Istòria de Sardigna cuntemporànea

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu


Bandera de Sardigna
Istòria de Sardigna

S'istòria de Sardigna cuntemporànea podet èssere fata cumintzare, de su puntu de bista istitutzionale e polìticu, de sa fusione perfetta de su 1847 intre totu is territòrios de su Regnu de Sardigna. Fiat tando ca s'ìsula, abbandonende s'autonomia e sas ùrtimas istigas istatuales achiridas in perìodu ibèricu (càrriga visurreale, parlamentu de sos Istamentos, suprema curtes de sa Reale Udièntzia), si fiat fata parte cumprida de un'entidade istatale unitària prus ampra, cumposta dae s'imparis de is possedimentos sabàudos, apompiada[ a pustis de un'annu dae s'Istatutu Albertinu.[1] S'integratzione geogràfica e giurìdica at a èssere a fatu ammanniada a sa Itàlia in su Risorgimentu cun s'unimentu chi at a batire a sa proclamatzione de su Regnu de Itàlia de su 1861. Tale denumènatzione at a remplasare cudda fintzas a tando in impreu de Regnu de Sardigna, chi aiat descritu s'ìsula dae sa fundatzione de su Regnu a banda de is cadalanu-aragonesos a in antis.

Premissas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Is primos passos cara a sa chi diat èssere istada sa cunditzione istruturale de sa Sardigna cuntemporànea si podent atzapare giai in sos annos de sa Restauratzione (su perìodu a fatu de sa concluida de su Cungressu de Vienna), cando sos assètios geo-polìticos imbrotados dae sa derrota de sa Frantza napoleònica ant a cunsentire a sa classe dominadora de su Regnu sardu de aviare un'istasone de reformas legislativas chi punnaiant a sa modernizatzione de s'Istadu.

Reformas legislativas e econòmicas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Magnifying glass icon mgx2.svgSu matessi argumentu a sa minuda: Editto delle Chiudende e Su Connotu.

Is reformas fiant istadas inchingiadas in su 1820 cun su famadu Editu de is Cungiaduras (chie si siat podiat serrare unu cantu de terra no agrabiadu de deretos propietàrios – est a nàrrere sa prus parte de is terras agrìculas e pastorales de s'ìsula – si nde faghiat in manera automàtica propietàriu), aiat sighidu in su 1827 cun s'adotzione de su còdighe tzivile nou de Carlo Felice (chi remplasaiat a sa Carta de Logu), tando cun s'abolitzione de su feudalèsimu (a s'acabu de is deghe de annos a fatu). Nointames, in s'imparis, tales reformas àteru non faghiant chi non iscumbullare is assètios produtivos e sotziales, chentza de tènnere in contu is bisòngios cotidianos de sa populatzione e chentza de criare is cunditziones (econòmicas, finantziàrias e polìticas) pro chi tale modernizatzione èsseret a beru profetosa. Unu nùmeru bundante de famìlias aiant pèrdidu is fontes de sustentamentu de cosa issoro, favoressende sos arrichimentos subitanos e sa criatzione de una renda parassitària de is chi fiant resissidos, cun gastu modestu, a si fàghere propietàrios de terras de istèrridas ismesuradas. Su regìmene de sutzessione (is règulas chi presidiant a sa trasmissione de sas eredades), seghende a pitzuleddos tales propiedades, generaiat a pustis ulteriores perricas e impediat de pònnere a frutu is terras in fines achiridas in propiedade prena.[2] In paris tempus, medas risursas de s'ìsula (linnàmene, ortigu, pedde, sale, produtos agroalimentares, produtos de su sutaterra) e diversos cumpartos produtivos, fiant apaltados a impresas de foras, chi trasformaiant is matèrias primas e cummertzializaiant su produtu finidu, achirende totu su balore agiuntu. Custu fiat fatu possìbile dae s'usu che a maniòbera de su nùmeru mannu de espulsados dae su mundu agru-pastorale a segus de sa serrada de is terras. In custu cuntestu pigant inghitzu formas de imprendidoria locale noas, massimamente in is tzitades printzipales (Tàtari e Casteddu), non petzi comente a induidu de is fainas agrìculas e zootècnicas, ma fintzas de s'indùstria de sa bogadura[3]

Intelletuales de s'Otighentos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Giorgio Asproni

