bividores[8] e fortzis sa prus manna de s'ìsula, si fiat fata autònoma e lìberu comunu medievale. Cun probabilidade custu fiat acontèssidu giuridicamente a pustis de sa morte de s'ùrtimu giùighe turritanu Èntziu de Sardigna in su 1272, ma giai de annos su guvernu de sa zona fiat istadu afidadu a Mighele Zanche.

Sa tzitade, chi si fiat dada unu istatutu de cosa sua in su 1283, fiat amministrada a comintzu de podestades pisanos ma a pustis de sa batalla de sa Melòria fiant istados remprasados dae podestades genovesos.

Dae su martzu de su 1294 sa comuna de Tàtari difatis, pro mèdiu de unu tratadu, fiat fatu comunu cunfederadu (pazionato) de sa repùblica de Gènova[8]. Is podestades imbiados dae sa tzitade lìgure si depiant impinnare a respetare s'istatutu, abarraiant in càrriga pro unu tempus dislindadu, probabilmente un'annu pro evitare fenòmenos de corrutzione, e evitaiant, essende foras de is potentados tzitadinos, su s'instaurare de brigas pro su controllu de su pòdere a banda de is fatziones locales.

Sa Comuna de Tàtari aiat acabadu de esìstere comente si fiat alliada in su 1323 cun sos catalanu-aragonesos, costituende paris cun unos àteros territòrios su primu nùcleu de su regnu de Sardigna.

Is acòrdios cun Giagu II de Aragona prebidiant su deretu de mantènnere sos istatutos de cosa sua, mancari custos fiant mudados in s'estensione de is privilègios bartzelloneses. Annotamala s'arribu de sas milìtzias aragonesas, s'istitutzione de sa figura de su vicàriu chi aiat limitadu sa giurisditzione, chi fiat pagadu de sa Corona e numenadu a tempus indeterminadu, aiat batidu a unu càmbiu generale de su deretu locale a lùcuru de cussu istràngiu.

Nointames Tàtari fiat fata gai cabulogu de s'intreu cabu in subra de s'ìsula, essende sede de su Guvernadore. In su 1331 Tàtari at otentu su tìtulu de Tzitade Règia. S'alliàntzia non fiat durada, tantis est chi is tataresos si fiant rebellados fatu·fatu, is aragonesos aiant fraigadu su casteddu de Tàtari pro s'amparare de is matessis bividores e sa tzitade in su 1410-20 fiat fata ùrtima capitale de su giuigadu de Arbaree.

Bidda de Crèsia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Cun sa fine de is Della Gherardesca de Ugolinu in su Cixerri, Bidda de Crèsia fiat passada, a pustis de una parèntesi arbaresa curtza, a sa comuna de Pisa in su 1302. S'amministratzione de sa tzitade fiat regulamentada dae unu "Breve", su Breve de Bidda de Crèsia de chi est abarrada una còpia de su 1327 (època aragonesa). Bidda de Crèsia, chi contaiat a s'època unos 7.000 bividores, fiat populada in majoria dae sardos e pisanos ma fiant presentes fintzas unos àteros immigrados, aproliados fintzas de àrea germànica.[9] Importante tzentru mineràriu, fiat dotada de una zeca chi at a subrabìvere fintzas durante sa dominatzione ibèrica.

Sardigna pisana[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Achiridas territoriales[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Achiridas territoriales de Pisa in Sardigna intre su 1258 e su 1302

In su 1288 sa repùblica de Pisa, chi giai possediat in s'ìsula sa roca de Casteddu de Castru, aiat printzipiadu una polìtica de ispaniadura de is dòminos suos ultramarinos pro mèdiu de s'annessione de su giuigadu de Gaddura e sa cunsighente bogada de s'ùrtimu giùighe Ninu Visconti (chi de su restu fiat pisanu)[10]. Su territòriu nou fiat guvernadu dae unu vicàriu e reguladu dae unu Breve; in ie diant cumintzare a s'isvilupare comunas de tipu italianu cun Breves de cosa issoro e autonomias e guvernados dae podestades, est su casu de Orosei e de Terranoa [11]. Una documenta de importu in s'amministratzione pisana de custos territòrios est su Liber fondachi chi registrat is intradas fiscales de sa curadoria de Galtellì[12].

