Judicadu sardu

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
(Reindiritzadu dae Giuigados sardos)

Ozieri-Stemma.png
Articulu in logudoresu
Ozieri-Stemma.png

Sos bator judicados

Sos Judicados sardos fiant entidades istalaes autònomas chi s'agataiant in Sardigna durante sa manna parte s'Edade Mèdia, dae su de 8-9 sèculos a su de 15 sèculos. Sa cretzione issoro no est tzerta, sa perta de s'indipendèntzia fiat acontèssida in manera progressiva intre su 1258 (conchista pisana de su Judicadu de Calaris) e su 1420 (ruta de su Judicadu de Arbarea).

S'organizatzione amministrativa issoro fiat meda diferente dae sos sistemas istatales feudales chi caraterizaiant su restu de s'Europa medievale, essende pius prossima a sa de s'Impèriu Bizantinu, a chi sa Sardigna aparteniat in antis de si fàghere indipendente. Sos judigados aiant difatis istitutos zurìdicos romanu-bizantinos, mancari cun peculiaridades locales chi unos cantos istudiosos cunsìderant de presumida derivatzione nuraghesa .

In su cuntestu internatzionale de s'Edade Mèdia, sos judigados fiant istados modernos postos a pare cun sos canteapares rennos feudales-barbàricos traditzionales, iscasi ca non fiant propiedade de su soberanu, ma "super-individuales", duncas de su pòpulu, chi podiat espressare soberania peri formas de guvernu semi-democràticas comente sas Coronas de curatorias, sas cales eleghiant issas etotu rapresentantes pròpios pro s'assisi parlamentare majore, narada Corona de Logu.[1]

Su re, o judike, guvernaiat subra sa base de unu patu cun su pòpulu (naradu bannus-consensus) su cale, chi èsseret a l'iscontzare, lezitimaiat su pòpulu etotu a ghetare su judighe dae su tronu, e fintzas a lu ochire, chene cumpromìtere sa remissa ereditària de su tìtulu in intro de sa dinastia a su rennu. Culturalmente sos judigados fiant mudados in manera sustantziale in su cursu de sos sèculos, bantzighende intre unu sistema de trassa feudale e unu sistema zurìdicu chi abbaidaiat a su progressivu isfrancamentu de sas populatziones rurales.

No est craru comente siat acontèssida sa partzidura de s'ìsula in rennos diferentes, est dàbile chi a s'averschida de s'època judigale s'aerzu polìticu èsseret diferente, intames de sos bator judigados chi ant tentu vida e traditziones pius de importu, de chi comente chi siat, nos amos novas dislindadas petzi a partire de su de 11 sèculos. Custos fiant:

Si connoschet finas unu de chimbe judigados, su Judicadu de Agulliastra nàschidu a cara de s'annu 1015, e currespondente a s'Ozastra. Issu si diat a pustis èssere ispèrdiu in su de 13 sèculos, surbidu in su Judicadu de Calaris de chi fiat fatu curadoria. Semper in su Judicadu de Calaris si connoschent àteras curadorias chi in s'istòria aiant tentu tìtulu de judigados, comente Chirra e Golostrai, ma non s'ischit a ite si deviat custu tìtulu.

Càusas istòricas de sa bènnida de sos judigados[modìfica | edit source]

Finas a su de 8 sèculos sa Sardigna fiat una provìntzia de s'Impèriu Bizantinu, torrada a conchistare dae Giustinianu e Belisàriu a sos Vàndalos in su 535. Dae su 705 sos àrabos, aproliende dae s'Àfrica de su norte aiant comintzadu a atacare sas costeras sardas, chene agatare oposidura efetiva de s'esèrtzitu bizantinu.

In su 807, 810/812 e 821/822 sos àrabos de Ispagna e de Africa de su Norte aiant chircadu de invàdere s'ìsula ma sos sardos aiant resìstidu a atacos medas, a su puntu ca su paba Lione IV in una litera de su 851 aiant dimandadu azudu a su Iudex Provinciae (su zuighe de sa Provìntzia) de Sardgina, cussorzadu in Calaris, pro difendere Roma.

A primìtziu de su de 9 sèculos sos ligàmenes intre Sardgina e s'Impèriu Bizantinu si fiant impertantu segados, a pustis de sa ruta de s'Esarcadu de Africa e de sa conchista àraba de sa Sitzìlia de su 827, chi impeigaiat duncas donzi cuntatu. Isulada, sa Sardgina si depiat a mala oza fàghere economicamente e militarmente indipendente.