In sa prima metade de su su de 19 sèculos bessit a pìgiu in Sardigna una classe intelletuale chi, pro mèdiu de sa carriera burocràtica e acadèmica, est veiculada e cooptada in is rangos de sa classe ghiadora de s'Istadu. Si trata de unu tzetu assortidu ma ideologicamente omogèneu. Fidelidade a sa domo Savoja e disìgiu de rescatu pro sa terra de orìgine si cumponent de manera contradditòria, ma chentza aparentes cuntierras, in personalidades cales Giuseppe Manno, mannu funtzionàriu de istadu e imparis esìmiu istòricu, su primu istòricu sardu modernu. O puru Vittorio Angius, co-isterridore de su Ditzionàriu geogràficu, istòricu, istadìsticu, cumertziale de sos Istados de S.M. su Re de Sardigna de Goffredo Casalis. De tzitare, semper in su mundu de sos istùdios, Giovanni Siotto Pintor, magistradu e òmine polìticu ma fintzas erudidu e literadu, e su canònicu Giovanni Spano, istòricu, linguista e archeòlogu; isse aiat printzipiadu is primos iscavos archeològicos e, puru adotende metodologias oe cunsideradas discutìbiles cales sa grafia latinegiante[4], aiat postu in s'intelletualidade sa chistione de sa limba sarda, dedichende a issa duas òperas, sa Ortografia Sarda Nazionale ossia Grammatica della lingua logudoresa paragonata all'italiana e su Vocabulario Sardo-Italiano e Italiano-Sardo.[5] In su 1847, cun s'Unione Perfeta decretada dae re Carlo Alberto (est a nàrrere s'isterridura a sa Sardigna de s'ordinamentu giurìdicu e de sas istitutziones de sos àteros territòrios de sa corona), sa fratzione intelletuale-liberale de sa burghesia sarda aiat crètidu de tènnere definitivamente is ghennas abertas pro una parificatzione fintzas econòmica e sotziale cun sa terramanna. Sa delusione pro is cunsighèntzias de custu seberu at a batire in curtzu a sa prima istasone autonomista: sa recherta de su reconnoschimentu de unu istatus ispetziale pro sa Sardigna in s'àmbitu de s'Istadu nou chi andaiat naschende. Protagonistas polìticos de su primu autonomismu sardu fiant istados Giovanni Battista Tuveri e Giorgio Asproni.

Durante su Risorgimentu fintzas in Sardigna sa populatzione fiat ancarada a ischemas e a balores largamente pre-modernos, a tesu geograficamente dae su Istadu nou fintzas pro bia de is diversidades linguìsticas, non prus pro s'analfabetismu de massa peus de su Regnu de Itàlia intreu[6], e aiat dèpidu subrabìvere in cunditziones de precària sussistèntzia. In su 1863 sa Cumpangia Reale de is Ferrovias Sardas aiat otentu sa cuntzessione cun sa cale aiat istipuladu unu cumbènnidu pro sa realizatzione de 400 km de ferrovia in s'ìsula, in su 1896 fiant istados realizados 414 km de caminos ferrados.

Relativamente a cussos annos cheret ammentadu su famadu fatu de sas Cartas de Arbaree, assortimentu de documentas de edade medievale, postos in tzìrculu partende dae su 1846 dae Pietro Martini (esponente de sa chirca erùdida de su perìodu) e artziadu in pagu tempus a casu acadèmicu internatzionale. A pustis de tres deghes de annos de dibatos, e a pustis de chi medas documentas fiant istadas publicadas e impreadas che a base de cursos acadèmicos, de monografias, de costrutziones istòricas torra, sa sentèntzia de s'Acadèmia de Berlinu (presidida dae su grandu istòricu Theodor Mommsen) nd'at decretadu definitivamente sa frassidade.

Economia e crisis sotziales intre Oto- e Noighentos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A pustis de sas ùrtimas crisis, dèpidas a s'abolitzione de ulteriores diritos tzìvicos (in piessignu de sos “ademprivos”, cun cunsighentes rebellias populares, annos sessanta de s'Otighentos), in sos imbenientes annos otanta, fiat crèschida sa dimanda èstera de carchi produtu sardu e impare cun una congiuntura econòmica favorèvole aiant batidu s'ìsula a unu primu progressu econòmicu, cun sa prospetiva de recaidas sotziales favoràbiles (prima sa mèngua de su banditismo). In su fùrriu de pagos annos, però, a una crisi repentina de su crèditu sardu (chi aiat fèrridu impresas e famìlias), si fiat agiuntu in su 1887 s'annullamentu de is tratados cumertziales cun sa Frantza (guvernu Crispi), serrende unu de is mercados printzipales de s'import-export de Sardigna. Is cunsighèntzias ant a èssere una crisi grae de su setore agro-alimentare, crisi econòmica, tensiones sotziales e su su comintzu de unu primu fenòmenu de su emigratzione.

