Judicadu de Càlaris

Dae Wikipedia, s'entziclopedia lìbera.
(Reindiritzadu dae Judicadu de Calaris)
Jump to navigation Jump to search
Custu artìculu est iscritu cun sa grafia Flag of Sardinia, Italy.svgLimba Sarda ComunaFlag of Sardinia, Italy.svg. Abbàida sas àteras bariedades gràficas:

campidanesu · logudoresu · nugoresu

Mapa de sa Sardigna giuigale
No si connoschet a beru s'istemma de su Giuigadu de Càralis. Diat podere èssere unu caddu.

Su Judicadu de Càralis (in latinu: Iudicatus Karalintanus), fintzas naradu de Càlaris o de Plùminos, fiat unu istadu soberanu indipendente chi in s'Edade Mèdia s'isterriat in su chirru meridionale de sa Sardigna, cumprendende is atuales sub-regiones de mèdiu e bàsciu Campidanu, su Sùlcis, s'Ogiastra e sas partes prus a giosso de Barbàgia. Lacanaiat in su norte cun su Judicadu de Arbaree, e in partes minores cun sos de Torres e su de judicadu de Gaddura.

Fiat custu giuigadu erederi deretu de su rènniu unitàriu sardu dae chi si diant ischirriare a fatu sos àteros giuigados, aiat cunserbadu pro tempus longu istitutziones, limba e costùmenes gregu-bizantinos[1]. Sa durada fiat de unos 300 annos, dae su de 10-11 sèculos a su 1258. A cabu de su logu, bi fiant su monarca, denominadu judike, e unu cussìgiu deliberativu, sa Corona de Logu. Sa capitale beniat a s'agatare in Santa Igia, distruida in su 1258 e is cales rastas s'agatant galu oe in die in sa parte otzidentale de Casteddu.

Su primu giuighe documentadu de su giuigadu de Càlaris diat èssere Marianu I Salùsiu I a cara de s'annu 1000, s'ùrtimu Gulliermu III Salusiu VI in su 1258. Su giuigadu fiat a pustis de una gherra ocupadu e ispartzidu intre su giuigadu de Arbaree, Gaddura, e sa famìllia Della Gherardesca. A su tempus de màssima istèrrida s'iscampiaiat pro unos 8.000 km² e contaiat unos 100.000 bividores.

In sa tradutzione italiana custu giuigadu est fatu·fatu naradu impropiamente Giudicato di Cagliari. Mancari etimologicamente su nùmene italianu Cagliari currespondat a su tremene Càlaris, sa moderna tzitade de oe in die est de fundatzione pisana, currespondende a s'originària Castrum Caralis o Castel di Castro o Casteddu de Càlaris, fortilesa fraigada pagu a tesu de s'antiga Santa Igia, a chi sos sardos galu narant Casteddu.

Istòria[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Is orìgines[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa data dereta de sa nàschida de su rènniu de Càralis no est nodia. A pustis de sa conchista bizantina de sa Sardigna, acontessida in su 534 a òpera de Giustinianu, s'ìsula fiat intrada a parte de sa prefetura de Àfrica chi cumprendiat fintzas sa Còrsiga, sas Baleares, s'Àfrica de su norte otzidentale, e parte de sa penìsula ibèrica meridionale; su praeses de Sardgina, chi sutaiat a su prefetu de Cartàgine, teniat residèntzia in Càlaris, mentras su dux teniat sede in Forum Traiani[2].

In su 551 sa Sardgina fiat ocupada dae sos Ostrogotos ma fiat torrada a conchistare dae sos bizantinos a pustis de s'agabbu de sa gherra gòtica[3]. A causa de sa gherra cun is Longobardos, a cara de su 582 s'imperadore bizantinu Tibèriu II aiat trasformadu sa prefetura de Àfrica in esarcadu de Àfrica[4].

Cun sa conchista de Cartàgine dae sos àrabos acontessida in su 698, s'ìsula fiat allorada a s'esarcadu de Itàlia, cun capitale in Ravenna[5]. Imbàtidu unu tzertu momentu sa figura de su dux fiat ispèrdida e su praeses, naradu comomai iudex provinciae, si fiat fatu màssima autoridade in s'ìsula[6] chi a partire dae su de 8 sèculos si fiat in sustàntzia fatu autònomu dae Bisàntziu[7].