Non agatende fonte istòrica peruna, non b'at seguresa de comente siat acontèssidu su passazu dae un'autoridade tzentrale bizantina a s'auto-guvernu. Si crèet ca sos funtzionàrios imperiales derivantes dae s'antigu istitutu bizantinu de su vicarius, naradu fintzas lociservator (literalmente logutenente), de gradu parìvile a su praeses (una zenia de prefetu imperiale), si fiant in antis fatos cabos de guvernu e a coa, cun reconnòschida e lezitimatzione manna, aiant assuntadu nòmene e pòdere de Iudex, afirmende soberania indipendente e ereditària.

Unu innetu de s'autonomia dae Bisàntziu si podet annoditzare dae sa nova de una missione ghiada in autonomia dae sos sardos impare a Ludovicu su Piu (814-840), sighidore de Càrolu su Mannu, che coalitzione anti-àraba cun sos Francos sos cales, in cuss'època, teniant sa Còrsica. Sos legatos aiant istabilidu relatos de bighinadu bonu e de collaboratzione a sa defensa de sas costeras de sas duas ìsulas. Cando in su 828 su conte Bonifàtziu II de Tùscia, guvernadore francu de Còrsica fiat passadu a manu de Sardgina cun punna de afracare sas costeras àrabas nordafricanas cun una ispeditzone militare, aiat definidu sa Sardigna Insula amicorum. Sa Sardgina fiat tando de importu istratèzicu, rapresentende una làcana fundamentale inte su mundu latinu e s'Islam.

Istoria[modìfica | edit source]

S'origine de is judicados no est meda crara. Cun Giustinianu, in su 534 p.C. sa Sardigna fiat intrada a faghere parte de s'Imperiu Romanu de Oriente, chi dd'aiat pigada a is Vandalos e nde aiat fatu una de is sete provìntzias de s'Esarcadu de Àfrica, ispartzida ancora in bator territorios (Partes), chi diant aere diventados bator rennos indipendentes.

Cun is lompidas semper prus fitanias de is arabos chi in pagu tempus fiant ammanniende a giru de totu su Mediterraneu is territorios issoro, is bizantinos si faghiant semper prus dibiles pro ite no scetis depiant difendere is territorios pigados cun Giustinianu, ma s'esistentzia de s'imperiu matessi. Aici, a cara de su VIII seculu is raportos cun Costantinopolis fiant giai meda raros e sa provìntzia sarda depiat parare fronte a sa sola is atacos inimigos.

No s'ischit de pretzisu comente siat sutzedidu su passagiu a is battor istados indipendentes, ni cando s'isula apat iscontzadu de totu is raportos cun is bizantinos, ma a partire de su IX seculu is judiches benint nominados in documentos Francos e de is pabas.

Importante annoditzare comente:

  • in su 840 su geografu arabu Ibn Khurdadhbih ammentuaiat sa presentzia de unu guvernadore de Sardigna, Corsica e Baleares;
  • in su 851 su paba Lione IV iscrivìat a su Iudex Sardiniae pro dimandare de mandare militares e lana marina a Roma;
  • in su 864 su paba Nicolò I iscrivìat de is uniones cunsambenadas intra de is Iudices sardos.

Si podet duncas arresonare ca is bizantinos lassaiant unu guvernadore de Sardigna, Còssiga e Baleares cun presumida residentzia in Casteddu, ca s'arantzia de custu apat afortigadu su podere in s'isula e a pustis ddu apat detzentradu e multiplicadu pro mellus difendere e controllare is territorios. A cumprobu, paret ca su sambenadu Lacon-Gunale acapit a s'origine is battor judicados.

Subra de s'origine de custa familia esistint paritzas teorias:

  • Tesi bizantina: is de Lacon-Gunale diant a essere una familia aristocratica de origine bizantina lassada de s'imperadore;
  • Tesi autoctona: is de Lacon-Gunale diant a essere una familia sarda, subra de sa base ca assimbillat meda a nomenes de localidades sardas e ca nomenes fitanios intra de is judiches aiant a tennere origine in sa limba sarda pre-latina;
  • Tesi allena: custa teoria atzappat fundamentu in su fatu ca in sa corte de su judicadu de Torres bi aiant usos comunes a marovingios e carolingios. Is francos diant a aere dadu imbestidura de re a su guvernadore in Caralis in su IX-X seculu, a pustis de aere difendidu impare a is sardos sa Corsica e sa Sardigna;
  • Tesi ammesturada: custa tesi abbaidat cussas tres giai descritas fundidas impare: unu brancu nobile bizantinu lassadu a guvernare chi s'imparentaiat cun importantes familias sardas. S'isparìgu de s'autoridade tzentrale de Caralis diat a esser bennida comente alliantzia cun is francos a pustis de is gherras contra a is Arabos.

Notas[modìfica | edit source]

  1. Francesco Cesare Casula, La politica religiosa del giudicato di Torres, ne I Cistercensi in Sardegna, Nùgoro, 1990