Una àtera borta fiat su mundu agro-pastorale a nde pagare is cunsighèntzias prus graes. Una truma de giorronaderis, pastores e addetos a is setores de s'induidu fiat torrada a ghetare in su disimpreu o puru a traballare in is minas o a s'emigratzione. Sa dimanda de traballu chi fiat creschende faghiat derrocare is salàrios e torraiat is cunditziones de traballu precàrias. In sos annos otanta e noranta bi fiat istada una incanida de su fenòmenu de su bandidismu, chi fiat istadu cuntrastadu cun mèdios improvisados e comente si siat petzi dae tipu repressivu. Sa situatzione grae de s'ìsula aiat induidu su guvernos Crispi in su 1894 a commissionare a su deputadu Francesco Pais-Serrat un'iscumbata subra sa situatzione. Duos annos a pustis, sa relatzione conclusiva at a inditare non solu e non tantis in sa chistione de s'òrdine pùblicu, ma mescamente in sas iscàssias infrastruturales e in is responsabilidades graes de sa polìtica (ancarada a pràticas clientelares de pòdere personale e familisticu) sa raighina de is problemas sardos.[7] Giai s'annu a sighire (1897), però, a cunfirma de su cuntzetu imperante, fiat publicadu cun mannu istripitu su sàgiu “antropològicu” de iscola lombrosiana La delinquenza in Sardegna, de Alfredo Niceforo. Si trataiat de un'istùdiu fisiognòmicu e pseudo-istòricu dae su cale bessiat a pìgiu sa trassa connnàschida deviante de sa natura de is sardos, susetotus de is de sas zonas internas. Non si depiat chircare sa resone de su fenòmenu de su banditismu e de su degradu sotziale de sa Sardigna in càusas materiales, econòmicas o polìticas, ma in sa cunformatzione crànica de is sardos, de cuddos cussorgiados in Gaddura e in is zonas de s'internu in piessignu: gai afirmaiat in unu passu, a pustis aporridu in unu de is murales nodidos de Orgòsolo:[8] "[...] intre de is vàrios tipos cràniu de sa zona criminale, totus chi partenent a is pòpulos prus arestes e primitivos, un'est in piessignu difùndidu in sa Sardigna tzentrale: si tratat de su "parallelepipedoides variabilis sardiniensis"".[9] Nde fiant sighidas unas cantas polèmicas, ma mescamente una atzetatzione generale de custa sentèntzia chi aiat cumbintu sa matessi Gràtzia Deledda, tando in lestra artziada in i[s tzìrculos literàrios italianos.

Duos annos a pustis, in su 1899, a fatu de sa bìsita de sa pariga reale sabàuda in s'ìsula (in ocasione de su tzentenàriu de sa fuid in Sardigna de is Savojas, cunsighente a is conchistas napoleònicas), a primìtzios de s'istiu fiat allistradu unu imbiu militare mannu cun s'obietivu de torrare pònnere s'òrdine pùblicu, operatzione a chi aiant pigadu parte is torrados dae is gherras in Àfrica. Biddas intreas fiant ocupadas, is campagnas cuntrolladas a tapetu, is benes recuisidos. Cando no abarraiat àtera risursa, si fiat imbàtidos a su firmu de is familiares de is bandidos (chentza de escluere fèminas, betzos e pipios). Millis de persones fiant arrestadas, impresonaduras arbitràrias, cunfessiones istratzadas cun sa fortza e una sèrie de protzessos de massa chi a sa fine aiant batidu a pagas cundennas medas e a su totale fallimentu de su pranu.[10] S'operatzione aiat fatu iscàndalu subra s'opinione pùblica sarda, informada e interessada dae is giornales, subra cales bona parte de su tzetu intelletuale ghetaiat ideas e cummentos.

Protestas de massa e reprimidura[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Magnifying glass icon mgx2.svgSu matessi argumentu a sa minuda: Mortoxu de Bugerru.

In su 1904 in Bugerru, tzentru mineràriu mannu in sa costa sud-otzidentale, protestende pro is cunditziones disumanas de traballu is mineris si fiant refudados de traballare e aiant presentadu is rechertas issoro a sa sotziedade frantzesa (chi gestiat is minas), pro totu resposta custos aiant tzerriadu s'esèrtzitu chi aiat fatu fogu subra is operajos bochende·nde tres e ferende·nde medas. Cussa domìniga 4 de cabudanni 1904 at a èssere ammentada comente a sa data de su mortòrgiu de Bugerru pro su cale at a èssere fatu su primu isciòperu generale in Itàlia.[11]

Isceti duos annos a pustis (1906), su caru-prètzios e cunditzionas de vida precàrias pro manna parte de is traballadores diant a batire a sos avolotos tzitadinos de Casteddu e de intòrrios, e a fatu de manna parte de s'ìsula. Fintzas in custu casu sa resposta fiat istadu de tipu in massimaente de reprimida, cun millis de militares impinnados. Fiant bessidos a foras cun fortza sentimentos de tipu autonomista e indipendentista, cun sa minetza, aboghinada a manna boghe dae is trumas agrustiadas, de torrare a nde bogare a mare “sos continentales”[12]. Is fortunas polìticas de su giolitianu F. Cocco-Ortu, puntu de riferimentu de sa polìtica isulana, arribadu fintzas a sa càrriga ministeriale, no ant a tènnere efetu positivu perunu in is cunditziones generales de sa Sardigna. Is sentimentos identitàrios e sa crisi de rapresentàntzia ant a èssere is càusas de sa resessida chi, de cue a pagos annos, at a dare sutzessu a su movimentu de is torrados dae sa gherra.