In is deghinas de annos a sighire, mescamente pro causa de s'abisòngiu de si difèndere dae is lòmpidas saraghinas, a chi sos bizantinos no si podiant prus opònnere cun efetu ( a puntu ca in s'annu 815, "legati sardorum de Calari civitate dona ferentes", imbassadores sardos chi portaiant donos imbiados dae su iudex provinciae de Càralis, si fiant presentados a sa corte de Lodovicu su Piu, in Francoforte pro pedire agiudos[8]), aiant batidu a pagu a pagu a sa formatzione de sos istados sardos indipendentes.

Sa prima nova ufitziale de s'esistèntzia de unos cantos sennores locales s'agatat in una lìtera de paba Nicolau I, datada 864, in ue isse pedit a sos soberanos sardos de evitare cojas intre cunsambenados[9].

Cuntantu custu fatu, galu in su de 10 e in su de 11 sèculos fiant mentovadu un'arconte (o giuighe) solu de Sardigna in unos rètulos in limba grega bizantina agatados in Assèmini, Santu Antiogu e Biddesorris[10]. Fentomende Arrigo Solmi: «No si depet irmentigare ca in s'istòria formativa de is istitutziones polìticas sardas su giuigadu de Càlaris rapresentat su nùcleu prus antigu e ca dae issu, si presumet, si siant ischirriados totu is àteros pro unu ispoddiamentu deretu e ispontàneu de is antigas istitutziones bizantinas.»[11].

Su de 11 sèculu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Dae sas crònacas si deduit ca tales Mujāhid al-ʿĀmirī, mègius nodiu che noto Mugetu, sènnore de sa Taifa e de Dènia, in Ispagna (fortzis de orìgines cristianas), in su 1015 aiat chircadu de invàdere sa Sardigna. Sa gherra fiat acontessida in su Campidanu de Casteddu, in ue diat pèderde sa vida Malut (su Sennore o su Re), ghia de sas milìtzias sardas. Sas fortzas àrabas, mancari binchidoras, fiant torradas a si retirare a Ispagna, intentende unu atacu nou in su beranu de su 1016, impedidu dae sos flotas pianu-genovesas[12].

Sas primas novas ufitziales subra su giuigadu de Càlaris remontant a s'eletzione de su giuighe Mariuanu I Salùsiu I, de iscratza Lacon-Gunale[13], chi fiat duncas cunsideradu primi soberanu de Càlaris, mancari probabilmente nde fiant istados àteros in antis de isse.

Marianu I fiat mortu in su 1058 e ddi fiat sighidu su fìgiu Orzocor Torchitor I[13], chi aiat renniadu durante su perìodu de sa riforma gregoriana de sa crèsia catòlica. Orzocor susteniat su paba cun donatziones e favoressende sos mòngios benedetinos de s'Montecassino chi in cuss'època fiant isbarcados in Sardigna. Aiat tentu ses fìgios, Costantinu, Pedru Sèrgiu, Orzocor, Gonàriu, Torbenu. A sa morte sua, in su1089, ddi fiat sighidu su majore Costantinu, cun nùmene de Costantinu Salùsiu II[13].

Orzocor Torchitor de Càlaris, Registrum Petri Diaconi

Costantinu aiat sighidu a apoderare sa reforma grigoriana de sa crèsia e aiat comintzadu una òpera de modernizatzione de su giuigadu cun su suportu de sos benedetinos, arribados in su giuigadu durante su guvernu de su babbu e de sa mamma, donende a is mòngios vitorinos de Marsìllia sa basìlica de Santu Sadurru e àteras propiedades in su territòriu giuigale[14]. A pustis aiat postu Càlaris suta autoridade de s'archipìscamu de Pisa, Lamberto[14]. Sa data de sa morte sua no est segura sende chi s'ùrtima intzidida sua in documentas pùblicas est de su 1090[14], ma su sighidore, su fìgiu Marianu II Torchitor II, no fiat cumparidu in antis de su 1103. Probabilmente a sa morte de Costantinu ddi fiat sighidu pro una iscurta su frade Torbenu[14].