A sa morte de Marianu II de Arbaree in su 1297, Pisa aiat otentu annotamala, pro mèdiu eredade de su giùighe arbaresu mortu, su de tres unu de s'ex-giuigadu de Càlaris chi a pustis de s'ispartzidura de su 1258 fiat passadu a is Arbarees[13]. Sa repùblica fiat tando intrada in possessu de sas curadorias de Gipi, Nuràminis, Trexenta, Marmidda de giosso, Dolia, Siurgus, Gerrei, e Barbàgia de Seùlo, chi currispondent a manna parte de sa Sardigna tzentru-sud-orientale. Gasi comente in is territòrios de s'ex-giuigadu de Gaddura, s'amministratzione fiat fidada a unu vicàriu e a unu Breve[13].

Comente a giai naradu intre su 1301 e su 1302 Pisa fiat bènnida in possessu fintzas de Bidda de Crèsia e de ex-curadoria de su Cixerri intrea, in pretzedèntzia de propiedade de is Della Gherardesca ugoliniani.

Aquilino, sul dritto si legge: FACTA IN VILLA ECLESIE P(ER) COM(UN)I PISANO, sul rovescio: FEDERIC(U)S IN(PER)ATOR[13].

Sa moneda in tzirculatzione fiat su grosseto, naradu fintzas aquilino, chi fiat coniadu in sa zeca de Bidda de Crèsia[14].

Fine de sa Sardigna pisana[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A s'arvèschida de su de 14 sèculos Pisa cuntrollaiat duncas manna parte de sa Sardigna meridionale e tzentru-nord-orientale, balangende de issa una metade de sas rendas annuales suas (unos 90.000 florinos de oro). Su domìniu in custos territòrios fiat duradu però petzi pro pagos de deghe de annos; in su làmpadas de su 1323 una armada catalanu-aragonesa manna fiat isbarcada in s'ìsula pro realizare territorialmente su regnu de Sardigna, custringhende, a pustis de una campagna militare, sa repùblica de Pisa a lassare pro semper sa Sardigna (1326)[15].

Galleria de imàgines[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. 1.0 1.1 1.2 1.3 1.4 1.5 1.6 1.7 1.8 1.9 [[#CITEREFCasula|Francesco Cesare Casula]], p.280-282-283-284-285-286.
  2. 2.0 2.1 2.2 Francesco Cesare Casula, p.287-289.
  3. 3.0 3.1 Francesco Cesare Casula, p.291.
  4. Sandro Petrucci, p.155-161.
  5. 5.0 5.1 5.2 5.3 Francesco Cesare Casula, p.293-294.
  6. Francesco Cesare Casula, p.292.
  7. 7.0 7.1 Francesco Cesare Casula, p.294-296-297.
  8. 8.0 8.1 Francesco Cesare Casula, p.277-278-279.
  9. "De annoditare ca "guelcu" o "guercu", a inditare nointames su comporadore e fundidore de sa vena atzapada in su territòriu s'agatat, paris cun medas àteras paràulas de segura o presumida orìgine germànica in su Breve de Bidda de Crèsia, in Sardigna, tzitade chi depet s'orìgine sua a is ricas venas de prumu arghentìferu e chi at tentu intre is traballadores suos fintzas tedescos, comente maistros e sotzios." Fentomu dae "MEDIO EVO ITALIANO" Volpe Gioacchino - Sansoni 1961
  10. Francesco Cesare Casula, p.297.
  11. Francesco Cesare Casula, p.297-298.
  12. G. Meloni - 2001, La Gallura in epoca medievale: 2. L'economia della Gallura medievale
  13. 13.0 13.1 13.2 Francesco Cesare Casula, p.299-300.
  14. Francesco Cesare Casula, p.298.
  15. Francesco Cesare Casula, p.303-304.

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • Francesco Cesare Casula, La Storia di Sardegna, Tàtari, Carlo Delfino Editore, 1994.
  • Sandro Petrucci, Re in Sardegna, a Pisa cittadini: ricerche sui "domini Sardinee" pisani, Cappelli editore, 1988.
  • Alessandro Soddu, I Malaspina e la Sardegna: documenti e testi dei secoli XII-XIV, 2005.
  • Marco Tangheroni, La città dell'argento: Iglesias dalle origini alla fine del Medioevo., Nàpoli, Liguori Editore, 1985.
  • Corrado Zedda, L'ultima illusione mediterranea: il comune di Pisa, il regno di Gallura e la Sardegna nell'età di Dante, Casteddu, AM&D, 2006
  • Gian Giacomo Ortu, La Sardegna dei Giudici, Il Maestrale, Nùgoro 2005.

Artìculos ligados[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]