Vida culturale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Gràtzia Deledda

Custa est fintzas s'època de s'afirmadura foras de is làcanas de s'ìsula de Gràtzia Deledda, ma fintzas, in mesura minore, de unos àteros artistas comente su poeta Sebastiano Satta, s'iscritore Enrico Costa, s'iscultore Francesco Ciusa, isceti pro nde tzitare unos. Giornales, teatru, universidade ànimant sa vida de is tzitades (Casteddu e Tàtari in primis). Ma tenent una portada meda minore in is populatziones rurales e de s'internu. Difatis, in manera parallela a s'achirimentu de mèdios espressivos noos permanentaiant fortes is traditziones culturales populares. In su cursu de s'Otighentos, prusaprestu, sa poesia sarda aiat bìvidu un'istagione de manna afirmadura cun is vàrios Luca Cubeddu, Melchiorre Murenu e a pustis Peppino Mereu (petzi pro nde tzitare unos cantos). Cara a sa fine de su sèculu annotamala is garas de improvisatzione poètica, chi in antis s'acumpriant in manera privada, funt istruturadas e tenent logu in is pratzas pùblicas (sa prima fiat acontèssida Othieri), susetotus in ocasione de is festas de bidda. In tempus curtzu si faghent unu fenòmenu de massa, cun unu star-system suo fatu de professionistas de s'improvisatzione e unu pùblicu ampru a beru de istimadores ispertos e esigentes.

Sa mùsica traditzionale bidet s'acostagiare a is launeddas, a su cantu a tenore e a su cantu a chiterra (cantu sardu acumpangiadu dae sa ghitarra) unu nou trastu musicale, su organetu diatònicu, chi suportat o remplasat sa boghe umana e is trastos traditzionales[13] in s'acunmpangiamentu de su ballu.

Sa cultura sarda, tra Oto- e Noighentos, divenit ogetu de istùdios acadèmicos. Sa limba est istudiada francu chi in s'ìsula (Giovanni Spano, Vittorio Angius) mescamente in Germània (Meyer-Lübke e susetotus Max Leopold Wagner chi at a dare unu contributu essentziale, produende sos istùdios prus significativos; in Itàlia, de tzitare Matteo Giulio Bartoli, dotzente de glottologia a Torinu).

S'archeologia, a pustis de su perìodu pionerìsticu aviadu dae Giovanni Spano, a fatu de sa nàschida de is Subraintendèntzias Archeològicas, cumintzat a si fàghere matèria de catalogatzione e de istùdiu e s'intentant is primas atziones de amparu. Abbundante est istadu su contributu de s'archeòlogu Antonio Taramelli chi aiat ghiadu is subraintendèntzias durante prus de tres de deghe de annos e aiat istudiadu e catalogadu chentinas de repertos, istruturas e sitos. Sa mùsica pobulare est ogetu de istùdios iscientìficos, intre sos istudiosos Giulio Fara e s'etnomusicòlogu Andreas Bentzon autore de un'esemplare istùdiu subra is launeddas. S'afirmadura literària e artìstica de medas autores sardos cumintzat a fàghere connòschere in su restu de Itàlia e a su mundu su patrimòniu antropològicu e istòricu de Sardigna.

Prima gherra mundiale e cunsighèntzias[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Emilio Lussu

Cun su tzocare de sa Prima Gherra Mundiale e s'intrada in su cunflitu de s'Itàlia (1915), fiat criada sa Brigada Tàtari, chi s'at a distìnghere in medas operatziones, comente in su Carso o in su Artipranu de Asiago, medas de is cales arremonadas de Emilio Lussu in Un'anno sull'Altipiano (Unu annu in s'Artipranu), e chi at a èssere onorada de duas Medàllias de oro a su balore militare.

A sa fine de sa gherra (santandria 1918), is pèrdidas intre is militares sardos ant a èssere is prus artas intre is contingentes italianos in su fronte (unu 13% de sos arrolados, contra sa mèdia natzionale de su 10%[14]).