Su de 12 sèculos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Marianu II aiat chircadu de mantènnere una posidura echidistande intre sas repùblicas marineras de Gènova e Pisa, chi s'ammostaiant semper prus interessadas a sa fortuna de is giuigados sardos. In su 1114 aiat sustentu, impare a su giuighe de Torres Costantinu I, s'imbiu pisanu contra sa taifa musulmana de sas Baleares[15].

A sa morte de Marianu, in su 1130, ddi fiat sighidu s'ùnicu erede Costantinu, chi fiat fatu giuighe cun nùmene de Costantinu II Salùsiu III. Isse aiat sighidu s'opera de sos antetzassores favoressende s'isvilupu de su monachèsimu in su giuigadu chi batiat isvilupu econòmicu, tecnològicu, culturale, e fintzas ligàmenes fortes cun s'Europa continentale. Costantinu fiat mortu in su 1163 chene fìgios mascros, isperdende gasi s'iscratza[16].

Su sighidore de Costantinu II fiat Pedru de Torres, maridu de sa prima fìgia de Costantinu II e fìgiu de su giuighe turritanu Gonàriu II, chi fiat artziadu a su tronu cun su nùmene dinàsticu de Pedru Torchitor III[16]. A penas artziadu a su tronu fiat custrintu a si difèndere dae unu trampaneri filo-genovesu sustentu dae Barisone I de Arbaree. Pedru aiat pedidu agiudu a su frade, Barisone II de Torres, e cun s'apògiu suo aiat invàdidu su giuigagu de Arbaree[17]. In su 1168 Pedru aiat strintu acòrdiu cun is genovesos[18] a chie aiat cuntzèdidu su monopòliu pro su cummèrtziu in su territòriu de su giuigadu[16]. Is pisanos, apentzamentados pro is tràficos econòmicos issoro, ddi aiant postu in contra su connadu, Oberto Obertenghi de Massa, maridu de Giorga, sa fìgia segunda de Costantinu II[16].

In su 1188 Oberto, cun s'agiudu de su fìgiu, aiat invàdidu su giuigadu e derrotadu Pedru, chi si fiat refugiadu dae su frade Barisone in Torres[19].

Su rènniu de Gulliermu I Salùsiu IV (1188-1214)[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

A pustis de sa derrota de Pedru fiat eleghidu su nebode Gulliermu, fìgiu de Obertu e Giorga, chi fiat fatu giuighe in su 1188 cun nùmene de Gulliermu I Salùsiu IV, inghitzende sa dinastia noa de sos Làcon-Massa[20]. Gulliermu fiat òmine de atzione e diat fàghere de sa gherra s'atividade printzipale sua. Dae unas fontes si deduit ca luegus a pustis de s'imbestidura aiat partitzipadu a sa de tres crusadas (1189-1192)[18]. In cussu tempus probabilmente su giuigadu fiat apompiadu dae su babbu Obertu de Massa.

A sa torrada in Càlaris Gulliermu aiat agatadu ca su rènniu, filopisanu, fiat custrintu intre sos giuigados de Torres e Arbaree, filogenovesos. Iscasi ca timiat ca su giuighe de Torres Costantinu IV, chi in su 1191 aiat istipuladu unu patu cun Gènova, diat pòdere costituire unu perìgulu, in su 1194 aiat invàdidu su rènniu suo semenende·nche aterrimentu e segrestu. Aiat conchistadu sa Costera e ocupadu su casteddu de Su Burgu[18] in ue biviat Prunisinda, mugere catalana de Costantinu II, chi aiat impresonadu in sa fortilesa de Santa Igia, segundu unas fontes a pustis de dd'àere istundinada[20]. In su martzu 1195, cun sa mediatzione de su comunu de Pisa, fiat cunfiguradu unu acòrdiu chi presumiat sa liberatzione de sa giuighissa e su deretu pro parte de Costantinu de luire, suta pagamenta istabilida, sa Costera; su tratadu no aiat tentu pero rennèscida e pro chircare de resòlvere sa chistione fiat imbàtidu a Sardigna s'archibìscamu Ubaldo Lanfranchi[18]. Mancari is tratativas fiant in cursu Costantinu aiat iscontzadu su tregu, e fiat iscominigadu dae Ubaldu, e aiat torradu a incomintzare sa gherra contra de Gulliermu, ocupende su casteddu de Costera[18], ma Prunisinda fiat morta de cadèliu in sas presones de Santa Igia. Sa gherra intre Costantinu e Gulliermu fiat sighida fintzas a sa morte de su primu, acontessida in su 1198. In s'intertantu in su 1196 una flota genovesa si fiat presentada in sas costeras de su Càlaris; Gulliermu aiat intentadu de rebusare sos invasores ma fiat derrotadu e sos lìgures aiant distruidu su palatu giuigale de Santa Igia[18].

In su 1195 Gulliermu aiat mòvidu gherra fintzas a su giuigadu de Arbaree, apompiadu dae sos filogenovesos Pedru I e Ugone I de Bas. Gulliermu aiat derrotadu s'esertzitu de sos inimigos, tenturadu Pedru impare a su fìgiu Barisone, aiat martzadu a manu de Aristanis e dda aiat sutamìtida, faghende·si a fatu reconnòschere che soberanu de Arbaree[18][21].

Su giuighe, a pustis de sa morte de Barisone I, aiat indiritzadu sas miradas de s'ispaniare fintzas a su giuigadu de Gaddura[21]. Gulliermu aiat impresonadu sa fiuda e sa fìgia Alena, impinniende custa a si cojare cun su connadu Gulliermu Malaspina[18] e aiat ocupadu parte de su territòriu giuigale; ma pagu a pustis, suta apressuru de su paba Innotzèntziu III, aiat renuntziadu a su progetu[18].

In s'intertantu, in sos ùrtimos annos de su sèculu, Gulliermu si fiat postu de acòrdiu Ugone I de Bas a chi aiat dadu in coja sa fìgia Preciosa [18]. A sighidu de un'àteru acòrdiu istipuladu intre sos duos in su santuaine de su 1206 su giuigadu de Càlaris si fiat annessionadu parte de sa Marmidda[21].

In su 1204 Gulliermu aiat liberadu Barisone (fìgiu de Pedru I d'Arbaree), maridu benidore de sa fìgia Beneita[18]. Su giuighe, mudadu a Pisa pro s'incurare de sos interèssios suos in Toscana, fiat mortu chene erederis mascros, intre su 1213 e su 1214[18] lassende su giuigadu de Càlaris a sa màssima istèrrida. Su rènniu fiat passadu, duncas, a sa fìgia manna Beneita (1214-1232)[18] e a su maridu suo Barisone Torchitor IV (1214-1217), giùighe de Arbaree dae su 1213.

Sighida de su de 13 sèculu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su 1215 su giuigadu fiat atacadu dae su soberanu de Caddura Lamberto Visconti chi aiat organizadu una flota manna e fiat isbarcadu cun is armados suos a manu de Santa Igia custringhende sa giuighissa e Barisone a tzèdere a sos pisanos su possessu de su montigru a s'estu de Santa Igia, a pustis narada "Casteddu"[22] e a ddis dare autorizatzione de bi pesare una fortilesa in ue si fiat acussorgiados sos mercaderos pisanos pro pòdere mègius cuntrollare e difèndere is tràficos issoro. Su burgu nou fortalessidu, pesadu intre su 1216 e su 1217, fiat naradu Casteddu de Castro[23] e diat a costituire su primu nùcleu de sa moderna tzitade de Casteddu.

Agnesa de Càlaris (1233-1238)

Barisone fiat mortu in su 1217 lassende su fìgiu Gulliermu, a penas nàschidu. Sa Corona de Logu, duncas, aiat eleghidu a s'iscannu giuigale Gulliermu, cun nùmene de Gulliermu II Salùsiu V, noantimes sende chi issu fiat unu pipiu, s'apòmpiu de su rènniu fiat assinniadu a sa mamma[23] fintzas a cando non diat a cumprire s'edade de mannu. Suta sa soberania dìbile de Beneita, Pisa, e in particulare sa famìllia de sos Viscontis aiat acrèschidu enormemente s'influèntzia sua subra su giuigadu[19]. Difatis du podestade Ubaldo I Visconti, fiat andadu cun in armas a Càlaris, usurpende su giuigadu[24], e Beneita aiat dèpidu cojare a Lamberto Visconti de Caddura, frade de Ublado, chi fiat pero mortu in su 1223[25]. Beneita si fiat torrada a cojare pro sa de tres bortas cun su luchesu Erricu de Ceola e fintzas una de bator bortas cun su marchesu Rinaldo Galandi [26]. In su 1228 Ubaldo aiat torradu a invàdere su giuigadu de Càlaris pro assegurare sa sighidura de sa famìllia subra s'amministratzione[27].