Cun s'esperièntzia bèllica de sa Brigada Tàtari, ultres a dare unu contributu de relevu a sa vitòria italiana, is sardos aiant tentu manera de isvilupare un'esperièntzia e una cussèntzia comuna de sese matessi in cantu sardos[15]. Mancari su contributu essentziale issoro fiat istadu ufitzialmente reconnotu, in su 1918, de su matessi presidente de su Cussìgiu Orlando chi aiat faeddadu de unu dèpidu chi sa natzione depiat saldare cun s'ìsula,[16]in cuncretu pro su momentu su dèpidu fiat abarradu insòlvidu. Fatores cales s'inserimentu torra difìtzile de is torrados dae sa gherra e su sentidu de delusione in is cunfrontos de s'Istadu pro sos iscassos investimentos in s'ìsula aiant batidu a sa nàschida de su movimentu de is torrados dae sa gherra, in su Partito dei Combattenti (Partidu de is Cumbatidores) chi at a conchistare cunsensos mannos in sas eletziones polìticas de su 1919 e de su 1921; su matessi annu at a èssere fundadu su Partidu Sardu de Atzione, ghiadu dae Camillo Bellieni e Emilio Lussu.

Fascismu in Sardigna[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Una resposta a sas aspetativas de sa Sardigna, fintzas pro is pèrdidas suas in sa prima gherra mundiale, fiat arrib[ada cun sa "Lege de su milliardu" in su 1924, chi promitiat de gastare in òperas pùblicas cussa tzifra in deghe annos. Annotamala fiat istituidu, cun sede in Casteddu, su Proveditoradu de sas Òberas Pùblicas chi teniat su còmpitu de pranificare su gastu. In realidade in su 1933 fiant istados ispèndidos isceti 430 milliones. Su Fascismu aiat printzipiadu diversas òberas pùblicas mannas, intre cales importantes bonìficas agràrias e idràulicas chi ant a batire a sa nàschida, intre sos àteros, de is biddas de Arborea (tando narada Mussolinia di Sardegna) e Fertìlia. In sa metade de sos annos trinta s'atentzione de su regìmene si fiat furriada cara a is minas, dae su 1935 is fainas estrativas aiant connotu una ispaniadura manna e sa produtzione fiat arribada a livellos rècord. In custu cuntestu in su 1938, pro dare domo a is minadores, fiat fundada sa tzitade de Crabònia. Is medidas econòmicas bòlidas dae su regìmene, sa realizatzione de infrastruturas, s'avaloramentu de s'agricultura e de is minas, ant a costituire una resposta a is rechestas de isvilupu de s'ìsula, cun totu chi s'istruturatzione de s'economia respondet a is bisòngios de s'Istadu tzentrale in piessignu a sa polìtica de sa autarchia. Comente a in su restu de Itàlia, de su cantone culturale su Regìmene at a persighire unu forte natzionalismu linguìsticu, imponende un'impreu istrintu e rigorosu de su italianu a dannu de su sardu e sas àteras limbas locales.

Mancari s'adillida a su Regìmene bi fiat istada, non fiant mancados comente si siat oposidores mannos a Mussolini: francu Emilio Lussu e Antonio Gramsci, bolent ammentados a su nessi Michele Schirru, su giornalista Michele Saba e s'ingegneri Dino Giacobbe, intre is majores esponentes de s'antifascismu isulanu.

Segunda gherra mundiale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa Segunda gherra mundiale aiat bidu sa Sardigna istratègicamente interessada in su cunflitu, susetotus che a base aèrea e navale, e si fiat fata teatru de campagnas graes de bombardamentu a banda de is Alliados subra portos, aeroportos, ferrovias, indùstrias e biddas. Custos ant sighidu a su nessi fintzas a s'istiu de su 1943 e unos cantos sunt ancora regordados, comente su bombardamentu de Casteddu de cuss'annu cando sa tzitade fiat istada iscagiada a su 70%.

A sa data de sa Armistìtziu de Cassibile de su 8 cabudanni 1943, in s'ìsula bi fiant 32.000 òmines de sa 90. Panzer Division e 130 mila militares italianos a su cumandu de su generale Antonio Basso. Sa Sardigna, fiat essida dae su teatru de sa gherra, cun su retiru de is tropas tedescas fintzas a s'imbarcu a manu de Còrsica su 17 cabudanni, in ue ant a afrontare duras cumbatas cun sos frantzesos.[17]

Sa Sardigna gai fiat abarrada parte de su Regnu de su Sud e fiat tando aorrada dae is annos de gherra a sighire e dae gherra tzivile in su tzentru-nord de s'istadu, deghinas de millis de sardos aiant gherradu a defensa de sa Resistèntzia e unos cantos a defensa de sa Repùblica Sotziale Italiana, intre cales personalidades comente Ennio Porrino, Francesco Maria Barracu e Giuseppe Biasi,[18] mentras unos àteros comente Gavino De Lunas fiant istados vìtimas de is bochidòrgios nazi-fascistas.