In s'intertantu a sa morte de Beneita, in su 1233, ddi fiat sighidu in manera cumprida su fìgiu Gulliermu II, giai eleghidu a sa morte de su babbu Barisone. Issu fiat però galu tropu pitzocheddu pro rennare e duncas fiat suportadu dae sa tziedda Agnesa (mamma de Adelàsia de Torres)[28] e da su segundu maridu Ranieri della Gherardescha de Bolgheri chi aiat dèpidu acarare sos atacos de Ubaldo Visconti de CadduraGian Giacomo Ortu, p.176</ref>. In su 1235, fatu mannu, Gulliemru II aiat sutamìtidu voluntariamente su giuigadu a sos pisanos. Custu atrèmenu aiat afiantzadu a Gulliermu unu rènniu chne gherras essende totalmente manobaradu dae Pisa. Su territòriu fiat de facto guvernadu dae sas famìllias pisanas de sos Viscontis, de sos della Gherardesca, e de sos contes de Capraja. Gulliermu II fiat mortu in bàsciu de su 1250.

Erederi de Gulliermu fiat su fìgiu Giuanne Torchitor V naradu Chianu[28]. Su rènniu suo fiat istadu curtzu ma de importu sende chi aiat imprentadu unu fùrriu sustantziale in s'istòria giuigale. Disamoradu dae s'intrusida creschente de Pisa subra sos affàrios interiores, Chianu aiat pedidu agiudu a sa repùblica de Gènova. In su freàrgiu 1256, aiat imbiadu duos procuratores a Gènovapro firmare unu patu, chi fiat serradu su 20 de abrile e ratificadu su 25 de maju[29]. Cun custu tratadu su giuigadu de Càlaris si fiat fatu alliadu de Gènova chi si impinnaiat a dare assistimentu militare in totu is gherras mentras ca Chianu fiat fatu tzitadinu genovesu. Issu aiat cuntzèdidu a Gènova s'esportatzione de su sale chene tassas e pro fintzas aiat donadu Casteddu de Castro a sos genovesos[29][30]. Pisa aiat rispostu cun Gherardu] e Ugolinu della Gherardesca, a chie fiant imbiados afòrtios in oto naves[31], chi fiant is primos a pigare istrùssia[31]. Dae Gènova, fiant partidos a manu de Sardigna bintibator galeras[31]. A longu a longu de su caminu sa flota lìgure aiat tenturadu unas naves pisanas a manu de Porto Pisano[31], ma aiat istentadu tropu a imbàtere a Sardigna e Chianu fiat derrotadu e tenturadu. A pustis fiat assassinadu dae unu pisanu in Santa Igia intre su 17 de trìulas e su 15 de santuaine de su 1256[29].

Su sighidore de Chianu fiat Gulliermu, chi aiat pigadu su nùmene de Gulliermu III Salùsiu VI (nodiu fintzas che Gulliermu de Cepola) e fiat s'ùrtimu giuighe de Càlaris[30]. Issu fiat fradile de Chianu e totu (fortzis fìgiu de Mària, sa segunda fìgia de Beneita) e fiat istadu inditadu dae cust'ùrtimu che erederi suo[30]. Gulliermu aiat sighidu s'antepassadu suo in una polìtica in favore de sa repùblica de Gènova, boghende totu sos pisanos dae Casteddu de Càlaris[30]. Luegus sas famìllias pisanas in sa regione, sos della Gherardesca, Gulliermu de Capraja giuighe de Arbaree, Giuanne Visconti giuighe de Caddura, aiat agrustidu una armada poderosa e, cun s'agiudu de s'almirante pisanu Oddo Gualdaccio[31], aiant torradu a conchistare Casteddu de Càlaris e postu in assìtiu Santa Igia, chi, no retzende agiudos dae sos genovesos, fiat custrinta a s'arrèndere (trìulas 1258) e fiat totalmente distruida[30].

Fine de su giuigadu[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Gulliermu III fiat depostu e su territòriu de su giuigadu fiat divìdidu in tres partes e partzidu intre su giuigadu de Caddura, a chi fiat tocadu su cantone norte-orientale (Ogiastra e Sàrrabus), su giuigadu de Arbaree, chi si fiat annesionadu sa parte tzentru-setentrionale, e sa famìllia della Gherardesca, a chia fiat tocada sa regione de ponente de su Sulcis[32].

Is de tres "tres" de su giuigadu aiant sighidu sortes diferentes:

  • Su de tres unu de Caddura fiat incorporadu in sos territòrios pisanos in su 1287.
  • Su de tres unu de su giuigadu de sa famìllia della Gherardesca fiat partzidu in duos cantones (sos de ses duos)[33], sa parte meridionale fiat assignada a is eredes de Gherardu (fintzas a su 1355) mentras su Cixerri a su conte Ugolinu e a sos eredes, sos fìgios Guelfu e Lotu (fintzas a su 1295). Suta su poderiu de Ugolinu della Gherardesca in su Cixerri fiat fundada sa tzitade minerària de Bidda de Crèsia (1284).
  • Su de tres unu de Arbaree aiat sighidu sa sorte de custu giuigadu.

Csteddu de Càlaris fiat antimas passada suta controllu deretu de su comunu de Pisa fintzas a su 1326 cando fiat conchistada dae s'esèrtzitu catalanu-aragonesu divennende capitale de su nou-nàschidu rènniu de Sardigna cun nùmene de Castel de Càller.

Amministratzione[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Santa Igia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Santa Igia fiat capitale de su giuigadu, mancari sa corte a su tempus fiat itinerante. Fiat nàschida a primìtziu de su de 8 sèculos cando sos bividores de s'antiga Càralis aiant incomintzadu a si nche fuire a manu de s'istàngiu de Santa Gilla pro agatare aprigu dae sas bardanas de sos piaratas musulmanos. Sa tzitade fiat dotada de muros, portu, casteddu, seu e palatu giuigale, contaiat unos 10-15.000 bividores de totu sas classe sotziales[34]. Fiat distruida in su 1258 dae sos pisanos e dae is alliados sardos e oe nd'abarrat istentàrgiu petzi unu fàbricu: sa cresia de Santu Pedru de sos Piscadores (su de 13 sèculos), chi s'agatat in su bighinadu casteddaju de Stampaxi, donada in su 1089 dae COstantinu I Salùsiu II a sos benedetinos de Marsìllia. In sa seu pisana de Casteddu sighit a s'agatare s'altare de Santa Gilla, chi aproliat dae s'antiga seu distruida.

Curadorias[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Su giuigadu de Caralis si dividiat in seighi curadorias:

  • Ogiastra o Trigonia Barbària
  • Barbaza de Seulo
  • Sriugus
  • Parte Gallila o Gerrei
  • Cuirra
  • Trexenta
  • Nuraminis
  • Parte Olla o Dolia
  • Civita o Campidanu Calleretani
  • Sarrabus
  • Colastrai o Tolastrai
  • Gipi
  • Cixerri
  • Deximu
  • Nuras
  • Sulkis o Sols

Carta de Logu caralitana[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sa giustìtzia fiat regulada dae sa Carta de Logu caralitana de chi oe abarrant unasrastas in s'Artzivu Gènerale de sa Corona de Aragona in Bartzellona gratzias a sa tradutzione fata dae unu pisanu in su 1325 pro su re de Aragona[8].

Diocesi[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

Sas filigresias de su giuigadu de Càlaris dipendiant dae s'artzidiòtzesi de Càlaris, chi teniat sede in Santa Igia, e dae sas diòtzesis de Suelli, Santu Antiogu, Tratalias e Santu Pantaleu[35]

Casteddos[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

In su territòriu giuigales s'agataiant is sighentes casteddos[36]:

Àteros, comente su Casteddu de Santu Mighele de Casteddu e su casteddu de Gioiosaguardia de Bidda Matzràxia, sunt fortzis de època afatante.