Segundu pustis-gherra[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa concluida de sa segunda gherra mundiale fiat annuntziada in anteprima dae Ràdiu Sardigna de Bortigale, binti minutos in antis de Ràdio Londra. A su referendum istitutzionale de su 2 làmpadas 1946 is sardos aiant cunfirmadu pro prus de su 60% sa fidelidade a sa monarchia comente su restu de su mesudie, ma a iscrutìniu concluidu s'Itàlia fiat devènnida una repùblica parlamentare.

Primos interventos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su 1946, imparis a s''Artu Commissariadu Italianu pro s'Igiene e sa Sanidade (chi echivaliat a s'atuale Ministèriu de sa Salude), a sa United Nations Relief and Rehabilitation Administration (UNRRA), e a sa Economic Cooperation Administration (ECA), finantziària de su Pranu Marshall, sa Fundatzione Rockefeller aiat partetzipadu a s'eficatze òbera de irradigamentu de sa malària in Sardigna, pro mèdiu de su finantziamentu de su Ente Regionale pro sa Luta Anti-Anofelica in Sardigna (ERLAAS).

Regione a Istatutu Ispetziale[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In paris tempus a sa Costitutzione republicana in su 1948 fiat istadu promulgadu s'Istatutu Ispetziale de Autonomia, su segundu a pustis de sa Sitzìlia e oe istèrridu in totale a chimbe regiones. Su 8 maju 1949 si fiant tentas tando is primas eletziones regionales.

Dae is annos '50 sa NATO e sos USA, cun s'iscomìntzu de sa gherra frida, pro su controllu de s'intrea àrea mediterrànea, aiant elèghidu s'ìsula che pernu de su sistema polìticu-militare de s'alliàntzia nord-atlàntica, e fiat mudada in una manna àrea istratègica de servìtzios bèllicos essentziales.[19] Is tzerachias militares localizadas in s'ìsula sunt pro su momentu atuale paris a su 60% de is tzerachias militares italianas.[20][21].

Emigratzione, su Pranu de Rinàschida e s'industrializatzione[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In sos annos '50 unu de is fenòmenos prus caraterizantes fiat su de s'emigratzione chi fiat arribadu a assumire is connotados de unu èsodu. Pro neghe de sa grave crisi econòmica, in su 1951 fiat istadu istituidu su ETFAS (Ente de Mudadura Fondiària e Agrària de Sardigna) cun su còmpitu de promòvere atziones de programatzione e imbestimentos in su cumpartu agru-pastorale (agricultura e pastoriu. S'ente at prodùidu diversos istùdios e in su 1959-1980, in fines, su guvernu natzionale aiat postu a unu cantone is risursas netzessàrias pro aviare unu Pranu de Rinàschida. In su 1960 su Cussìgiu Regionale aiat istituidu s'Assessoradu a su Pranu de Rinàschida. In su 1962 fiat aprovadu dae su Parlamentu italianu su Pranu de Rinàschida (L. n.588 de su 11 de làmpadas 1962), chi aiat postu in èssere unas medidas legislativas ispetziales pro su finantziamentu de s'industrializatzione de Sardigna gai fiant nàschidos is duos polos petrolchìmicos de Portu Turre e Sarrocu. Su protzessu de industrializzazione at a sighire fintzas sos annos '70, cando at a nàschere su polu de Otzana a fatu de sos inditos de sa Cummissione de cherta parlamentare subra su bandidismu in Sardigna.

S'industrializatzione, bòlida fintzas pro indibilitare[ sas istruturas sotzio-econòmicas agru-pastorales chi si pensaiat alimentarent su fenòmenu de su bandidismu, fallit in s'intentu suo, provochende in paris tempus ulteriore disgregatzione sotziale.[22]

Lege De Marzi-Cipolla[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Unu càmbiu positivu at a èssere determinadu dae s'aprovatzione su 27 ghennàrgiu 1971 de sa gai narada Lege "De Marzi-Cipolla" in is fundos rùsticos, chi at a pònnere fine a is briga pro pàschere e in bona parte a su fenòmenu de su banditismu. In custu perìodu, persistent comente si siat diversos problemas e nde bessint a pìgiu unos àteros, cales is fogos, sa sicàngia (como meda atenuada), is secuestros de persone, isparèssidu petzi in sos annos noranta, e diversos atentados pùblicos giutos dae movimentos relatados a s'istrema manca e a s'indipendentismu radicale[23][24][25].

CU su miràculu econòmicu acontessit una mòvida migratòria interna cara a is costas e is àreas ubranas de Casteddu, Tàtari-S'Alighera-Portu Turre e Terranoa, chi regollint oe manna parte de sa populatzione sarda. Creschet e s'afirmat su setore turìsticu, fintzas a fàghere de s'ìsula una de is destinatziones prus connotas a livellu italianu e internatzionale, in piessignu gràtzias a sa Costa Smeralda. Abarrant annotamala semper bios is fermentos culturales e is traditziones populares, comente a sa nàschida de talentos artìsticos e literàrios e de figuras polìticas a is màssimos livellos, intre cales Antonio Segni, Enrico Berlinguer e Francesco Cossiga.