Notas[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  1. Alessandra Cioppi, p.22
  2. Francesco Cesare Casùla, p.137-138
  3. Francesco Cesare Casùla, p.142
  4. Francesco Cesare Casùla, p.146
  5. Francesco Cesare Casùla, p.151
  6. Francesco Cesare Casùla, p.153
  7. Francesco Cesare Casùla, p.157
  8. 8.0 8.1 Francesco Cesare Casùla, p.159
  9. Francesco Cesare Casùla, p.163
  10. Gian Giacomo Ortu, p.43-44-45
  11. Arrigo Solmi, p.172
  12. Gian Giacomo Ortu, p.40-41
  13. 13.0 13.1 13.2 Francesco Cesare Casùla, p.199
  14. 14.0 14.1 14.2 14.3 (IT) Evandro Putzulu, COSTANTINO di Cagliari, in Treccani.it, 1984. URL consultadu s'8 austu 2015.
  15. Giuseppe Luigi Nonnis, Cagliari: passeggiate semiserie : Marina p.152
  16. 16.0 16.1 16.2 16.3 Francesco Cesare Casùla, p.204
  17. Francesco Cesare Casùla, p.204-205
  18. 18.00 18.01 18.02 18.03 18.04 18.05 18.06 18.07 18.08 18.09 18.10 18.11 18.12 Mauro Ronzani, GUGLIELMO di Massa, in Treccani.it, 2004. URL consultadu s'8 austu 2015.
  19. 19.0 19.1 Bianca Fadda, Un nuovo documento su Benedetta marchesa di Massa e "domina" del Giudicato di Cagliari
  20. 20.0 20.1 Francesco Cesare Casùla, p.205
  21. 21.0 21.1 21.2 Francesco Cesare Casùla, p.206
  22. Alberto Boscolo, ADELASIA di Torres
  23. 23.0 23.1 Francesco Cesare Casùla, p.208
  24. Gian Giacomo Ortu, p.166
  25. Gian Giacomo Ortu, p.167
  26. Gian Giacomo Ortu, p.168
  27. Gian Giacomo Ortu, p.169
  28. 28.0 28.1 Francesco Cesare Casùla, p.209
  29. 29.0 29.1 29.2 (IT) Evandro Putzulu, CHIANO in "Dizionario Biografico", in www.treccani.it. URL consultadu su 24 làmpadas 2019.
  30. 30.0 30.1 30.2 30.3 30.4 Francesco Cesare Casùla, p.210
  31. 31.0 31.1 31.2 31.3 31.4 Georg Caro, Genova e la supremazia sul Mediterraneo (1257-1311), 1975, p.29-30-31-32-33-34-35
  32. Francesco Cesare Casùla, p.212
  33. Francesco Cesare Casùla, p.291
  34. Francesco Cesare Casùla, p.190
  35. Francesco Cesare Casùla, p.190-193
  36. Francesco Cesare Casùla, p.215

Bibliografia[modìfica | modìfica su còdighe de orìgine]

  • Alberto Boscolo, I Conti di Capraia, Pisa e la Sardegna, Gallizzi, Tàtari 1966.
  • Alberto Boscolo, La Sardegna dei Giudicati, Fossataro, Casteddu 1979.
  • Alberto Boscolo, Sardegna, Pisa e Genova nel Medioevo, Gènova 1978.
  • Corrado Zedda, Il giudicato di Cagliari, Casteddu, Arkadia Editore, 2017
  • Raimondo Carta Raspi, Storia della Sardegna, Mursia, Milanu 1981.
  • Francesco Cesare Casula, Storia della Sardegna, Carlo Delfino, Tàtari 1994.
  • Alessandra Cioppi, Battaglie e protagonisti della Sardegna medioevale, AM-D, Casteddu 2008.
  • Gian Giacomo Ortu, La Sardegna dei Giudici, Il Maestrale, Nùgoro 2005.
  • Raimondo Pinna, Santa Igia, Condaghes, Casteddu 2010.
  • Arrigo Solmi, Studi storici sulle istituzioni della Sardegna nel Medioevo, Ilisso, Nùgoro 2001.