In custu perìodu si produet una furriadura sotziale, gràtzias a sa majore iscolarizatzione e prima intrada de massa de is giovanos sardos in sas universidades de Tàtari e Casteddu, comente in unas àteras italianas e istràngias. Mancari is livellos de rèditu e de produtu internu brutu peròmine abarrent in suta de sa mèdia natzionale, s'evidèntziat una crèschida neta e s'abbandonu de sos ùrtimos logos intre is regiones italianas: a sa fine de su su de 20 sèculos sa Sardigna s'atestat economicamente a metade intre caminu intre tzentru e sud Itàlia, cun unu rèditu mèdiu peròmine simigiante a su de Abrutzu, pagu inferiore a sa mèdia europea. Unos àteros inditadores nde santzionant sos innegàbiles progressos siat econòmicos, siat sotziales, ma non annullant sas ogetivas dificultades de crèschida e isvilupu orgànicu galu presentes. In sos annos reghentes, is noas tecnologias informàticas, cun esperièntzias comente Video On Line e Tiscali, e su megioru de is trasportos, susetotus cuddos aèreos cun is cumpangias aèreas a bàsciu costu, ant atenuadu sa cunditzione de insularidade e contribuidu a annoare e diversificare s'economia locale.

Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. Testu de s'Istatutu Albertinu
  2. Bie in propòsitu: G. Sotgiu, Storia della Sardegna Sabauda, Roma-Bari, 1984 e M. Le Lannou, Pastori e contadini di Sardegna, Casteddu, 1979
  3. In su cursu de su sèculu, pro esempru, Tàtari s'at a fàghere sa segunda tzitade italiana pro produtzione de su còiru, e s'imprendidore tataresu Giovanni Antonio Sanna, achirende sa mina de Montevecchio (tando sa prus manna mina de s'stadu), s'at a fàghere su de tres òmines prus ricos de su Regnu de Itàlia
  4. [...]Is duas òberas de Spano, ma susetotus sa prima, sunt avitziadas de notàbiles errores de inditu. Bastit fàghere atzinnu a su sèberu de un'ortografia latinegiante: factu (fatu), gratia (gràtzia), homine, nepta (nebode), promptu (prontu) etc. Est craru chi cun custu pretzisu seberu gràficu su puru su benèmeritu canònicu miraiat fintzas a dare lustru a sa limba sarda, ammustrende a is Sardos e a is furisteris sa galu istrinta aderèntzia sua a sa limba mama latina. Però issu non si fiat acatadu ca, gai operende, de una parte sutaponiat a una notàbile e non netzessària forzadura istòrica sa limba sarda, paulende·dda agiomai in sa toga de Tzitzerone e de Tzesare, de s'àtera faghiat prus difìtzile s'aprendimentu e s'impreu de un'iscritura a banda de is Sardu-faeddadores, de is cales craramente isceti pagos a beru connoschiant su latinu e s'iscritura sua. Non faghet a ddu denegare: sa grafia latinegiante seberada dae Spano fiat istada un'errore grae, su cale aiat acabadu cun su fàghere istentare de meda sa nàschida de una grafia propiamente sarda, est a nàrrere de una grafia chi, puru abarrende crara in s'àmbitu de sa traditzione gràfica de su latinu, resurtaret prus adata e prus funtzionale pro un'impreu pràticu e modernu de una noa e diferente limba devènnida comomai adulta e autònoma respetu a sa limba mama. Massimo Pittau, Grammatica del sardo illustre, Nùgoro, pp. 11-12
  5. [...]Mancari is duas òperas de Spano sunt de istraordinàriu importu, in cantu ant abertu in Sardigna sa cuntierra subra su "problema de sa limba sarda", sa chi diat èssere dèpida èssere sa limba unificada e unificadora, chi si diat èssere dèpida impònnere in totu s'ìsula in subra de is particularidades de is sìngulos dialetos e suta-dialetos, sa limba de sa Natzione Sarda, cun sa cale sa Sardigna si cheriat insertare intre de sas àteras Natziones europeas, is chi in s'Otighentos aiant giai agiuntu o fiant pro agiùnghere s'atuatzione polìtica e culturale issoro, cumprèndida sa Natzione Italiana. E pròpiu in sa frassariga de cantu fiat istadu teorizadu e fintzas atuadu in favore de sa Natzione Italiana, chi in s'Otighentos fiat pro batire a tèrmine su protzessu de unificadura linguìstica, artziende su dialetu fiorentinu e toscanu a su rolu de "limba natzionale", narende·ddi "italianu illustre", fintzas in Sardigna s'augurada "limba natzionale sarda" fiat istada denominada "sardu illustre". Massimo Pittau, Grammatica del sardo illustre, Nùgoro, pp. 11-12
  6. G. Sotgiu, Storia della Sardegna dopo l'Unità, Roma-Bari, 1986 e T. De Mauro, Storia linguistica dell'Italia unita', Roma-Bari, 1963
  7. Si biat sa relatzione Condizioni economiche e della sicurezza publica in Sardegna de F. Pais Serrat, aporrida in parte fintzas de G. Fiori in Vita di Antonio Gramsci, Roma-Bari, 1995
  8. Su murale chi aporrit sa tzita, in Orgòsolo (JPG), in 3.bp.blogspot.com.
  9. "La delinquenza in Sardegna", Alfredo Niceforo,n 1897
  10. De custos acontessimentos faghet a lèghere una versione romanzada de unu de is protagonistas, intre de is militares interessados: G. Bechi, Caccia Grossa, Nùgoro, 2000
  11. Bloody Sunday a Buggerru, cento anni fa [ligàmene interrùmpidu], in metaforum.it.
  12. G. Sotgiu, Sardegna dopo l'Unità, cit.; M. Brigaglia, Il sogno dell'autonomia, in Brigaglia, Mastinu, Ortu, Storia della Sardegna.2.Dal Settecento a oggi, Roma-Bari, 2002; G. Fiori, Vita di A. Gramsci, cit.
  13. Ultres a is launeddas, de ammentare: triàngulos, tumbarinos e s'afuente, unu tìpicu pratu de ràmene isterrinadu percossadu cun una crae manna de ferru.
  14. M. Brigaglia, Gli intrepidi Sardi della "Brigata Sassari", in Brigaglia, Mastinu, Ortu, Storia della Sardegna, cit.
  15. M. Clark, La storia politica e sociale (1915-1975), in AA.VV. Storia dei sardi e della Sardegna, Milanu, 1990 vol. IV p. 392
  16. ”S'Itàlia at cuntràidu unu mannu dèpidu de gratitudine cara a sa nòbile ìsula; custu at a dèpere assòlvere e dd'at a assòlvere” dae una decraratzione de V. E. Orlando, cfr. M. Brigaglia e àteros, L'Anti-fascismo in Sardegna, Casteddu, 1986, p. 3
  17. http://www.iconur.it/index.php?option=com_content&view=article&id=15&Itemid=107
  18. Angelo Abis, L'ultima frontiera dell'onore. I sardi a Salò, Tàtari, doraMarkus editora, 2009.
  19. Bases militares in Sardigna Digital Library
  20. Internal colonialism in Western Europe: the case of Sardinia - Katjuscia Mattu
  21. Sardigna, tzerachias militares - Situ ufitziale de sa Regione Sarda a istatutu ispetziale
  22. "...Su de s'afirmare in Sardigna fainas produtivas angenas a s'istrutura de su sistema econòmicu sardu, at cumportadu non petzi sa periferitzizatzione de su sistema econòmicu, cun sa cunsighente dipendèntzia de s'isvilupu suo de tzentros detzisionales angenos e esternos a sa Sardigna, ma fintzas su perìgulu chi s'isvilupu econòmicu benidore resurtet a forte cunditzionadu in manera negativa respetu a sa coberada torra de sa netzessària diversificatzione de s'economia de s'Ìsula..." (Franco Sabattini, Su sistema econòmicu de Sardigna [[1973])
  23. Sardinia, a political laboratory, GNOSIS (Italian Intelligence Magazine)
  24. The Dynamics of Subversion and Violence in Contemporary Italy - Vittorfranco Pisano, Hoover Institution Press (1987)
  25. Il codice barbaricino - Paola Sirigu, Davide Zedda Editore

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • M. Pira, La rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Milanu, Giuffré, 1978
  • M. Le Lannou, Pastori e contadini di Sardegna, Casteddu, Della Torre, 1979
  • G. Sotgiu, Storia della Sardegna Sabauda, Roma-Bari, Laterza, 1984
  • G. Fiori, Il cavaliere dei Rossomori. Vita di Emilio Lussu, Torinu, Einaudi, 1985
  • G. Sotgiu, Storia della Sardegna dopo l'Unità, Roma-Bari, Laterza, 1986
  • AA.VV. Storia dei sardi e della Sardegna, Milanu, Jaca Book, 1990 vol. IV ISBN 88-16-40248-2
  • G. Fiori, Vita di Antonio Gramsci, Roma-Bari, Laterza, 1995
  • L. Berlinguer, A. Mattone (a incuru de) "La Sardegna", in Storia d'Italia. Le regioni dall'Unità a oggi, Giulio Einaudi Editore, Torinu, 1998
  • M. Brigaglia - A. Mastino - G. G. Ortu (a cura di), Storia della Sardegna. 2. Dal Settecento a oggi, Roma-Bari, Laterza, 2002